El Colectiu Lluís Fullana de professors universitaris i doctors defén les Normes d'El Puig i tacha a la AVL d'acientífica

El Colectiu Lluís Fullana de professors universitaris i doctors defén les Normes d’El Puig i tacha a la AVL d’acientífica

A pròposit d’algunes manifestacions qüestionant el caràcter científic de les Normes de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana, conegudes també com a Normes d’El Puig, el Colectiu Lluís Fullana de Professors Universitaris i Doctors Valencianistes vol expressar la seua posició al respecte:

  1. Epistèmicament, el caràcter científic d’un treball queda subjecte al compliment de requisits com el criteri de la falsabilitat de Karl Popper, en virtut del qual un enunciat no pot ser formulat dogmàticament, sino en térmens falsables, és dir, a través d’arguments susceptibles de ser invalidats o rebatuts si es proven errats. En eixe sentit, volem destacar que les Normes d’El Puig estan raonades en la Documentació Formal de l’Ortografia de la Llengua Valenciana, obra en la que s’expliquen a través d’arguments fonètics, històrics i d’estructura interna de la llengua les decisions normatives adoptades per la RACV. Se troba disponible en la web de la Secció de Llengua i Lliteratura Valencianes de la RACV: https://www.llenguavalenciana.com/.
  2. Esta Documentació demostra, per posar un cas, la pertinència de l’utilisació de la ch en valencià, puix es tracta d’una grafia amplament documentada, d’us general entre els escritors valencians (com el mateix Fabra reconeix: Gramàtica catalana, 5ª edició, pàgina 19), convergent en l’escritura d’unes atres llengües de cultura, a banda de l’espanyol, com l’anglés, el francés o el portugués (les quals gasten ch i no tx per a representar fonemes pròxims al postalveolar africat sort valencià) i, en definitiva, indispensable per a diferenciar entre el sò de Xúquer i el de chiquet.
  3. No considerem precisament científica l’atribució estigmatisadora d’este dígraf a un castellanisme, com fa la normativa catalana, atés que apareix testimoniat des dels primers texts de la llengua, com ara el Llibre de la Cort del Justícia d’Alcoy (1263).
  4. Nos agradaria que nos explicaren per quin criteri científic alguns autors afirmen que és una animalada escriure vert (i no verd) en valencià, pero exactament la mateixa grafia en francés resulta perfectament científica i respectable. Lo mateix s’aplica a uns atres térmens com corp o fanc, ortogràficament coincidents en valencià i francés antic (vore Antoni Fontelles, 2023:¿Cóm (mos) escriuen l’historia?, IEV, pp. 152-168).
  5. Nos atreviríem a sugerir que sí és acientífica la pràctica de la AVL de falsejar en el Corpus Informatitzat del Valencià les transcripcions dels texts històrics valencians, substituint arbitràriament térmens originals per formes catalanes, com ara ab per amb (https://www.llenguavalenciana.com/documents/comunicats/cival) o fon per fou (Manuel Gimeno, 2023: La lluita per l’identitat valenciana, Mosseguello, 147-154).
  6. Tampoc poden considerar-se científics posicionaments com el de la AVL quan afirma que el topònim Valéncia se pronuncia en e tancada, pero s’ha d’escriure en e oberta.
  7. Encara més, considerem un comportament prototípic del dogmatisme acientífic la pràctica de Joan Fuster de no referenciar les fonts de cap de les seues afirmacions històriques en Nosaltres, els valencians, de manera que el llector no puga comprovar-les i haja d’assumir-les com a veritat inqüestionable perque ho diu l’autor: paraula de Fuster i prou.
  8. Finalment, deixem a l’arbitri del llector que establixca per ell mateixa el caràcter científic o no d’una institució com la AVL, creada en base a interessos polítics aliens als valencians (concretament, en base a un pacte de govern entre Aznar i Pujol, vore Sergi Castillo, 2021: Operació AVL, Vincle, p. 65) i que, com afirmen obertament els propis defensors d’esta acadèmia, s’ha guiat per a la selecció de determinats membres per criteris com el següent: que el candidat triat “fora ancià i, per tant, amb una curta esperança de vida” (Sergi Castillo, ob. cit., p. 173; Antoni Fontelles, ob. cit., p. 53).
Scroll al inicio