La solidaritat dels valencians una volta més es mostra eixemplar, esta volta en la riuada provocada per la DANA i aumentada per l’incompetència de la CHJ entre atres actors.
El seu fonament és intrínsec a la seua forma de ser, la realitat la transformen en sentiment que necessiten materialisar … pero que no quede ahí. Reivindiquem i exigim com a valencians, sense que ho impedixca en absolut, sino al contrari, el que sigam ciutadans imprescindibles i necessaris d’Espanya. Volem que se nos tracte en equitat i en igualtat, com qualsevol atra regió d’Espanya o Europea. És més ¡ho exigim!
El poble valencià està sempre anegat. Anegat de sentiments que s’agoten, es cremen com una mascletada, tenen el seu reflex en el seu principi i fi en una falla, una foguera, una comparsa de Moros i Cristians.
Després, al dia següent o mentres dura la festa i compatibilisant la faena, el treballar i la festa. Compartir, això si, en enveja a del veí de comparsa, colla, barraca, falla… per que la nostra sempre és la millor del barri, del poble, de la ciutat, i sí no ho és farem lo que faça falta per a que aixina siga. ¡Che tu, serà per dines!
L’indiscutible èxit dels valencians, fonamentalment des del S.XV (el renaiximent entrà en la península per Valéncia de la mà dels Borja i la seua cort) ha segut a títul personal, i també colectiu. El primer llibre lliterari imprés en la península fon un llibre colectiu dels autors que dugueren avant el nostre sigle d’Or. L’acadèmia dels nocturns, en la fi del S.XVI. La decadència colectiva del S.XVII. El renaiximent de la cultura i llengua ya en el S.XVIII. Els ilustrats i científics valencians, el moviment dels “novatores”, Els Mayans, Gabriel Ciscar, Jorge Juan, Cavanilles.
La Renaixença, que de ser un moviment individual i romàntic a principis del S.XIX en Vicent Salvà al cap, fructificà en una renaixença colectiva i transversal, no soles en Lo Rat Penat, també en tota la societat. El Marqués de Campo, els Pinazo…
Relacionant-se i triumfant els valencians individualment en les èlits del Poder nacional i internacional (financers, polítics, industrials, artistes, comerciants, intelectuals)
A l’atre costat, els moviments populars han segut espontàneus i variats (el Palleter és el paradigma), han lluït i s’han apagat, sense canalisar-se, ni tindre continuïtat, sempre han segut absorbits o anulats per les classes dirigents.
Excepció admirable és el valencianisme cultural dels sigles XIX i XX. En l’últim terç i ya des de la década de finals dels anys 60 del sigle passat està viu, retorna als seus orígens d’estricta obediència valenciana, alluntant-se de la pretesa germanor, primer llemosina i en acabant catalana. El Valencianisme cultural existix, està estructurat, la Real Acadèmia de Cultura Valenciana és un clar eixemple junt a Lo Rat Penat i atres entitats valencianistes. Té vocació de permanència, més de mil títuls publicats en llengua valenciana, quatrecents autors, molts d’ells traduïts a atres idiomes.
El valencianisme polític és una atra cosa, és l’espill de les qualitats, defectes i ingenuïtat pròpies de les classes populars i sobretot burgueses acomodades que tenen molt de por o d’enveja a ser governats pels mateixos valencians. Unió Valenciana, hereua de Unió Regional Valencianista, no fon capaç de conseguir-ho. Compromís està compromés en el proyecte utòpic de l’entelèquia dels paissos catalans. Els partits centralistes de dreta i esquerra soles veuen a Valéncia com una Albufera a on peixcar vots.
Menys mal que encara podem gojar d’una molt bona llectura en valencià. De moment la Cultura i per lo tant la nacionalitat valenciana permaneixen en la memòria colectiva valenciana. Junts ho conseguirem. Tornarem.