L’atre dia va caure en les meues mans un artícul relatiu a les funcions socials de l’Arquebisbe. Determinar la llengua en la qual se predica, és una qüestió social i inclús política.
L’autor d’eixe artícul – escrit en un perfecte castellà – defenia ¡l’utilisació de la llengua pròpia per part de l’església valentina!. Ya dic en un perfecte castellà.
L’artícul realment lo que vol criticar és la protesta mesurada, llògica i normal pel model de llengua, valenciana, i no una atra, que l’Arquebisbe (suponem que per ignorància i no per mala fe) ha triat per a la traducció de certs escrits que servixen als fidels catòlics. L’església quan parla, parla a la seua feligresia, al creents i practicants de la Fe Catòlica, en este cas concret. Per extensió a la resta de les persones i a tot el poble de Deu.
Existixen des dels anys 80 del sigle passat texts aprovats pel Vaticà per a fer missa en llengua valenciana o idioma valencià. La RACV dins de les seues competències com institució privada que és, denuncia lo que creu que deu de fer palés. En este cas a una atra institució privada; com ho és qualsevol congregació o institució religiosa.
La religió està dins de l’àmbit privat de cada una de les persones i la llibertat religiosa un dret humà inalienable. Insistix; àmbit privat i institució privada. Transcric el text articulat de l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana en la redacció de 2006 per a aclarir el tema.
“CAPÍTUL VI
De les atres Institucions de la Generalitat
Secció Segona
De les institucions consultives i normatives de la Generalitat
Artícul 41 l’Acadèmia Valenciana de la Llengua
l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, institució de la Generalitat de caràcter públic, té per funció determinar i elaborar, en el seu cas, la normativa llingüística de l’idioma valencià.
La normativa llingüística de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua és d’aplicació obligatòria a totes les administracions públiques de la Comunitat Valenciana.”
La negreta és nostra. Pareix evident que l’Estatut considera similars les entitats consultives i normatives com se desprén del títul de la secció. D’atra manera el llegislador haguera optat per separar-les adequadament en seccions diferents. Per cert, que sapiam l’institució eclesiàstica NO és una administració pública.
La Junta de Govern de la RACV, un comité delegat d’esta, es va reunir en l’Arquebisbe, per a donat-li, en primer lloc, la benvenguda ensenyant-li el conflicte idiomàtic i identitari que patixen certes èlits en síndrome “d’alineació elitista” segons he escoltat dir-ho al Doctor Fornés, desconeixedores de la realitat popular. El Patronat de la RACV va tindre una reunió similar i atres entitats valencianistes me consta, que també feren lo mateix.
Es cert que tenim varies generacions que s’han educat en un cert prejuí respecte a l’identitat del nostre idioma, també és cert que quan eixien de l’aula tornaven a la seua fidelitat idiomàtica, i els seus fills també complixen en esta realitat. Ningú me ho te que contar; 30 anys d’experiència docent en instituts de secundaria corrobora este fet. A lo manco en els pobles valencià parlants.
També és cert que l’us del valencià de manera normal no creix com podria esperar-se, ¿serà pel model de llengua triat per l’autoritat política normativa? La resposta la te vosté inteligent llector.
La protesta feta pública per la RACV, denuncia (que no censura, això s’ho deixem als integristes de l’atra vora) el fet de que una entitat privada, trie una alternativa normativa quan ningú l’obliga a pendre esta decisió. Quan abans, a la Junta de Govern de la RACV li havia manifestat que l’Arquebisbat no se podia decantar per cap model, si les diòcesis afectades no ho hagueren decidit prèviament quin és el model (podem llegir estandart) més adequat a la seua feligresia.
Això és lo que denuncia la RACV ¿una mentira piadosa? Suponc que no. ¿Cóm va a mentir l’Arquebisbe? Mes que tots som humans i ningú esta lliure de pecat.
L’articuliste estima que les persones formades en la normativa catalana AVL són tots ells seguidors d’esta prescriptiva norma, gramàtica, lèxic, flexió verbal, fonètica. Ya havem dit que ni molt manco, és més molts d’ells de manera inconscient i quan deixen de ser coents, se passen a la norma natural per al estandart valencià, la d’El Puig.
Explicar-li a l’articuliste que hui en dia, més de cent escritors tenen obra publicada en esta normativa d’El Puig, més de mil títuls en lo carrer, alguns d’ells agotats. Tots en els últims 25 anys. Se podran vore i comprar en la Fira del Llibre de Valéncia des de este 25 d’abril en els Jardins de Vivers.
Existència de editorials que publiquen i trauen al carrer sense cap ajuda. Recentment els escritors de l’Associació han rebujat una subvenció AVL per que lo que amagava esta subvenció: la censura idiomàtica i trencar la fidelitat dels escritors cap a la seua llengua, vehícul de Cultura.
La decisió de l’autoritat eclesiàstica, hui en dia deu de ser salomònica davant d’una realitat social: Existix un conflicte, alguns dels meus fidels me demanen que utilise el valencià en la llitúrgia, no hi han texts absoluts per ad esta mampresa per la conflictivitat que existix en la societat civil. Davant d’este conflicte que cada u, sense pendre partit des de l’autoritat, trie una o una atra sense cap problema per a la feligresia. No se deu impondre res. Els temps inquisitorials ya han passat.
Existix una entitat normativa fundada en 1915 des de les administracions que propon una normativa adequada a l’estandart majoritari de la llengua valenciana, dins del nostre àmbit territorial del Regne de Valéncia i una atra de recent creació que amplia l’àmbit cap a el nort i l’est, Intentant unificar una cosa que mai ha estat unida (pregunteu-li a Joanot Martorell o a Sant Pere Pasqual o al nostre patró, Sant Vicent Ferrer)
Eixa és la qüestió que se deu plantejar. Deixar que els llibres parlen en llibertat i igualtat i en acabant vorem com la normativa emanada de la Secció de Llengua de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana és la més adequada per al nostre Valencià, que soles és una de les llengües pròpies dels valencians, pero en el cas de l’Idioma valencià és nostre i és privatiu.