La sentència del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana han abordat l’inclusió de la denominació de país valencià en els Estatuts de l’Universitat de Valéncia. Ademés, s’han observat casos de transfuguisme polític que beneficien a una nova formació. També han sorgit manifestacions valencianistes en resposta a lo que consideren atacs de Catalunya cap als valencians. Açò planteja la pregunta: ¿s’està reactivant l’antic conflicte sobre l’identitat valenciana?
La Batalla de Valéncia: Els inicis del conflicte
El 25 d’abril de 1979, baix la presidència de José Lluís Albiñana, es va adoptar una bandera per a l’ent preautonòmic, que consistix en quatre franges roges sobre un fondo groc, en l’escut del Consell del Rei de Valéncia Pere el cerimoniós, que és l’actual escut de la Generalitat, en el centre. Esta decisió va desencadenar la crisis de les cadires buides, ya que els representants de l’UCD i d’AP varen abandonar la sessió en protesta. Aixina va començar el conflicte. L’11 de maig de 1979, la bandera preautonòmica del Consell onejava en el Palau de la Generalitat, junt a la Real Senyera valenciana, hui en dia Senyera Estatutària.
Una bandera valenciana en franja blava es trobava en el màstil més alt del Micalet, a on es podien observar de manera directa les dos banderes, ab blau i sense blau. Monsonís, de l’UCD, va assumir la presidència del Consell despuix de la renúncia d’Albiñana. El 14 de giner de 1980, es va decidir en ple, en la presència i el vot exclusiu de l’UCD, l’eliminació de la bandera preautonòmica quatribarrada del Consell. A partir del dia següent i fins que els valencians contaren en un Estatut, solament s’issaria la bandera espanyola en els edificis públics.
La tensió política es va manifestar clarament en la tancada d’alcaldes en l’Ajuntament de Quart de Poblet el 4 de setembre de 1979. L’instalació de la bandera preautonòmica del Consell en l’ajuntament va provocar la reunió d’un gran número de veïns en senyal de protesta. Durant l’inauguració de la Plaça del país valencià (que deixava de dur el nom del Caudillo) per part del President del Consell preautonòmic, José Lluís Albiñana, i el de la Diputació, Manuel Girona, es varen produir agressions i llançament d’objectes.
El 9 d’octubre de 1979, Ricardo Pérez Casado va assumir l’alcaldia de Valéncia el 5 d’octubre d’eixe mateix any va colocar eixe dia i per a provocar als valencians de la capital la bandera preautonòmica del Consell. Quatre dies despuix, es va portar a terme una complexa processó cívica que es recorda per la seua tensió. L’Ajuntament va considerar la possibilitat de suspendre l’event per l’agitació en les afores. Una multitut, que s’havia reunit en protesta per la bandera preautonòmica del Consell, va conseguir cremar la bandera preautonòmica del Consell que estava issada en el balcó de l’Ajuntament.
Durant l’inici de la processó, es varen registrar incidents i agressions dirigides cap a la comitiva municipal, a pesar de la forta presència policial. Com a resultat, no es va poder portar a terme la llectura de cap discurs.
Durant l’event en el Parterre, tots els partits polítics varen expressar la seua condena davant els trists incidents ocorreguts en eixa jornada festiva.
L’11 de setembre de 1981, coincidint en la diada en Catalunya, es va portar a terme un atentat en la residència de Joan Fuster en Sueca. Encara que no es varen registrar ferits, els danys en la frontera varen ser significatius. Este atac, junt en l’explosió en la sèu central de l’Universitat de Valéncia i la bomba en la llibreria 3 i 4, va representar el punt més extrem de la violència als que els catalanistes la vinculaven al valencianisme sense tindre cap prova d’eixos atentats.
Sobre els himnes i la via valenciana cap a l’autonomia, el 8 d’octubre de 1978 es va firmar el Compromís Autonòmic en el Saló de les Corts del Palau de la Generalitat, marcant l’inici del procés cap al nostre Estatut. Este acort va ser subscrit per tots els partits polítics valencians de l’época, junt en els sindicats, un any despuix. En finalisar l’acte, es varen interpretar tres himnes: El cant de redenció, el himne regional i, per últim, la muixeranga.
La necessitat d’interpretar fins a tres himnes per a alcançar un consens evidenciava la dificultat del procés a seguir. Esta complexitat va dur a descartar l’opció de l’artícul 151, que es referia a les nacionalitats històriques, i a elegir el camí més gradual cap a l’autonomia establit en l’artícul 143.
