L’informe sobre la Llengua Valenciana deu començar situant als nostres llectors en el context històric i geogràfic que va donar orige al conflicte. Este escenari se situa a principis del sigle XX, específicament en l’any 1906, en Barcelona, a on va tindre lloc el primer Congrés de Cultura Catalana.
El Congrés aspirava a que el seu impacte fora «un repic fort de campanes», i per a conseguir-ho, varen considerar essencial invitar «a eixa mija dotzena de filòlecs» que Catalunya no posseïa en eixe moment. No solament faltaven filòlecs, sino que Catalunya caria de molts elements, inclús d’una llengua que, d’haver existit, s’hauria desvanit en el temps i l’espai. M. Capdeferro, en la seua obra Una atra Història de Catalunya, senyala que «de no haver segut per l’Iglésia, que va mantindre l’idioma català en les catequesis i atres manifestacions del cult popular, és segur que s’haguera perdut».
L’encarregat de portar a terme este significatiu event va ser mossén Alcover, un canonge de Mallorca. Més tart, se li va reconéixer per la seua valiosa contribució filològica, encara que de manera un tant ingrata, ya que li varen sostraure de la seua cómoda un caixó ple de mils de paraules que havia recopilat per a la seua gran obra, el diccionari, i ho varen enviar de tornada a les Illes Balears, d’a on havia aplegat.
Els resultats del congrés varen ser considerats molt positius, lo que va dur a que, a partir d’este important acontenyiment, es començara a desenrollar de manera seria l’idea d’un catalanisme que buscara l’integració.
L’essència de la proposta consistia en transformar totes les terres de parla romànica dels acreedors en catalanes. Aixina, la busca d’una unitat per a la conformació de la Gran Catalunya es va convertir en la consigna i l’objectiu principal. Els pensaments dels líders més destacats del moviment, com Rovira i Virgili, Almirant, Victor Alba i, sobretot, Prat de la Riba, president de la Diputació de Barcelona, giraven entorn a l’idea d’expansió.
I Prat, en una perspectiva futurista que resulta tant intrigant com a excepcional, establix el Institut d’Estudis Catalans. Des de la seua creació, esta institució ha tingut un paper predominant en la gestió i direcció de tots els temes relacionats en la llengua catalana.
L’eufòria del catalanisme començava a intensificar-se, alcançant nivells notables per a l’any 1911. En eixe context, es pronunciaven frases que revelaven una clara i patètica ambició expansionista, fonamentada en una unitat llingüística que resultava interessada, partidista i invasora, a on els catalans sempre es posicionaven en un lloc dominant. Prat, en la seua obra «Graeter Catalonia», afirmava que «la personalitat catalana ya no es llimita a les fronteres de la nostra província, sino que s’estén més allà, aplegant fins a les palmeres de Múrcia i, creuant la mar, florix en els cels de Mallorca». Aixina, es referia a una «Catalunya gran», que comprenia no solament Catalunya, Mallorca o el Roselló, sino també Valéncia, unint a tots en una sola identitat: «Tots som uns, tots som catalans».
Despuix d’esta entelèquia ya solament faltava que els romanistes alemans, en tractar de traçar el mapa de la permaneixia, es despacharen dient que «de forma provisional, des dels Pirineus cap al sur, ho denominarem llengua catalana». I eixa manera provisional dels romanistes europeus, li la varen prendre ells tant al peu de la lletra que varen tractar d’afiançar, encara més, l’utopia de l’unitat de la llengua. Aixina que, tot lo que parlem tant valencians com a Mallorquins, per a ells i la ciència, no era un atre que català. Venia a ser com un dogma de fe, com un linchament científic als dos regnes.
Per a sostindre aquella tentació totalitària i unificadora, es varen vore obligats a crear relats ficticis, una pràctica que ha perdurat a lo llarc del temps. Aixina, els allumenats de Catalunya varen idear l’història de que la seua llengua havia aplegat als valencians a través de la conquista. No obstant, en 1955, German Còlon va expressar públicament que «eixa romançada no va poder ser reemplaçat per una colonisació tan poc intensa… i resulta, per lo tant, casi increible acceptar esta ràpida assimilació de la llengua catalana, condicionada únicament pel fet de la Reconquista». Davant estes paraules, es va desnugar una reacció immediata.
A partir d’eixe moment, varen sorgir múltiples afirmacions infundades que mai varen ser comprovades. Es varen atrevir inclús a sostindre que la Llengua Valenciana no havia existit jamai, argumentant que lo que parlem en la nostra comunitat no és més que el català, al que, per ignorança, cridem valencià. No obstant, és un fet conegut que la valoració que el poble valencià té cap a la seua llengua és sumament positiva.
La situació dels catalans i els catalanistes de l’interior ha segut, fins al dia de hui, una clara usurpació. Esta realitat deuria ser una de les consideracions fonamentals que el CVC prenga en conte en evaluar les postures que s’oponen a la forma de parlar dels valencians, especialment aquelles provinents d’associacions pancatalanistes. Estes organisacions defenen la normativa de l’Institut d’Estudis Catalans, la qual, com be dia mossén Alcover, qui segurament fallirà sense haver-la acceptat, és un tema de gran rellevància: «certs festers, que sostenen la desbaratada i amotinar tesis de que el català de Barcelona deu ser la norma i la llei la sifra del bon català… i tot lo un atre deu ser mirat i detectar com renovar, com morques, com a dialecte pudent, corromput i tirador i que no té per on agarrar».
Pedro Fuentes Caballero
President de l’Associació Cultural Roc Chabàs de Dénia
La llengua utilisada en este escrit es la oficial de la valenciana (Normes d’El Puig).
