Estes dates tan senyalades en Espanya i per a la nostra cultura judeo – cristiana, creen l’ambient adequat per a gojar d’un oïment, sino perfecte, diferent de la coral i magna Segona Simfonia en Do menor de Mahler, “Resurrecció”.
Les ciències calificades com a Humanitats que naixen, es desenrollen i són el fonament i autèntic patrimoni cultural d’Europa i per tan del nomenat Món Occidental, sempre s’han plantejat el perqué i el per a quin de la vida, de la mort i sobretot que hi ha despuix d’estes. Des de Tales de Mileto (624 a.C.) passant per Platón, Sócrates i el seu Dialogue de Fedón, Aristóteles, Epicuro… En l’Antiga Grècia les humanitats varen ser el fonament de la formació dels ciutadans en el seu “studia humanitatis” (estudi de l’humanitat) per la seua banda Roma va establir les sèt arts lliberals (trívium i quadrivium) L’humanisme del S. XIV va desenrollar l’idea del ser humà lliure, per no parlar de Heidegger, Spinosa, Rouseau, Sartre Hobbes, Cervantes, … Seria interminable la llista de filòsofs, pensadors, lliterats, artistes que han segut els portadors d’esta antorcha sostenguda per la llibertat individual, que sense dubte està lligada i condicionada per la vida i la mort, puix ¿Qué és la vida sense llibertat individual?
Estos temes ‘gordians’ ho són també per a les religions cristianes imperants en tota l’Europa Continental, i en particular per a la Religió Catòlica, els qui dediquen tots els anys un temps del Calendari Gregorià de manera especial cridat “Semana Santa”, centrat en la passió, mort i resurrecció de Jesucrist (Itàlia, Alemània, Polònia; Croàcia, Portugal, França, …) tenint una de les expressions més popular, genuïna i extremadament plàstica en les processons que es realisen en Espanya a partir de la creació de les confraries de penitència en el S. XVI. Europa, va estendre esta costum per tot lo món: Espanya a Perú, Mèxic i Filipines; Itàlia a Argentina, Uruguay i Brasil; Portugal a Brasil, Angola i Moçambic; França a Haití i Canadà; Espayna, França, Inglaterra i protestants del Nort d’Europa en EEUU.
A Mahler ademés, personalment li va perseguir i va marcar la mort des de que va nàixer, entre unes atres, la de sèt dels seus germans (de tretze només varen sobreviure sis) també la de la seua mare i la del seu pare, qui sempre li va recolzar; morts sempre recordades en la seua pròpia i intensa vida interior, comuna a les inteligències privilegiades, ademés estimulada per la seua condició, educació i concepció de la vida judeua i despuix catòlica, perfectes caldos de cultiu, complementats pels seus estudis de filosofia basats en l’escola alemana de Schopenhauer, Nietzsche i demés filòsofs de l’época. També li varen ajudar a mantindre esta predisposició anímica els canvis d’hàbitat “Soc tres voltes sense llar, com a natiu de Bohemia en Àustria, com a austríac entre els alemans i com a judeu en tot lo món”, ademés de la descoberta infidelitat de la seua amada esposa, vint anys més jove, que li va dur a realisar una sessió de sicoanàlisis en Sigmund Freud. I, per últim, l’época que li va tocar viure, la decadència i ocàs final de l’Imperi Austríac i Imperi Austro – húngar, junt al naiximent de les democràcies nomenades censatàries
Aixina que, en estos vímens Gustav Mahler estava destinat a ser el perfecte i per excelència creador simfònic del post romanticisme i a plasmar en la seua música en la màxima profunditat les qüestions sobre les que recurrentment Europa ha tingut la seua pròpia visió del món i de l’home en considerar-les com hem apuntat consuetudinàriament com a essencials.
Si com diem per als cristians la Semana Santa és un temps essencial de reflexió sobre la passió, mort i resurrecció de Jesucrist, eixemple, explicació i guia de vida per a tots els creents; per a Mahler estes qüestions són la seua obsessió “No puc compondre música fins que la meua experiència puga ser reunida en paraules. La meua exigència d’expressar-me musical i simfònicament només comença quan dominen les obscures sensacions i dominen en el llindar que conduïx a l’atre món, al món en el que les coses ya no es descomponen en el temps i en l’espai”.
Aixina que, podem afirmar que per a Gustav personalment i com a compositor la creació de la seua segona simfonia “Auferstehung” (Resurrecció) va significar el moment culminant en el que va poder expressar, hui cridaríem verbalisar, la seua obsessió i resoldre-la plasmant en la seua magna simfonia l’intuïció que per ad ell explica la vida i la mort com les corrents d’un riu en el que el destí del qual indefectible és la mar.
La resolució de la segona qüestió (el perqué de la vida i el sofriment) que obsessionava a Mahler i es commemora en Semana Santa, evidentment faria innecessari resoldre la tercera (si hi ha o no resurrecció). La certea que Mahler en principi nos mostra és la mateixa que no varen poder negar ni Spinoza, ni Antoine Lavoisier, ni Eistein, ni Stephen Hawking i hui confirma la física quàntica. Lo que en tot cas sí nos diu simbòlicament Gustav Mahler en els versos de l’oda de Klopstock són idees com “morir per a ser sembrats” “Per a tornar a florir has segut sembrat” “Alçaré el vol cap a la llum que cap ull ha penetrat” “Moriré per a viure” “Lo naixcut deu perir” “Lo que ha perit, resucitarà” “Lo que ha clapit, haurà de dur-te a Deu”. Pero… ¿qué és Deu? ¿Cóm tornem, com a neutrins diluïts en el Tot? Mahler finalment resol el tema introduint els versos de la seua collita pròpia, junt a uns atres com “Vida immortal et donarà qui et va cridar” a on nos mostra definitivament el seu desig més íntim és a través del cor del quint moviment, quan diu “¡moriré per a viure!” (Una bona traducció del text la trobem en internet en http://kareol.es/obras/cancionesmahler/2sinfo.htm
Els estudiosos de Gustav Mahler compartixen el criteri de que en la seua “Resurrecció” accepta totalment i sense fissures el concepte Judeu i Cristià en el que recuperem la consciència de la nostra individualitat despuix de la mort, per a gojar de l’eternitat en un Cel més o menys humanisat i terrenal junt a Deu (influïts i admetent, tal volta sense profundisar, els relats en forma de paràbola i el simbolisme lliterari de les Sagrades Escritures, pero la visió en conjunt de l’estructura musical i dels seus cinc moviments, determinats ademés pels versos prerromàntics de Friedrich Gottlieb Klopstock, que varen impressionar al compositor i els va utilisar com a text en la seua simfonia, transmeten a la perfecció els seus pensaments i inquietuts, invitant-nos durant tot el seu oïment a enfrontar-nos davant lo que nos planteja: la certea de la vida i la mort, el dubte de per a qué nos ha segut donada la vida, i el desig de conéixer qué nos espera despuix de la mort. Mahler, al final fa un envit molt íntim i personal, en ell venç la seua condició de Cristià i Catòlic: creu i té Fe “Moriré per a viure” dit d’una atra manera, aposta per les dos qualitats pròpies del gènero humà que complementen a l’enteniment i a la raó: el sentiment i el desig, que nos conduïxen a l’intuïció i a materialisar lo imaginat i desconegut.
¡En tot cas, quin major privilegi se nos pot haver regalat, que el poder reconéixer i administrar la nostra vida durant el temps que nos han segut donats! Empíricament nos queda per descobrir si “en” o “en” “Deu” i ahí ya és qüestió hui per hui de Fe, és dir de sentiment i intuïció, necessària per a qualsevol descobriment, i no oblidem lo dit, que tot lo que imagina, pensa i desija l’home pot aplegar a fer-se realitat … ¿o no tot?
Volgut llector, si has aplegat fins a ací, no és necessari que esperem a que aplegue l’Alba del Dissabte Sant o de Glòria per a cantar, ballar o anar-nos-en de festa, esperant a que aplegue eixe trànsit entre la nit i el dia, com la segona simfonia, en el seu primer moviment ombrós i dramàtic i el seu final triumfant i radiant, entre la mort i la vida, o com els militars moment d’inici d’un atre dia de batalles. T’invite qualsevol dia, especialment el dissabte de Passió i Gloria, com Mahler ho fa, a explorar en emoció i en el seu cas en espiritualitat, la transcendència humana. Et sugerixc esta atra alternativa, que goges ya abans del dumenge de Glòria d’esta simfonia de Mahler i el seu cor final, per a esta ocasió en una de les seues magnífiques interpretacions, la realisada per l’Orquesta de Simón Bolívar, baix la batuta de Gustavo Dudamel (es troba en Youtube en una traducció subtitulada acceptable
és un bon moment per a reflexionar sobre el tema propost per Mahler la “Resurrecció”, des d’abdós prismes el religiós i el filosòfic.
