La fascinació per les relíquies
Al llarc del sigle XIX, més que les fonts històriques rigoroses, van pesar en Valéncia les fabules de tall gòtic-renaixentiste i les creacions lliteràries dels historiadors romàntics. Així, el conegut Penó de la Conquista —que molts identificaven com la bandera que va portar Jaume I en la seua entrada triumfal en Valéncia— es va convertir en objecte de cult i en símbol d’una història tan emocionant com poc contrastada.
El primer en posar en dubte esta versió va ser el denier Roc Chabàs, qui en 1900 advertia:
“…no és possible que la bandera que conserva l’Ajuntament siga l’ensenya real. La tela, la pintura i fins la paleografia del text que porta denuncien clarament que és obra del sigle XVI o XVII”.
La seua veu crítica, llunt de ser escoltada, fon ridiculisada per alguns que el tacharen d’ignorant. Pero Chabàs no era un qualsevol: cronista oficial d’Alacant, archiver de la Catedral de Valéncia, membre de la Real Acadèmia de la Història, fundador de revistes especialisades com El Archivo o Archivo Valenciano i una de les ànimes del Rat Penat i dels primers Congressos d’Història de la Corona d’Aragó. Més de cent investigacions avalaven la seua trayectòria.
Per això, quan senyalava que aquell penó no era autèntic, parlava en l’autoritat d’un home que havia treballat tota la vida entre pergamins, tesors i objectes medievals. Coneixia bé la proliferació de falses relíquies —no sols religioses, també civils i polítiques— i no li tremolava la mà a l’hora de denunciar-ho.
Un dels arguments més sòlits que aportava Chabàs era senzill: si realment el penó haguera tingut un valor quasi sagrat com a bandera nacional, ¿com és possible que els valencians contemporàneus de Jaume I i els seus descendents del sigle XIV l’ignoren completament?
Ni en cròniques, ni en documents, ni en texts oficials apareix la referència a les quatre barres com a senyera real. La indiferència cap a este supost símbol és, precisament, la millor prova que no tingué mai el pes que més tart li atribuïren.
Indagar com naix una falsa relíquia sempre és difícil. Potser el Penó de la Conquista no siga més que una còpia o adaptació d’algun estandart militar utilisat per companyies aragoneses a mijan sigle XIV, en conflictes com la guerra dels dos Peres o la Unió Valenciana.
Sabem que les tropes de Pere el Cerimoniós usaven banderes en tres, quatre o fins huit barres, en funció pràctica per a organisar-se en combat. De fet, després de la batalla de Bétera (1347), els valencians capturaren diverses ensenyes aragoneses i les depositaren solemnement en la Catedral de Valéncia.
El pas de simple estandart a relíquia quasi intocable es produí al sigle XV, quan el Regne de Valéncia, en plena expansió econòmica i política, buscava reafirmar-se també en l’àmbit religiós i simbòlic. Eixa centúria fon l’edat d’or de les relíquies: arribaven de tot arreu, autèntiques o no, i eren acollides sense massa preguntes.
Tindre relíquies atraïa pelegrins, incrementava els ingressos i situava a pobles i esglésies en un lloc de prestigi. En este context, no sorprén que una bandera, encara que fora d’orige dubtós, acabara elevada a categoria d’ensenya fundacional. El poble volia creure, i la institució eclesiàstica i política tampoc anava a llevar-li la fe en allò que aportava orgull i diners.
El cas del Penó de la Conquista en recorda que l’història no és sols un relat de fets, sino també de creences, manipulacions i silencis interessats. El que hui venerem com a símbol, ahir potser fon una invenció.
Per això és fonamental recuperar la tasca d’homes com Roc Chabàs, capaços de mirar més en allà del mit i retornar-nos la veritat històrica, encara que no sempre agrade.
Pedro Fuentes Caballero
President de l’Associació Cultural Roc Chabàs de Dénia
La llengua utilisada en este escrit es la oficial de la valenciana (Normes d’El Puig).
