L’etern debat sobre l’identitat i la denominació de la nostra terra torna a encendre’s. La Sala de lo Contenciós-Administratiu de la Secció Quinta del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana (TSJCV) va dictar el 10 de maig de 2012 una sentència clau en la que rebuja de manera expressa l’utilisació del terme “País Valencià” en el Preàmbul de l’Estatut d’Autonomia.
El tribunal va ser tallant: eixa expressió no s’ampra com a mer antecedent històric o lliterari, sino que pretén definir a l’actual Comunitat Valenciana. I ahí està el problema. Segons el TSJCV, eixa interpretació és contrària a l’Estatut d’Autonomia vigent, que establix com a denominació oficial i única la de “Comunitat Valenciana”.
No es tracta de la primera volta que la justícia es pronuncia en este sentit. Ya en sentència del 7 d’abril de 2005, el propi Tribunal Suprem havia assentat la mateixa doctrina: “País Valencià” no és una nomenclatura reconeguda jurídicament ni té valor normatiu algun.
La raïl del conflicte
L’assunt no és purament llegal, sino profundament polític i identitari. El terme “País Valencià” va ser introduït en l’etapa de la Transició com a fòrmula ambigua i carregada d’ideologia, impulsada des de determinats sectors del nacionalisme pancatalaniste. El seu objectiu era clar: diluir l’identitat del Regne de Valéncia, reconeguda durant sigles, i encaixar la realitat valenciana dins d’un marc regional que facilitara la seua absorció simbòlica en els cridats “Països *Catalans”.
D’ahí que la batalla per la denominació haja segut molt més que un detall nominal: ha segut una lluita per la memòria històrica, l’identitat i l’autogovern.
“Comunitat Valenciana”: denominació llegítima pero insuficient
És cert que el terme oficial és Comunitat Valenciana, pero reduir la nostra identitat a eixa freda denominació administrativa resulta empobridor. El propi Estatut d’Autonomia reconeix en el seu preàmbul a el “poble valencià” com a hereu de l’antic Regne de Valéncia, una entitat política de primer orde en l’Europa migeval.
El problema sorgix quan, en lloc de reivindicar en claritat eixa raïl històrica, es recorre a expressions com a País Valencià, que llunt de reforçar la nostra identitat la contaminen en proyectes ideològics aliens a la realitat valenciana.
L’importància de la sentència
La decisió del TSJCV en 2012 torna a posar orde en un debat enverinat. Deixa clar que País Valencià no pot ser utilisat com a denominació oficial de la nostra terra perque contradiu la norma bàsica del nostre autogovern: l’Estatut. No és una qüestió de preferències o sensibilitats, sino de llegalitat i llegitimitat institucional.
En esta sentència, la justícia blinda lo que els valencians ya decidim en la redacció del nostre Estatut: que la nostra denominació oficial és Comunitat Valenciana. I qualsevol intent d’impondre el terme País Valencià és, ademés d’illegal, un gest de manipulació històrica i política.
Conclusió: identitat front a imposicions
El debat sobre cóm cridar-nos mai ha segut inocent. No és lo mateix reconéixer-nos com lo que som: valencians, hereus del Regne de Valéncia, que assumir denominacions inventades en despachos ideològics que busquen borrar la nostra singularitat.
El TSJCV ha recordat alguna cosa que deuria estar fora de tota discussió: País Valencià no té cabuda en l’ordenament jurídic. I lo que és més important: no té cabuda en la consciència d’un poble que no accepta que li furten el seu nom, la seua història i la seua dignitat.
Pedro Fuentes Caballero
President de l’Associació Cultural Roc Chabàs de Dénia
La llengua utilisada en este escrit es la oficial de la valenciana (Normes d’El Puig).
