Hi ha moments en l’història política valenciana que marquen un abans i un despuix. L’any 1982 fon un d’eixos punts d’inflexió. Despuix d’anys de tensions identitàries i d’un debat intens sobre les senyes pròpies del nostre poble, diferents forces polítiques entre elles el PSOE-PSPV i el PP varen arribar a una série d’acorts que buscaven estabilitat institucional i convivència social. Aquell pacte no fon casual: responia a una voluntat de reconéixer una realitat històrica valenciana clara i diferenciada.
Entre els elements fonamentals d’aquell consens destacaven tres pilars: la denominació oficial de Comunitat Valenciana, el reconeiximent de la Senyera coronada en blau com a símbol institucional i la referència a la llengua valenciana com a idioma propi del territori. Aquell marc pretenia superar la confrontació i establir una base comuna per a la nova etapa autonòmica.
No obstant, quaranta anys despuix, molts ciutadans perceben que aquell esperit de consens s’ha anat diluint. Des de diferents àmbits institucionals, especialment en determinades administracions públiques i en l’àmbit educatiu, s’ha consolidat una terminologia i una simbologia que alguns consideren alluntada d’aquell acort inicial. L’ús reiterat de l’expressió “País Valencià”, la presència de determinades banderes simbòliques o la referència constant al català com a denominació general han generat malestar en una part significativa de la societat valenciana.
El debat, en realitat, va més allà de noms o banderes. Té que vore en la credibilitat política i en la coherència entre lo que es pacta i lo que posteriorment es practica. Quan un partit subscriu uns acorts que definixen les senyes d’identitat d’un territori, s’espera que eixes bases siguen respectades en el temps. Si no és aixina, el ciutadà té dret a preguntar-se si aquell pacte fon sincer o si simplement responia a una conjuntura puntual.
Resulta especialment significatiu que, mentres oficialment es manté la denominació de Comunitat Valenciana, en molts discursos polítics i institucionals es continue utilisant terminologia diferent. Eixa dualitat genera confusió i alimenta la sensació que existix una agenda paralela que no coincidix en el marc estatutari. La política identitària, quan es practica des de l’ambigüitat, acaba debilitant la confiança pública.
Cal recordar que la societat valenciana és plural. Hi ha sensibilitats diverses sobre la llengua, la cultura i el model territorial. Pero precisament per això, els acorts institucionals haurien de servir com a punt d’equilibri i no com a simples referències simbòliques que es poden reinterpretar segons el moment polític. Quan els ciutadans perceben que les paraules donades perden valor, el descrèdit no afecta només a un partit, sino al conjunt de la política.
El PSOE-PSPV, com a força històrica dins del valencianisme institucional, té davant un repte important: decidir si vol mantindre viva la memòria d’aquell consens o si preferix caminar cap a una definició de les senyes que, per a molts valencians, s’allunya del pacte original. La coherència política no consistix en repetir eslògans, sino en actuar d’acort en els compromisos adquirits.
Perque en política, igual que en la vida, la paraula donada és el primer fonament de la confiança. I quan els ciutadans perceben que allò que es va pactar es convertix en paper mullat, no només naix la crítica: també creix la distància entre institucions i poble.
Pedro Fuentes Caballero
Acadèmic de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana corresponent per Dénia
President de l’Associació Cultural Roc Chabàs de Dénia
La llengua utilisada en este escrit es la oficial de la valenciana (Normes d’El Puig).
