Enguany este 3 de març dia de la Llengua i Cultura Valenciana, estem de dol, nos ha faltat Voro. Voro. La veu de Voro López dissident, no deixarà d’escoltar-se. Negre sobre blanc les seues obres científiques i lliteràries parlen i parlaran durant décades i centúries. Dissident del dogma, de la comoditat, de les miges veritats i de les absolutes mentires. Enguany és un tres de març de dol.
El tres de març dia de la Llengua Valenciana, Instituït per la Real Acadèmia de Cultura Valenciana en 1988, a propòsit de la mort d’Ausias March poeta de l’horta de Gandia, un 3 de març de 1459.
Ausias March, figura senyera de la poesia migeval en Llengua Valenciana que “deixà a part l’estil antic dels trobadors.”
Personalment i com dissident, (ya me vaig declarar dissident en els 80 en contra de la proliferació d’armes nuclears en el teatre d’operacions europeu) acostumat a ser un salmó per anar en contra corrent seguiré usant el diàgraf “ch” i la lletra “y” com els clàssics del Sigle d’Or les varen usar en les seues obres en llengua valenciana. Eixos no foren dissidents, si no coherents en lo que varen ensenyar-se de chicotes, la llengua materna valenciana. Encara que hui, el “bunker idiomàtic” les prohibixca. Prohibit prohibir, sigam inteligents i lluitem per l’utopia. L’utopia d’una llengua reconeguda en este estat espanyol de les autonomies i de les ignoràncies i mentires. Un estat que ignora la veritat de la llengua valenciana, del qual me declare dissident, i com yo una ampla majoria dels valencians, des de 1975 fins hui. Sigam dissidents i acodim als cursos de Lo Rat Penat a ensenyar-se el valencià. En atres entitats ensenyen atres coses no genuïnes o estrangeres.
El genuí model de llengua valenciana proscrit per autoritats ignorants o en objectius de despersonalisar. Ignorant o furtant les nostres senyes d’identitat. Eixes que nos impedixen eixercir l’atribució donada per l’Estatut d’Autonomia – Llei Orgànica – de llegislar sobre el nostre Dret Civil. De llegislar de com són regulades les relacions entre els ciutadans valencians. Nos furten de manera vil eixe dret, sense raons ni jurídiques ni històriques. També soc dissident i reclame la separació de bens en els matrimonis valencians. Cada u aporta lo seu a la convivència familiar i si se deixa de conviure, cada u s’endú lo que és seu. Senzill ¿veritat? Puix no nos ho permet un T.C. pervers.
Dissident d’estes sentències no ajustades a dret com una gran majoria de juristes valencians estan demostrant. Avant dissidents.
La dissidència, la veritat, la cultura i la llibertat farà surar la contracultura dissident valencianista. Cultura ofegada des de Ponent i Tramontana. Com digué J. San Valero “Sí som lo que som, serem. Sí som lo que són, no serem”.
3 de març día de la Cultura i Llengua Valencianes
El 3 de març (els actes organisats per la RACV se faran el dilluns 4, de vesprada en la Llonja), reivindiquem l’identitat de Valéncia i el seu Idioma privatiu. L’idioma valencià te un estandart usat hui en dia per vora dos millons de parlants. Cinc millons d’habitants de la Comunitat Valenciana, a lo manco ho entenen, i la mitat parlen en valencià. Dos millons d’usuaris habituals en normalitat li donen vitalitat a la llengua valenciana, sent fidels a l’historicitat, inclús prejaumina, de l’idioma valencià, com en el cas de Sibila o Sant Pere Pasqual documentat a principi del sigle XIII i per supost la lliteratura d’Ausias March i del tot el sigle XV valencià. Sigle d’Or social i també lliterari, en calitat i cantitat de producció en tots els gèneros lliteraris en llengua valenciana.
L’estandart valencià te autonomia, normativisat per la secció de llengua de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana, autoritat normativa per al valencià, de la qual Voro era el seu president, formada per filòlecs, llingüistes i escritors en llengua valenciana molts d’ells Doctors en la seua especialitat.
La Llengua Valenciana, o Idioma Valencià oficial en el Regne de Valéncia, conta en un estandart, en autonomia, puix conta en una normativa pròpia i privativa, en una historicitat més que demostrada i en una vitalitat important, puix és usada per vora dos millons de parlants. Estes són les condicions, fonamentalment estandarisació i autonomia que depenen de la voluntat dels parlants i l’historicitat i vitalitat que depenen de l’evolució diacrònica de la variant idiomàtica, per a que, seguint a Stewart (1962), una variant siga considerada com un idioma en us normal.
Dedicat a Voro López “in memoriam”. DEP
Xavier Carbonell. Secretari Patronat RACV