Cada agost, en Elig, l’idioma valencià, la fe i l’història s’entrellacen en una celebració que és molt més que un espectàcul: el Misteri d’Elig. Reconegut per la UNESCO com a Patrimoni Cultural Immaterial de l’Humanitat, esta joya viva de la tradició valenciana no és solament un llegat artístic i religiós; és un pilar de la nostra identitat llingüística i cultural.
En un món que alvança a colp d’immediatea i uniformitat, el Misteri resistix com un cor que glatix en valencià. Cada vers, cada acort i cada gest nos recorden que la llengua valenciana no és únicament un mig de comunicació: és la memòria dels nostres antepassats, la raïl que nos sosté i l’herència que tenim la responsabilitat de transmetre. Mantindre viva esta representació en el seu idioma original no és un gest romàntic ni folclòric; és un acte de preservació cultural i de dignitat colectiva.
El Misteri, ademés, és un “rara avis”en el panorama europeu: una obra migeval íntegrament cantada i representada en l’interior d’una iglésia, que ha sobrevixcut a prohibicions, guerres i canvis d’época sense interrompre la seua tradició. És teatre, és llitúrgia, és música i és poesia. Pero, sobretot, és una encontre anual en el que els valencians es reconeixen en el seu passat i reafirmen la seua pertinença.
Per això, esta Festa no pertany solament a Elig, sino a tots els valencians. Defendre-la i disfrutar-la és també defendre la nostra llengua, la nostra història i el nostre dret a transmetre-la intacta als qui vindran despuix.
Acodir a la Basílica de Santa Maria els dies 14 i 15 d’agost no és ser un mer espectador: és convertir-se en part d’un cor que du sigles cantant lo mateix, en la mateixa devoció.
En temps en els que la cultura local es veu amenaçada per l’homogeneïsació global, el Misteri d’Elig és un far. Un far que allumena en la llum de la nostra llengua valenciana i la nostra fe. Un far que nos recorda que la tradició no és una relíquia, sino una flama que s’alimenta en la nostra presència.
Est agost, la crida és clara: omplim Elig, omplim el Misteri. Perque quan el cor final crida “¡Vixca la Mare de Deu!”, no solament celebrarem a la Verge, sino que estarem celebrant la nostra essència com a poble
