L’història del Regne de Valéncia està repleta de grans personages que contribuïren a forjar la seua identitat política, militar i cultural. No obstant, el pas del temps ha deixat en l’oblit a molts hòmens que, en moments decisius, posaren la seua vida al servici del Regne. Entre ells destaquen dos cavallers valencians que representen millor que ningú l’esperit de sacrifici i de fidelitat al seu poble: Mateu Mercader i Joan Martínez d’Esplà.
Els seus noms apareixen vinculats a un dels periodos més convulsos del sigle XIV, quan el Mediterràneu occidental era escenari de constants atacs pirates i quan la frontera entre el Regne de Valéncia i Castella es convertia en un autèntic camp de batalla durant la coneguda Guerra dels Dos Peres. Les seues gestes, encara que hui poc conegudes pel gran públic, constituïxen una part essencial de la memòria històrica valenciana.
Un Mediterràneu en guerra permanent
En la segona mitat del sigle XIV, la vida en la Mediterrànea estava llunt de ser tranquila. Les rutes comercials eren fonamentals per a la prosperitat de les ciutats valencianes, pero també eren objectiu permanent de pirates barbarescs i corsaris musulmans que actuaven des de les costes del nort d’Àfrica.
Valéncia era ya una de les principals potències comercials de la Corona d’Aragó. El seu port mantenia relacions comercials en Sicília, Sardenya, Nàpols, Gènova, Marsella i molts atres territoris mediterràneus. Esta activitat convertia les seues naus en objectius prioritaris dels saquejadors.
La defensa marítima no depenia únicament de la Corona. Molts nobles valencians armaven les seues pròpies galeres i les posaven al servici del rei, convertint-se en autèntics protectors del comerç i de les costes valencianes.
Entre tots ells sobreeixia un nom: Mateu Mercader.
Mateu Mercader, el cavaller de les galeres valencianes
Segons les cròniques de l’época, cap a l’any 1360 quatre poderoses galeres partiren del Grau de Valéncia baix el comandament de Mateu Mercader. La seua missió consistia en perseguir les embarcacions pirates que sembraven el terror en les costes valencianes i aragoneses. No es tractava d’una simple expedició defensiva.
Les galeres valencianes creuaren la Mediterrànea fins a les costes africanes, atacant diversos refugis dels pirates i castigant aquells ports des d’a on partien les incursions contra les poblacions cristianes. Aquelles operacions demostraven el gran nivell de preparació naval que havia alcançat el Regne de Valéncia.
Els mariners valencians eren coneguts per la seua experiència, la seua disciplina i la seua extraordinària capacitat de combat. Les victòries de Mateu Mercader contribuïren a restablir temporalment la seguritat de les rutes comercials i consolidaren el prestigi marítim valencià.
L’ajuda a Castella
La fama del cavaller valencià arribà fins al mateix rei de Castella. En aquells moments, un temut pirata conegut com Zorzo actuava des de Tarifa atacant les embarcacions castellanes. Davant la dificultat per a acabar en ell, la Corona castellana solicità l’ajuda de les experimentades galeres valencianes.
Mateu Mercader acceptà la missió. La seua intervenció resultà decisiva per a frenar l’activitat dels pirates i protegir també els interessos marítims castellans. Paradòxicament, aquell servici acabaria convertint-se en el principi de la seua desgràcia.
Gibraltar: quan l’agraïment es convertí en traïció
Les cròniques valencianes relaten un episodi especialment dramàtic. Mentres les seues naus es trobaven fondejades prop de Gibraltar, les forces castellanes actuaren inesperadament contra els seus antics aliats. Sorpreses per l’atac, les tripulacions valencianes apenes tingueren temps d’organisar la defensa.
Mateu Mercader desembarcà immediatament i dirigí personalment la resistència. Els combats foren intensos. Superat en número, acabà capturat. L’home que havia ajudat Castella a lluitar contra la pirateria era ara presoner d’aquells mateixos als quals havia prestat auxili.
Segons relata la tradició arreplegada en les fonts valencianes, Mercader morí empresonat sense que els servicis prestats foren tinguts en consideració. Per als cronistes valencians, aquell final simbolisava la ingratitut i la traïció política que moltes voltes marcaren les relacions entre les diferents corones peninsulars durant aquell periodo.
La Guerra dels Dos Peres
Mentres la Mediterrànea continuava sent escenari de combats navals, una nova guerra sessejava la frontera valenciana. La Guerra dels Dos Peres (1356-1369), que enfrontà Pere IV d’Aragó i Pere I de Castella, convertí el Regne de Valéncia en una de les principals zones de combat. Les ciutats frontereres sofriren continus siti, incursions militars i destruccions. Entre totes elles, Oriola ocupava una posició estratègica. Controlar aquella plaça significava dominar l’accés meridional al Regne. Per això, Castella intentà conquistar-la repetidament.
Joan Martínez d’Esplà, governador d’Oriola
Al front de la defensa d’Oriola es trobava el cavaller Joan Martínez d’Esplà, governador de la ciutat i fidel servidor del rei Pere el Cerimoniós. La seua direcció militar conseguí frustrar diversos intents castellans de prendre la fortalea.
Els assalts fracassaven un darrere de l’atre. Les muralles resistien. La moral dels defensors continuava intacta. Davant l’impossibilitat d’entrar per la força, els atacants optaren per una atra via.
Una mort provocada per l’engany
Segons conten les cròniques valencianes, els castellans oferiren una reunió baix garanties de seguritat. L’objectiu aparent era negociar una possible rendició o arribar a un acort que evitara més derramament de sanc. Confiant en la paraula oferida, Joan Martínez d’Esplà abandonà la protecció de les muralles.
Pero tot era una emboscada. Uns ballesters amagats dispararen sobre el cavaller valencià. La seua mort deixà Oriola sense el seu principal defensor. L’episodi fon interpretat pels cronistes valencians com una de les majors traïcions militars del conflicte. No s’havia vençut al cavaller en combat obert, sino per mig de l’engany.
Dos morts, una mateixa causa
Mateu Mercader i Joan Martínez d’Esplà compartixen moltes més coses que una simple coincidència cronològica. Els dos dedicaren la seua vida a la defensa del Regne de Valéncia. Els dos actuaren en moments especialment difícils. Els dos demostraren una extraordinària llealtat als seus compromisos.
I els dos acabaren morint víctimes segons la tradició historiogràfica valenciana de la traïció més que de la força de les armes. Per això, en moltes publicacions valencianistes del sigle XX foren presentats com a símbols permanents del patriotisme valencià.
Recuperar una memòria silenciada
Durant molt de temps, l’història dels grans cavallers valencians ha quedat eclipsada per relats més generals sobre la Corona d’Aragó o sobre les guerres peninsulars. No obstant això, recuperar figures com Mateu Mercader i Joan Martínez d’Esplà significa tornar a donar protagonisme als hòmens que, des de les nostres terres, contribuïren decisivament a protegir el Regne de Valéncia.
Les seues vides recorden que l’història no la construïxen únicament els reis o els grans tractats internacionals. També la fan aquells soldats, mariners, cavallers i governadors que assumixen la responsabilitat de defendre la seua comunitat en els moments més difícils.
Un llegat que continua viu
Més de sis-cents cinquanta anys després dels fets, les gestes de Mateu Mercader i Joan Martínez d’Esplà continuen evocant un temps en qué el Regne de Valéncia era un actor de primer orde en la Mediterrànea i una peça clau en l’equilibri polític de la Corona d’Aragó.
La seua memòria forma part del patrimoni històric valencià i representa valors universals com la llealtat, el corage, el sacrifici i el compromís en la defensa de la terra pròpia.
Conéixer la seua història és també comprendre millor el paper que el poble valencià eixercí en la construcció de la seua pròpia identitat al llarc de l’Edat Mija. És un deute en aquells que, des de la mar o des de les muralles d’Oriola, entregaren la seua vida per un Regne de Valéncia que, gràcies a hòmens com ells, pogué resistir en un dels moments més difícils de la seua existència.
Pedro Fuentes Caballero
Acadèmic de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana corresponent per Dénia
President de l’Associació Cultural Roc Chabàs de Dénia
La llengua utilisada en este escrit es la oficial de la valenciana (Normes d’El Puig).
















