No me estic referint al raïl que ADIF està colocant en la via entre Castelló i Tarragona per a completar el més que necessari Corredor Mediterràneu, ni tampoc a cap solució “c” per a un determinat problema. No. Me referixc a la problemàtica, al conflicte artificial sobre l’identitat de l’idioma valencià.
La majoria dels habitants d’esta, nostra Comunitat, entenem que el valencià és l’idioma oficial de la Comunitat Valenciana. Junt a l’atre idioma nostre i comú a tot l’estat: el castellà, Tal com ho definix el nostre Estatut d’Autonomia en la redacció de 1982 i la del 2006.
Ara be, hi han certs èlits que reneguen d’esta definició i per ad ells el valencià és només un dialecte subordinat a l’estandart català. Per ad ells el valencià és el català – mal parlat – que utilisem els valencians. Per a fer esta afirmació es basen en algunes de les conclusions del primer congrés de llengua catalana de primeries del sigle XX. En eixe àmbit, Fullana, u dels pocs filòlecs que participà, ya va aclarir que el valencià té identitat pròpia i diferent de les atres llengües llemosines. (López; Rueda)
Pero el moviment catalanista de l’época – Prat de la Riba, Fabra i atres – decidiren trencar en l’unitat del diasistema iberorromànic decidint de manera política, que dels Pirineus cap a el nort l’idioma fora l’occità. De Pirineus cap a el sur l’idioma seria el català (Fornés) i (Villanueva). Despreciant el sigle d’Or valencià, al mallorquí, als autors que des de que fon oficial l’aljamia valenciana, la llengua romanç parlada per moros i cristians en este terres (Peñarroja) batejaren al seu idioma en el nom de la terra a on se parlava. No insistiré més. Existix prou documentació al respecte. Soles hi ha que saber llegir, i llegir més llunt de les fronteres i en la ment més oberta, lliure de dogmatismes estèrils.
Tornant a la tercera via i vist el conflicte sobre l’identitat de la variant idiomàtica valenciana o llengua valenciana, dir que pels anys 90 del sigle passat i en governs de partits regionaliste – nacionaliste com ho fon Unió Valenciana, certs èlits se donen conte que està en perill la falàcia de l’unitat de la llengua. Que les tesis de Fuster eren una entelèquia d’una persona enlluernada per certs ideals que no eren precisament democràtics, puix provenen de la militància en la Falange Española i de las JONS. (Circula per internet el seu carnet). Per ad estos valencians acatalanats la llengua comuna, sí seguix sent comuna, continua el seu negoci. Llavors hi ha que fer alguna cosa. Ix publicat el llibre revisioniste de Fuster: Impura Natione. Un dels supost de treball és: el valencians som valencians – menys mal – pero que parlem un català farcit de particularismes, veus privatives, flexió verbal diferent, demostratius, preposicions, pronoms, diferents… Realment una variant diferent, que pertanyent al mateix grup iberorromànic, té les condicions de ser un idioma tal qual ho diu l’estatut de la Comunitat Valenciana.
Des d’un mateix grup o família idiomàtica poden crear-se diferents idiomes, com el gallec i el portugués, el noruec i el danés, soles per ficar dos eixemples d’idiomes i famílies europees. Ningú nega que en la costa oest hi han dos idiomes ¿Per qué alguns s’encaboten en negar-lo en la costa est de la península ibèrica? Ningú ho ha explicat, soles per raons polítiques i favors a certs èlits molt influents. Eixa és la raó que esgrimixen les universitats de la xàrcia Lluís Vives. Fòra d’eixe círcul la cosa és ben distinta. La romanística internacional parla de variants i els idiomes o llengües és cosa de la sociollingüística.
Se pot apreciar que l’unitat de la llengua catalana – valenciana és més un desig, una finalitat, que una realitat. Si s’accepta que la variant valenciana té particularitats, la falàcia de dita unitat perilla. Existix un conflicte entre les èlits que propugnen un català segons l’estandart català i unes atres que defenen un català en particularitats valencianes segons un estandart (sempre oral) valencià. Acabem de demostrar que seguint esta teoria nos du necessàriament a una normativa diferent per a l’estandart valencià. La normativa de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana per al valencià general. NdP.
Per a solucionar este conflicte que acaba en la falàcia de l’unitat de la llengua, s’utilisarà la recent creada AVL. En ella els majoritaris dogmàtics de l’unitat de la llengua donen per solucionat el conflicte, disponent que l’Institut d’Estudis Catalans IEC, és l’ent normatiu del català i la sucursal valenciana AVL soles pot acatar les prescripcions d’aquell, proponent com dialectals i no recomanables les formes valencianes. L’incompetència aplega fins a tal punt que dient que Valéncia se pronuncia aixina, en “é” tancada, obliguen a escriure el nom de la Ciutat i Regne en “è” oberta. Cosa absolutament incoherent en la pronunciació en tot el domini llingüístic valencià.
El fracàs de l’ent normatiu AVL és rotunt. Ni les administracions, ni el sistema educatiu, ni la xàrcia Lluís Vives fan cas de les recomanacions de la AVL. Usen directament la norma catalana IEC, continuen sent l’èlit dirigent de… Encara hi han alguns inocents que creuen que és possible les formes privatives valencianes admeses per la AVL. Pero sempre seran formes dialectals i per als llectors poc ilustrats. En esta majoria i en esta pau dels cementeris han conseguit solucionar el conflicte entre els propis acatalanats.
Certs acadèmics de la AVL han tornat a obrir (mai se tancà), el conflicte al determinar l’ajuntament de Valéncia tornar al sentit comú i a la realitat científica.
El valencianistes no devem de caure en el parany de la tercera via, pensant que volen ficar ponts d’encontre. Lo que realment volen és la substitució idiomàtica, la pau dels cementeris, volen que deixem d’escriure i parlar en llibertat. Eixe no és el camí. Soles des del reconeiximent del valencià, el seu estandart normativisat pels membres, experts en llengües, de la Secció de Llengua Valenciana de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana i la convivència pacífica entre les propostes idiomàtiques en un primer moment, pot haver pau, per que la pau llingüística no és el fi, és el camí per a un idioma valencià més usat, més útil i més normal.
Xavier Carbonell i Montesinos
Professor Tècnic de FP,
Professor de llengua Valenciana,
Secretari d’El Patronat de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana
fotografía: Lluis Fullana i mira, catedràtic de Llengua Valenciana
