És necessari iniciar este informe sobre la Llengua Valenciana tractant de situar als nostres interlocutors en el lloc i en el temps des d’a on arranca el conflicte, és dir, a principis del sigle XX, en l’any 1906, en Barcelona, en el primer Congrés de Cultura Catalana.
El Congrés volia que allò fora “un repic fort de campanes” i, per a això, tenien que invitar a “eixa mija dotzena de filòlecs” dels que Catalunya caria, perque en aquells moments no és que no tingueren filòlecs, és que carien de tot, inclús d’una llengua que, d’haver existit, s’hauria perdut en el temps i en l’espai; i “de no haver segut per l’Iglésia, que va mantindre l’idioma català en les catequesis i demés manifestacions del cult popular, és segur que s’hauria perdut”, com diu M. Capdeferro en Una atra Història de Catalunya.
L’home encarregat de portar a terme este important event va ser mossén Alcover, el canonge mallorquí al que més tart varen agrair tota la seua llabor filològica furtant-li la calaixera, a on guardava mils de paraules arreplegades per a portar a terme el seu gran obra diccionari, i enviant-ho a les Illes Balears, d’a on venia.
Els resultats del congrés es varen considerar molt alenadors; aixina que, partint d’esta fita important, va començar sériament l’idea d’un catalanisme integrador.
L’idea fonamental era convertir totes les terres de parla romançada de les afores en catalanes. D’esta manera, l’unitat buscada per a la composició de la Gran Catalunya va ser la consigna i la meta. El pensament de tots els principals components del moviment, com Rovira i Virgili, Almirall, Víctor Alba i, especialment, el president de la Diputació de Barcelona, Prat de la Riba, no era atre que l’expansió.
I Prat, en una visió de futur interessada, pero extraordinària, funda el Institut d’Estudis Catalans, organisme que des de llavors maneja i manipula tots els assunts de la llengua catalana.
L’eufòria del catalanisme va ser pujant la seua temperatura inicial, fins a l’extrem de que ya en 1911 es llançaven frases que nos van descobrint la patètica apetència expansionista, basada en una unitat llingüística interessada, partidista i invasora, en la que sempre són els catalans els que més manen. Prat escriu en el seu llibre Greater Catalonia: “la personalitat catalana ya no acaba en les fronteres de la nostra província, sino que va més allà, fins a tocar les palmeres de Múrcia i, travessant la mar, florix en els cels de Mallorca”… “Parlem, puix, de la Catalunya gran, que no és solament el Principat, ni Mallorca, ni el Rosselló, ni Valéncia, sino Valéncia i Mallorca i el Principat i el Rosselló, tots al mateix temps. Tots som uns, tots som catalans”.
Despuix d’esta entelèquia, solament faltava que els romanistes alemans, en tractar de traçar el mapa de la Romania, es despacharen dient que “de manera provisional, des dels Pirineus cap al sur, ho denominarem llengua catalana”. I eixa manera provisional dels romanistes europeus la varen prendre ells tan al peu de la lletra que varen tractar d’afiançar encara més l’utopia de l’unitat de la llengua. Aixina, tot lo que parlàvem tant valencians com a mallorquins, per a ells i per a la ciència, no era una atra cosa que català. Venia a ser com un dogma de fe, com un linchament científic als dos regnes.
Per a mantindre aquella tentació totalitària i unificadora, no varen tindre un atre remei que inventar-se falses històries, com ha seguit sent costum continuada. Aixina, puix, els allumenats catalans es varen traure de la cofeta que la seua llengua nos va aplegar als valencians per mig de la conquista. Pero quan en 1955 Germà Colon va manifestar públicament que “eixa romançada no va poder ser suplantat per una colonisació tan poc intensa… i resulta, puix, casi inverosímil acceptar esta ràpida assimilació de la llengua catalana, condicionada solament pel fet de la Reconquista”, varen tocar a rebat.
Des de llavors, se’ls varen ocórrer numeroses falsetats mai demostrades, fins a aplegar a cometre la gosadia d’afirmar que la Llengua Valenciana no havia existit mai, que lo parlat entre nosatres no era una atra cosa que la llengua catalana a la que el poble, ignorant, crida valencià; quan és ben sabut que l’autoestima del poble valencià cap a la seua llengua es troba en nivells irreprochables.
Lo dels catalans i els catalanistes de dins no ha segut fins a hui una atra cosa que pura usurpació. I esta és una de les premisses que el CVC deuria tindre en conte per a valorar totes les actituts contràries al parla dels valencians d’eixes associacions pro-catalanes, partidàries de la normativa del Institut d’Estudis Catalans, de la que mossén Alcover, que va morir sense acceptar-la, dia: “certs revoltosos, que sostenen la desbaratada i sublevadota tesis de que el català de Barcelona ha de ser la norma i la llei, la sifra del bon català… i tot lo demés ha de ser mirat i rebujat com a repugnant, com porquera, com a dialecte pestilent, corrompedor i tirat, i que no té per a on agarrar-se”.
Pedro Fuentes Caballero
Acadèmic de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana corresponent per Dénia
President de l’Associació Cultural Roc Chabàs de Dénia
La llengua utilisada en este escrit es la oficial de la valenciana (Normes d’El Puig).
