Un atre element que habitualment se silencia és la relació conflictiva d’Alcover en l’Institut d’Estudis Catalans (IEC). Sí, és cert que inicialment va colaborar en ell. Pero també és cert -i documentat- que va acabar trencant en l’institució i renunciant als seus càrrecs, en descobrir que el proyecte normatiu de Pompeu Fabra i del núcleu dirigent de l’IEC no respectava la pluralitat llingüística real dels territoris de la Corona d’Aragó.
Alcover no compartia la visió centralista barcelonina ni la voluntat d’imposar una normativa única baix el nom de “català”. Per això va renegar públicament del rumbo que havia pres l’IEC, i es va desvincular del seu proyecte.
Este fet és especialment incomode per al pancatalanisme, perque desmonta la idea d’un consens filològic inicial. No, Alcover no va morir com a militant del proyecte catalaniste normatiu. Va morir enfrontat a ell.
Despuix de la mort d’Alcover, Francesc de Borja Moll va quedar com a màxim responsable de l’obra. I és a partir d’eixe moment quan el diccionari pren una direcció cada volta més alineada en la normativa de l’IEC, integrant criteris, etiquetes i classificacions que reforcen la idea d’una llengua única catalana en la que el valencià queda reduït a varietat regional.
Açò explica per qué, durant anys, el diccionari ha segut utilisat com a arma ideològica més que com a ferramenta descriptiva. I per això també molts estudiosos valencians han denunciat que el resultat final no reflectix fidelment la realitat històrica ni sociollingüística valenciana, sino una interpretació interessada.
Si som rigorosos, lo honest seria parlar del Diccionari de Moll, no del diccionari d’Alcover. Pero clar, dir “Alcover” dona més autoritat, més tradició i més coartada moral al relat pancatalaniste. I per això s’insistix tant en associar l’obra al nom d’un home que ja no podia defendre’s ni matisar la seua postura.
Si realment se vol respectar la figura de mossén Antoni Maria Alcover, lo mínim exigible és no utilisar-lo com a bandera d’un proyecte del qual ell mateix es va desmarcar. No podem convertir la seua bona fe inicial en una adhesió permanent a una doctrina que ell va acabar qüestionant.
Alcover no va ser pancatalaniste militant. Va ser un investigador apassionat per la llengua, per les formes vives del parlar popular, per la diversitat real. I precisament per això va chocar en una filologia que preferia construir un model polític abans que descriure una realitat social.
Manipular la seua figura per a justificar la negació del valencià com a llengua diferenciada no és només un error acadèmic: és una falta de respecte històrica.
Tot este debat no és només sobre diccionaris ni sobre filòlecs. És sobre poder. Sobre qui decidix com s’anomena una llengua, quina normativa és vàlida i quina identitat és llegítima.
El cas Alcover-Moll és un eixemple perfecte de com un treball científic pot ser orientat en funció d’interessos polítics, i de com, despuix, se construïx un relat simplificat per a llegitimar una imposició cultural.
I mentres això passa, el poble valencià veu com la seua llengua és desposseïda del seu nom, de la seua història i de la seua personalitat pròpia dins de les institucions educatives i administratives.
No, Alcover no va escriure el “diccionari català-valencià-balear”.
No, no va morir defenent el proyecte normatiu de l’IEC.
No, no va tindre capacitat de decisió sobre la major part del contingut final de l’obra.
I per tant, utilisar el seu nom per a justificar el dogma de la unitat llingüística impostada és, senzillament, una manipulació interessada.
El valencià no necessita mentires piadoses ni mits fabricats. Necessita veritat, respecte i valentia institucional per a reconéixer lo que sempre ha segut: una llengua en nom propi, en història pròpia i en dignitat pròpia.
I això, per molt que moleste a alguns, no ho canviarà cap diccionari manipulat ni cap relat polític reciclat.
Pedro Fuentes Caballero
Acadèmic de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana corresponent per Dénia
President de l’Associació Cultural Roc Chabàs de Dénia
La llengua utilisada en este escrit es la oficial de la valenciana (Normes d’El Puig).
