La Comunitat Valenciana té Estatut d’Autonomia. Té Corts Valencianes, Generalitat, Consell, conselleries i una Administració pròpia que gestiona qüestions decisives per a la vida quotidiana de més de cinc millons de persones. Sanitat, educació, servicis socials, vivenda, cultura, mig ambient i moltes atres matèries depenen, en major o menor mida, de les institucions valencianes.
Sobre el paper, per tant, tenim autogovern.
Pero l’autonomia no pot medir-se únicament llegint un Estatut. Tampoc contant edificis oficials, càrrecs, conselleries o competències transferides. Una autonomia és verdaderament útil quan les institucions que assumixen una responsabilitat disponen també dels recursos necessaris per a eixercir-la.
I ací apareix una pregunta que els valencians hauríem de fer-nos independentment del partit que governe en Valéncia o en Madrit: ¿de qué servix tindre competències si no tenim una finançació suficient per a eixercir-les en condicions comparables a les del restant d’Espanya?
No és una qüestió menor. És, segurament, una de les claus per a entendre bona part dels problemes estructurals que arrossega la Comunitat Valenciana.
L’autonomia que existix en els papers
L’Espanya autonòmica construïda a partir de la Constitució de 1978 ha desenrollat durant décades una arquitectura institucional extraordinàriament complexa. Les comunitats autònomes disponen de parlaments, governs, presuposts i competències pròpies. Pero el grau d’autonomia efectiva no depén solament de quí firma una resolució administrativa.
Depén també de quí recapta els diners, de cóm es repartixen, de quins recursos rep cada territori i de la capacitat que té cada govern autonòmic per a sostindre els servicis que administra.
Perque governar costa diners. Mantindre hospitals costa diners. Pagar als professors costa diners. Construir coleges costa diners. Atendre la dependència costa diners. Mantindre residències, centres de salut, servicis d’emergències, carreteres, infraestructures hidràuliques o polítiques de vivenda costa diners.
Per això, quan una Administració rep competències pero no dispon d’ingressos suficients per a prestar-les adequadament, apareix una contradicció difícil d’amagar. Formalment governa. Materialment administra la falta de recursos.
La llibertat sense diners
Hi ha una comparació molt senzilla que ajuda a entendre el problema.
Imaginem un grup de jóvens preparant una nit de festa. Uns tenen que tornar a casa a les dotze. Atres, a la una. Uns atres tenen permís fins més tart. I n’hi ha un que presumix: A mi els meus pares em deixen tornar quan vullga.
Pareix el més lliure de tots. Arriba el moment d’eixir i els atres descobrixen que no va en ells. ¿Per qué? Perque no té diners. No pot pagar el transport, ni sopar, ni una entrada, ni pràcticament res. En teoria tenia més llibertat que ningú.
En la pràctica no podia utilisar-la. Alguna cosa pareguda ocorre quan una autonomia acumula competències que després té dificultats per a finançar adequadament. La llibertat administrativa sense capacitat econòmica pot acabar convertint-se en una llibertat molt condicionada.
La particularitat valenciana
La Comunitat Valenciana arrossega des de fa anys un problema de finançació autonòmica que ha segut objecte d’informes, estudis, reivindicacions empresarials, posicionaments universitaris i acorts polítics de signe molt diferent.
No és, per tant, una qüestió que haja aparegut ahir. Ni pertany exclusivament a un partit.
La pròpia documentació econòmica de la Generalitat continua parlant en 2026 de «infrafinançament estructural» i del seu efecte sobre la capacitat de prestar els servicis públics fonamentals en recursos propis. El Conte General de 2025 també arreplega un remanent de tesoreria total negatiu de 3.973,3 millons d’euros, encara que la situació econòmic patrimonial millorà respecte a l’eixercici anterior.
Un informe de la Comissió d’Experts de les Corts Valencianes, arreplegat posteriorment pel Comité Econòmic i Social de la Comunitat Valenciana, atribuïa una part molt important del deute acumulat a l’infrafinançament i a l’insuficiència del sistema de finançació autonòmica.
Per tant, podem discutir les solucions. Podem discutir el model. Podem discutir els criteris de repartiment. Pero és molt més difícil negar que existix un problema valencià de finançació.
Competències sí; recursos també
Quan una Administració assumix la sanitat, no pot decidir que deixa de pagar-la perque li falten ingressos. Els hospitals tenen que continuar oberts. Les operacions tenen que realisar-se. Els medicaments tenen que pagar-se. Els professors tenen que cobrar. Els alumnes tenen que tindre coleges. Les persones dependents tenen que ser ateses. Això significa que, si els ingressos ordinaris resulten insuficients, la Generalitat té que buscar recursos per una atra via.
I massa voltes eixa via ha segut el deute. És ací a on l’infrafinançació deixa de ser una discussió abstracta entre economistes i es convertix en un assunt polític de primera magnitut. Perque el deute de hui condiciona els presuposts de demà. I els interessos que es paguen per deute són diners que no poden destinar-se a unes atres necessitats.
Una reivindicació que canvia de volum
Hi ha, ademés, una qüestió que mereix una reflexió política més profunda. Durant anys hem vist governs valencians de diferents colors reclamar una reforma de la finançació autonòmica. La reivindicació ha existit baix governs del PP i del PSPV-PSOE, i ha rebut també el respal d’organisacions empresarials, sindicats, universitats i diversos sectors socials.
Pero la contundència política de la reclamació no sempre ha segut la mateixa. Quan Madrit està governat pel rival, resulta fàcil alçar la veu. Quan el partit propi governa també en l’Estat, les relacions partidistes poden modificar el to de la confrontació. Esta dinàmica no és exclusiva de la Comunitat Valenciana. Forma part de la tensió habitual entre els interessos territorials i les disciplines dels partits estatals. Pero als valencians deuria preocupar-nos especialment. Perque els números no canvien segons el color de la Moncloa.
Ni privilegis ni favors
La Comunitat Valenciana no necessita que li facen un favor. Tampoc necessita llevar-li recursos arbitràriament a un atre territori. La discussió seria molt més útil si abandonàrem la competició permanent d’agravis i parlàrem de criteris verificables.
Quants habitants té cada comunitat. Quin és el cost real de la sanitat. Quina població envellida té que atendre. Quants escolars hi ha. Quin cost tenen els servicis socials. Quina dispersió territorial existix. Quin impacte té la població flotant. Quines necessitats reals té cada Administració. I, a partir d’ahí, establir un sistema transparent i estable.
La finançació autonòmica no deuria dependre de quí conseguix més diputats imprescindibles en el Congrés, de quí pressiona més al Govern central o de quina comunitat té major capacitat per a condicionar una investidura. Els servicis públics no poden dependre de l’aritmètica parlamentària de cada llegislatura.
El Corredor Mediterràneu: molt més que un tren
Si la finançació representa una cara del problema, les infraestructures són l’atra. I poques infraestructures simbolisen millor les aspiracions i frustracions valencianes que el Corredor Mediterràneu. No estem parlant simplement d’un tren més ràpit.
Parlem d’un eix ferroviari que travessa una de les grans àrees econòmiques, demogràfiques, agrícoles, industrials, exportadores, portuaris i turístiques d’Espanya. El Mediterràneu espanyol concentra ports fonamentals, empreses exportadores, zones agrícoles intensives, indústria, turisme i millons d’habitants. La conexió ferroviària competitiva d’eixe territori és, per tant, una qüestió econòmica nacional. No únicament valenciana.
Castelló, Valéncia i Alacant
Hi ha una paradoxa que durant molt de temps ha resultat difícil d’explicar. Valéncia conseguí conexió d’alta velocitat en Madrit. Alacant també. Pero la vertebració ferroviària interna de la Comunitat Valenciana ha avançat molt més lentament. Per als valencians resulta perfectament llegítim preguntar: ¿cóm pot considerar-se normal que la comunicació en Madrit s’haja resolt abans que una verdadera conexió ferroviària ràpida i homogénea entre Castelló, Valéncia i Alacant?
El Ministeri de Transports anuncià que la Comunitat Valenciana estaria conectada per alta velocitat en 2027, dins de les actuacions del Corredor Mediterràneu.
A abril de 2026, el Ministeri informava que hi havia 658 quilómetros del Corredor en servici i prop de 870 en construcció o obres, incloent terminals i accessos portuaris. És, per tant, incorrecte afirmar que no s’ha fet res; hi ha una inversió i una eixecució considerable. Pero també és cert que l’obra continua sense estar completament finalisada i que numerosos trams han patit una història llarga de calendaris, modificacions i expectatives. Eixa distinció és important. Criticar els retarts no obliga a negar les obres realisades. Pero reconéixer les obres tampoc obliga a conformar-se en els retarts.
No volem promeses eternes
El problema del Corredor Mediterràneu no és solament ferroviari. És també sicològic i polític. Generacions de valencians han escoltat dates, anuncis, adjudicacions, calendaris i compromisos. Cada nou govern presenta avanços. Cada nova llegislatura anuncia nous determinis. I el ciutadà acaba preguntant-se quan podrà vore definitivament l’infraestructura acabada i funcionant en tota la seua potencialitat.
Perque una empresa no exporta en una nota de prensa. Un port no mou mercaderies en una promesa ministerial. Un treballador no arriba abans a casa en una presentació de PowerPoint. Les infraestructures servixen quan funcionen.
La factura de l’inversió que no arriba
El debat s’estén a l’inversió pública estatal.
La Cambra de Contractistes de la Comunitat Valenciana calculà que entre 2012 i setembre de 2025 l’Estat hauria licitat aproximadament 1.458 millons d’euros menys en obra pública en territori valencià dels que correspondrien si es prenguera com a referència estricta el pes poblacional. És un càlcul d’una organisació sectorial, no una liquidació oficial de l’Estat, i per això convé presentar-lo com lo que és.
Pero planteja una pregunta pertinent. ¿Està rebent la Comunitat Valenciana un nivell d’inversió coherent en la seua població, activitat econòmica i necessitats? No basta en mirar un presupost aprovat. Importa també quant s’eixecuta. Perque mil millons presupostats i no gastats no construïxen una carretera.
Darrere de cada infraestructura hi ha persones
A voltes parlem d’infraestructures com si foren enormes peces de formigó sense relació en la vida diària.
Pero darrere de cada retart hi ha persones. L’empresari que necessita traure les seues mercaderies cap a Europa. L’agricultor que competix en productes procedents de mils de quilómetros. El treballador que passa hores en un tren de Rodalia. L’estudiant que necessita desplaçar-se.
La família que viu llunt d’un hospital. El turista que intenta moure’s entre destinacions valencianes. El transport no és una fotografia d’inauguració. És economia. És temps. I el temps també costa diners.
Quan Valéncia va perdre poder financer
Hi ha una atra qüestió menys visible pero igualment important: la desaparició o absorció de bona part del sistema financer històric valencià.
Durant décades, la Comunitat Valenciana contà en bancs i caixes en centres de decisió pròxims. La crisis financera iniciada en 2008 transformà radicalment el mapa bancari espanyol. I Valéncia va perdre una part molt significativa del seu poder financer. El cas del Banc de Valéncia quedà gravat en la memòria colectiva.
Pero convé contar-lo en precisió. L’entitat va ser objecte d’un procés de resolució després de la crisis. En 2012, el FROB aprovà la seua venda a CaixaBank després d’un procés competitiu. Abans del traspàs, el FROB injectà 4.500 millons d’euros de capital; posteriorment, CaixaBank adquirí per un euro el 98,9 % que estava en mans del FROB.
Podem discutir políticament aquell procés i les seues conseqüències. Pero la conclusió territorial és evident: Valéncia va perdre un centre històric de decisió bancària.
Perdre una seu és alguna cosa més que perdre un ròtul
Quan desapareix un centre de decisió econòmica, no desapareix únicament el nom d’un edifici.
Desapareixen equips directius. Capacitat d’influència. Relacions empresarials. Patrocinis. Fundacions. Decisions de crèdit. Inversions. Proximitat entre el món financer i el teixit productiu. Açò no significa que un banc en seu fora de Valéncia no puga prestar diners a empreses valencianes.
Naturalment que pot. Ni significa que la Comunitat Valenciana tinga que construir una economia tancada. Significa una cosa més senzilla: els centres de decisió importen. Madrit ho sap. Barcelona ho sap. Bilbao ho sap. I Valéncia també deuria saber-ho.
Cultura: l’autonomia que no apareix en els balanços
Pero l’autogovern no és únicament economia. També és cultura. Una comunitat que no pot protegir adequadament el seu patrimoni, la seua creació artística, els seus museus, teatres, música, audiovisuals i llengua tindrà formalment competències culturals, pero la seua capacitat efectiva serà llimitada.
La cultura necessita llibertat. Pero també necessita recursos. Un teatre sense presuposts tanca. Un museu sense personal no funciona. Una televisió sense mijos no pot competir. Una producció audiovisual sense indústria pròpia difícilment crea un ecosistema estable. I una llengua que queda convertida permanentment en arma electoral acaba perdent lo més important: els parlants.
Una radiotelevisió pública valenciana té que mirar a Valéncia
La radiotelevisió pública valenciana no deuria existir per a copiar models aliens ni per a convertir-se en aparell propagandístic del govern de torn. Té una missió molt més important. Contar-nos. Contar Vinaròs i Oriola. Morella i Elig. Requena i Gandia. Dénia i Alcoy. Castelló, Valéncia i Alacant. Els nostres agricultors. Els nostres empresaris. Els nostres artistes. Les nostres festes. Els nostres problemes. La nostra cultura. La nostra llengua valenciana. Una radiotelevisió pública només té sentit si servix al conjunt de la societat valenciana i manté independència professional respecte al poder polític. I això val igual governe qui governe.
La cultura valenciana no pot ser una sucursal
La mateixa reflexió pot aplicar-se a les grans institucions culturals valencianes. Valéncia ha demostrat que pot tindre equipaments culturals de primer nivell.
Pero construir-los és només el principi. Despuix cal mantindre’ls. Programar-los. Dotar-los. Proyectar-los internacionalment. I ahí torna a aparéixer la discussió sobre la participació de l’Estat. La cultura produïda en Valéncia forma part també del patrimoni cultural espanyol. Per tant, és raonable reclamar que les institucions estatals contribuïxquen de manera adequada a equipaments valencians d’importància nacional. No es tracta de competir obsessivament en Madrit o Barcelona. Es tracta d’evitar que l’excelència cultural valenciana siga considerada sistemàticament perifèrica.
I arribem a la llengua
Poques qüestions provoquen tanta tensió emocional com la llengua valenciana. Precisament per això deuria tractar-se en molta més responsabilitat. L’Estatut reconeix la denominació de valencià i establix el marc institucional de la seua protecció. A partir d’ahí, la política llingüística valenciana hauria de buscar una cosa que pareix elemental i que, incomprensiblement, moltes voltes oblidem: que cada volta més valencians la coneguen, la parlen, la transmeten i la consideren seua.
La llengua valenciana no deuria servir per a dividir als valencians en bons i roïns. Ni per a repartir certificats ideològics. Ni per a decidir quí és suficientment valencià.
Ni Madrit ni ningú ha de convertir la cultura en un instrument partidiste
És perfectament normal que l’Estat finance associacions, investigacions, festivals, editorials o activitats culturals. Lo determinant és cóm ho fa. Les ajudes públiques haurien de tindre criteris transparents, objectius i fiscalisables. Açò val per al Govern d’Espanya. I exactament igual per a la Generalitat. No seria coherent denunciar una subvenció estatal per ideològica i justificar una autonòmica pel simple fet que beneficia als nostres. Els diners públics no pertanyen al partit que governa. Pertanyen als ciutadans. Per això, en matèria cultural, la millor defensa de l’autonomia valenciana és també la defensa de la pluralitat.
No tot lo que decidix Madrit és un atac contra Valéncia
També hem de ser capaços de dir açò. Defendre els interessos valencians no significa convertir cada discrepància en un conflicte territorial. L’Estat té competències llegítimes. Existixen polítiques que necessàriament tenen que coordinar-se a nivell espanyol i europeu.
Hi ha inversions estatals en territori valencià. Hi ha transferències. Hi ha proyectes comuns. Hi ha solidaritat interterritorial. I hi ha interessos compartits. Una reivindicació valenciana guanya credibilitat quan distinguix entre una discriminació real, una insuficiència demostrable i una simple decisió política en la que podem discrepar. No necessitem exagerar. Els problemes reals ya són prou importants.
L’autonomia tampoc eximix a la Generalitat
I hi ha una atra veritat que convé dir. No tot lo que funciona mal en la Comunitat Valenciana és responsabilitat de Madrit. La Generalitat també governa. També recapta determinats imposts. També establix prioritats. També decidix en qué gasta. També s’equivoca. També pot malgastar. També pot gestionar mal. Reclamar una millor finançació no pot convertir-se en una excusa permanent per a evitar rendir contes. Si volem més autogovern, també tenim que exigir més responsabilitat als nostres governants. Una autonomia madura no culpa sempre a un atre. Reclama lo que li correspon i respon de lo que administra.
Valéncia necessita una veu pròpia
El problema valencià ha segut moltes voltes la dificultat per a mantindre una reivindicació comuna per damunt dels interessos partidistes. Canvia el govern. Canvia el discurs. Canvia Madrit. Canvia el culpable. I els problemes estructurals continuen. La finançació continua pendent. Les infraestructures continuen necessitant inversió. La vertebració ferroviària continua incompleta. La política de l’aigua continua provocant conflictes. El sistema productiu continua necessitant modernisació. La vivenda s’ha convertit en un problema gravíssim per als jóvens. La costa soporta una pressió demogràfica enorme. I moltes comarques de l’interior lluiten contra la despoblació. Davant d’això, faria falta una política valenciana capaç de mantindre determinats objectius governe qui governe.
Una autonomia que es faça respectar
Fer-se respectar no significa cridar més. Significa saber qué es vol. Tindre dades. Presentar propostes. Mantindre posicions. Negociar. I, quan siga necessari, reclamar. Valéncia no necessita agenollar-se davant de Madrit. Pero tampoc necessita viure permanentment enfrontada a Madrit. Necessita relacionar-se en l’Estat des de la madurea política i la defensa dels seus interessos. En igualtat. Sense complexos. Sense victimisme. Sense sumissió.
No demanem ser més que ningú
La Comunitat Valenciana no necessita privilegis. Eixa idea deuria repetir-se totes les voltes que fera falta. No volem hospitals millors a costa dels hospitals d’uns atres. No volem trens llevant-los-els a uns atres. No volem més diners simplement perque sí. Lo que resulta raonable reclamar és que un valencià tinga accés a uns servicis públics comparables als de qualsevol atre ciutadà, i que la Generalitat reba recursos suficients per a prestar les competències que l’ordenament li encomana. Igualtat no és que totes les administracions reben exactament lo mateix. Igualtat és que totes puguen atendre adequadament als seus ciutadans.
L’autogovern no és una bandera en un balcó
Hem confòs massa voltes autonomia en simbologia institucional. Pero l’autonomia real és molt més quotidiana. És conseguir cita en el centre de salut. És que el teu fill tinga un professor. És trobar una plaça de dependència. És poder agarrar un tren que arribe puntual. És tindre una carretera segura. És trobar vivenda. És que una empresa puga exportar competitivament. És conservar un monument. És que un agricultor tinga aigua. És que un investigador puga quedar-se en Valéncia. És que la cultura valenciana tinga espai per a créixer. Això és autogovern. La resta pot quedar-se en cerimònia.
Quaranta anys despuix, la pregunta continua oberta
La Comunitat Valenciana ha avançat enormement des de la recuperació de l’autogovern. Negar-ho seria injust. La Generalitat administra hui competències i presuposts que haurien resultat inimaginables fa mig sigle. Pero madurar políticament significa precisament poder revisar qué funciona i qué no. L’Estatut no és una peça decorativa.
És un instrument. I qualsevol instrument polític només té valor si permet millorar la vida dels ciutadans. Per això, la pregunta valenciana del sigle XXI no deuria ser únicament quantes competències tenim. Deuria ser: ¿podem eixercir-les adequadament?
No basta en tindre les claus si no podem obrir la porta
Podem tindre Estatut. Podem tindre Corts. Podem tindre Consell. Podem tindre competències. Podem tindre una Administració pròpia. Pero si per a mantindre els servicis fonamentals tenim que acumular deute; si infraestructures decisives necessiten décades; si els centres econòmics de decisió s’allunten; si la cultura depén massa sovint de batalles partidistes, i si cada canvi de govern altera la força en que es defenen els interessos valencians, llavors tenim que preguntar-nos si hem completat realment el camí de l’autogovern.
La resposta no passa per trencar res. Passa per fer funcionar millor lo que tenim. Per exigir una finançació suficient. Per reclamar inversions justificades. Per acabar infraestructures estratègiques. Per exigir transparència a Madrit i també a Valéncia. Per protegir la cultura sense convertir-la en propaganda. Per defendre la llengua valenciana sense utilisar-la com una frontera entre valencians. I, sobretot, per conseguir que els interessos generals de la Comunitat Valenciana estiguen per damunt de l’obediència partidista de cada moment.
Perque l’autonomia no és simplement que una llei diga que podem decidir. L’autonomia real comença quan tenim els mijos per a convertir eixes decisions en fets. I eixa és, segurament, la qüestió que els valencians deuríem plantejar-nos sense por i sense partidismes: no basta en tindre autogovern sobre el paper. Hi ha que conseguir que l’autogovern funcione en la vida real.
Pedro Fuentes Caballero
Acadèmic de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana corresponent per Dénia
President de l’Associació Cultural Roc Chabàs de Dénia
Agregat colaborador de la Secció de Cronistes Oficials del Regne de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana
La llengua utilisada en este escrit es la oficial de la valenciana (Normes d’El Puig).
Ilustració del artícul esta realisat per l’IA
