El món, el comerç globalisat s’ha revolucionat per les decisions del president dels Estats Units -me dona igual el nom propi- de cobrar als productes importats que consumixen els ciutadans americans uns aranzels superiors als que fins ara se’ls cobrava. El motiu és el dèficit comercial en contra del país nort americà i la falta de reciprocitat entre els aranzels d’importació i exportació, entre paissos o zones econòmiques. Fins ahí pot ser que tinga raó el governant dels Estats Units. Atra cosa són les formes, les quals li han fet pedre certa raó, fins i mijos no poden ser lluntans, han d’anar de la mà.
Pero la raó de la diferència de preu de producció dels productes de consum no són els aranzels sino el cost de fabricació de la ‘cosa’. En este preu el factor humà, la mà d’obra, te molt a vore.
El cost de transport hui en dia és prou barat gràcies als grans barcos de transports de contenidors i l’eficiència de les operacions de estiba i desestiba.
Puix llavors ¿Qué tenen o tenim que exigir als paissos productors o exportadors?. Senzillament reciprocitat, no en els aranzels, si no en les condicions laborals, en democràcia, en organisacions sindicals, en fi: el respecte a la declaració universal dels Drets Humans de la ONU.
Occident, Europa i Amèrica del Nort, tenim uns principis morals hereus de la revolució francesa, Llibertat, Igualtat i Fraternitat que se traduïx a hores d’ara en un règim parlamentari en alternança de governs, en una igualtat davant el poder judicial i una solidaritat expressada en les relacions laborals i en els impost, en la finalitat de gojar d’un estat del benestar. Una atra discussió és cóm deu de ser i quin llímits té que tindre, sempre no deixant a ningú arrere. Tinc que confessar la meua afiliació al sindicat durant la meua época cóm docent. Vaig descobrir per a qué servix un sindicat, per qué els treballadors de grans empreses devem d’estar sindicats i com el sindicat soluciona problemes als treballadors d’una forma diària, informant, gestionant papers davant de l’administració, etc. Molts colegues que han acodit al sindicat, se’ls ha solucionat certs problemes, a atres no ha segut possible.
Qüestió lateral; és que el logotip de l’organisació canvià durant la meua afiliació activa: afegiren una franja blava a la bandera estrangera que tenien. Ara tenen la Senyera, més que la franja blava, siga més be estreteta, pero ne té la bandera nacional valenciana. Anem per bon camí, despertaren com ho va fer no massa, temps un atre. Cosa resolta -lo del blau en la Senyera- des de primeries del sigle passat. Ara soles falta que desperten a la ciència, que reconeguen que la RACV també pot ser que tinga raó. Tal volta tota la raó com en el cas del topònim Valéncia.
Per a competir en igualtat de condicions se deuen d’exigir als nostres socis comercials una realitat tal, que els treballadors tinguen els seus drets, que tinguen negociació colectiva en quant a sous i salaris. Que existixca un cert règim de protecció social públic, que l’educació siga obligatòria fins l’edat d’incorporació al treball que si no m’equivoque és internacionalment els setze anys.
En estes condicions laborals la competitivitat dels mercats seria molt més igualitària i no farien falta els aranzels: les ventages competitives és produirien per l’eficiència en la producció, la calitat inferior o major del producte, segons lo que demande l’usuari, atres factors com poden ser aliances regionals, cooperació entre empreses, cooperatives de producció, implantació de tecnologies emergents, estalvi energètic per l’utilisació d’energies gratuïtes com la solar, eòlica, geotèrmia, hidràulica, hidrogen vert… ¿no renunciant a la nuclear?
En definitiva un mercat global sense traves pero en les mateixes condicions laborals, també les mateixes condicions tècniques i de producció: no és possible ni és moralment acceptable que als productes occidentals se les exigixca un estandart de fabricació, de matèries o productes fitosanitaris autorisats per la seua inocuïtat i se puguen vendre en el mateix mercat productes de tercers països en els que estos estandarts de producció no se’ls exigix de forma radicalment exacta.
En conclusió: exigir als tercers països per a que siguen socis comercials d’occident, el respecte als Drets Humans i el respecte a la vida és el major dret humà. Condicions laborals negociades a través d’organisacions representatives dels treballadors, com ho és el sindicalisme plural i que els estandarts de calitat i de productes per a la producció siguen iguals o molt similars per a tots els productes que els consumidors puguen triar. Que la competència estiga més en la calitat, dissenys, preu de producció en les mateixes condicions, que en barreres ficades artificialment en aranzels que a l’únic que perjudiquen és al consumidor final que senzillament pagarà més per un producte que no deixarà de consumir, si este s’adequa a les seues necessitats.
