Mos enterem per la prensa l’amor, que el nostre President ne té cap a la agencia de colocació de la llengua. ¡Che! Que m’enganyat, volia dir Acadèmia de la Llengua Valenciana… ¡che! Atra volta els “donyets” me l’han jugat. És el IEC a la valenciana la falaç i ineficaç AVL per si no ha quedat clar. Lliteralment expressat: «Soy un defensor de la Acadèmia Valenciana de la Llengua y voy a defender que tenga el presupuesto que merezca para seguir investigando y estudiando nuestra lengua», segons arreplega VP el 09/07/2026 (pero estudia i investiga la llengua valenciana, la nostra)
Sàpien vostés, estimats llectors, també va per a Juan, que esta AVL ha aplegat a un acort de tal manera que tot lo que normativise l’Institut d’Estudis Catalans en lo referent a la llengua catalana, la AVL ho assumix tal qual, per a la llengua valenciana. De tal manera que la llengua valenciana ya no és una variant dialectal del sistema comú, és necessari aclarir que eixe sistema comú se denomina per tota la llingüística internacional, manco per als acatalanats, com sistema iber romànic o occitano romànic i compren des del mig dia francés fins a Pilar de la Foradada
L’objectiu d’este Institut d’Estudis Catalans és el llingüicidi del valencià a través de la substitució de la variant valenciana per la variant catalana oriental, el barceloní. Un fet que no és nou i que ya denuncià Vicent Blasco Ibañez en el seu artícul en el diari PUEBLO “La Lepra Catalana” no soles per l’invasió catalanista, també per que estos catalanistes representen a la més fosca extrema dreta. De fet estos tipos s’incrustaren en l’anterior règim pre democràtic.
No volen, els chicons de la AVL, que el valencià siga una variant dialectal, volen ser directament catalans i no treballar per la dignificació i us social del valencià, llengua i idioma, en l’àmbit territorial de la Comunitat Valenciana, o Regne de Valéncia – artícul primer del nostre estatut d’autonomia en la redacció de 2006, consulta en llengua valenciana en www.patronatracv.org –
Per als acatalants de dins i de fòra, el conflicte residix en la visió dialectal del valencià (la tercera via que algú en son dia batejà) o entendre que considerar al valencià com una variant dialectal és molt perillós, puix una variant idiomàtica se convertix en llengua sempre que complixca uns requisits explicats pel llingüista William A. Stewart, arreplegat en Sobre la llingüicitat de l’idioma valencià. Rueda discurs d’ingrés com acadèmic de número RACV 2020 que són: Estandarisació, Autonomia, Historicitat i Vitalitat.
Si se considera al valencià com una variant, està clar que el valencià té historicitat (segle d’Or, Renaixença, sigle XX) té vitalitat, és una variant que la mitat de la població valenciana l’utilisa diàriament en sa vida quotidiana quan va a comprar el pa, al bar o a almorzar. Té estandarisació. La Real Acadèmia de Cultura Valenciana, ha triat com estandart el valencià general i s’ha normativisat eixe estandart d’acort en la Nova Gramàtica de la Llengua Valenciana i El Diccionari General de la Llengua Valenciana, les dos obres patrocinades pel Patronat RACV. Autonomia la té puix l’autoritat normativisadora Real Acadèmia de Cultura Valenciana no depén de cap organisme públic o privat. És autònoma des de sa creació en 1915, en els primers Directors, hui Acadèmics, els quals investiguen i publiquen des de les 16 seccions en que se dividix la RACV, que pertany al CSIC a través de la ret CECEL. (la AVL s’ha subordinat i acata lo que diu el IEC)
Acabem de demostrar que una variant, si complix en lo que indica Stewart, se convertix en una llengua. I en el cas del nostre valencià, llegalment per desenroll constitucional, és una llengua o idioma. No hi ha atra. El que no ho considere o no ho veja d’esta manera o està cego, enganyat o té interessos pervers.
En el llingüicidi del valencià per substitució s’amaga la perversió “goblelania” de: mateixa llengua, mateixa cultura, llavors mateixa nació, naix la gran Catalunya o els fantàstics països de nàrnia cridats pp. cc. Imaginació més que Walt Disney… són aixina que l’anem a fer.
Juan Francisco, defendre ad estos, que no responen davant de ningú, que són incompetents gestionant, (han tornat a la facenda de la GV 600.000€) que els interessos dels seus membres no estan massa clars si són polítics o econòmics, no anem a cap de banda per a resoldre el conflicte entre l’autoctonia de la llengua, variant dialectal o directament una llengua estrangera. Existix este conflicte en el món acadèmic i no està resolt, missió que tenia la AVL. Esta entitat no vol debatre científicament l’independència del valencià junt a la RACV més que alguns dels seus membre si que s’han acostat cap a l’autoctonia de la variant valenciana.
Juan Fran allunta’t de defendre ad estos ‘amics’.
Per a eixir de l’ignorància lo millor és preguntar al experts i sabuts, en este cas als membres de la Secció de Llengua Valenciana ‘Lluís Fullana’ de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana, que segur en molt de gust l’informarien en molta documentació al respecte. Una visita al Palau de la seu de la RACV no estaria malament. La convivència entre dos normatives i dos visions de la variant idiomàtica és possible. Noruega un bon eixemple.
Per cert Juan, Lluís Fullana i Mira fon el primer catedràtic de llengua valenciana en l’Universitat de Valéncia en 1918. Càtedra promoguda pel Centre de Cultura Valenciana, hui RACV. Utilisà per a les seues lliçons la gramàtica que publica en 1915 i més tart la tornà a publicar en 1933, havent firmat les bases de Castelló pel caràcter provisional de les mateixes. Lo Rat Penat també les firmà pel mateix motiu, pero ademés manifestà la seua més enèrgica protesta per que a l’entitat ratpenatista no la varen consultar i si la reclamaren per a signar. I això que Lo Rat ya havia perdut prestigi pel natural transcurs dels anys i activitats, prestigi recuperat hui en dia, el mateix que ne té la RACV a hores d’ara i des de llavors, institucions més que centenàries.
