Les tres pilars fonamentals de la nostra identitat: l’amor, la pàtria i la fe. Tres conceptes que no són abstractes, sino profundament vius per a qui sent Valéncia com una part inseparable de la seua existència.
L’amor, perque yo vullc entranyablement a Valéncia. La vullc des de naiximent en ella, des del dia en que, sent encara un chiquet, vaig descobrir la mar i vaig entendre que esta terra meua tenia una llum, una força i una personalitat que la fan única. Eixe amor no s’ha reblit en els anys; al contrari, s’ha fet més conscient, més ferm i més compromés.
La pàtria, perque sempre he sentit Valéncia com una part essencial de la meua pàtria. No com una peça subordinada, ni com una extensió d’atres, sino com un poble en història pròpia, en veu pròpia i en una aportació decisiva a la construcció d’Europa.
I la fe, perque la meua no tremola al creure que Valéncia vencerà davant d’un dels atacs més injusts i més terribles que ha patit en els últims anys: l’atac a la seua identitat, a la seua llengua i a la seua història.
Valéncia és objecte d’una agressió constant basada en la mentira. Una agressió ideològica que té nom i llinages: el nacionalisme català i el seu relat falsificador.
Una de les mentires més repetides, més interessades i més nocives és aquella que afirma que el valencià va ser portat a Valéncia per les tropes de Jaume I el Conquistador, supostament catalanoparlants, que s’haurien establit ací imponent la seua llengua. Esta versió, presentada com a dogma per determinats sectors, no resistix el contrast en la documentació històrica.
Quan les hosts de Jaume I, majoritàriament aragoneses, varen reconquistar Valéncia als invasors islàmics -tasca que abans havia encetat de manera efímera el Sit castellà-, es varen trobar una població que parlava una llengua romançada perfectament inteligible per als cristians del nort. Una llengua que no era català, ni de bon tros, sino una evolució pròpia del llatí vulgar, arraïlada en el territori.
En contra del que afirmen els nacionalistes catalans, que insistixen en que el romanç havia desaparegut durant el domini islàmic, les fonts àraps diuen exactament lo contrari. El prestigiós naturiste àrap Ibn al-Bayṭār afirma sense cap dubte que els mossàraps, és dir, els cristians vells, conservaven la seua llengua sense interrupció. I esta mateixa afirmació es repetix en atres cronistes i autors musulmans.
A més, existixen hui encara numerosos còdexs en llengua romançada, datats entre els sigles IX, X, XI i XII, que recullen contractes, vendes i acorts tant entre cristians com entre musulmans i cristians. Documentació viva, jurídica i quotidiana, que desmonta qualsevol intent de negar la continuïtat llingüística del poble valencià.
Especialment reveladora és la correspondència conservada entre cristians que vivien baix domini musulmà i cristians lliures del nort d’Espanya i de la Gàlia gòtica. En estes fonts s’indica clarament que la llengua parlada pels mossàraps era coneguda com “Al-Romía” o llengua romana, és dir, una llengua romançada pròpia, anterior i independent de qualsevol suposta importació catalana.
La conclusió és clara i incomoda per a molts: el valencià no és una llengua portada, sino una llengua heretada. No és un afegit posterior, sino una continuïtat històrica. No és una còpia, sino una evolució natural del romanç parlat en esta terra durant sigles.
Defendre esta veritat no és un acte d’enfrontament, sino de justícia. No és una qüestió ideològica, sino documental. I no és una batalla del passat, sino una responsabilitat del present.
Perque quan es manipula la llengua, es manipula l’ànima d’un poble. I Valéncia, en la seua llengua dolça, antiga i viva, no està disposta a deixar-se borrar ni reescriure.
Pedro Fuentes Caballero
Acadèmic de la RACV
President Associació Cultural Roc Chabás de la Marina
Escrit fet en Llengua Valenciana en Normes d’El Puig o de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana
