El mapa que tenim davant és molt més que un dibuix: és una prova científica, històrica i filològica del que molts polítics i institucions volen negar per interés ideològic. Mostra en claritat la real divisió llingüística de la Península Ibèrica oriental, a on tres grans blocs diferenciats han convixcut durant sigles: l’occità, l’aragonés i el valencià.
Esta representació, elaborada segons criteris filològics clàssics i fonts europees anteriors a la manipulació del sigle XX, demostra que el valencià pertany al grup iberoromànic, mentres que el català (o dialecte nort-occità) pertany al grup galorromànic. És a dir, no són la mateixa llengua ni tan sols del mateix tronc llingüístic.
El color blau del mapa, que abasta el territori del Regne de Valéncia, representa la llengua valenciana: un parlar naixcut, consolidat i elevat a llengua de cultura en la nostra terra des del sigle XIII. No és “una variant del català”, com vol fer creure el pancatalanisme; és una llengua pròpia, en fonètica, morfologia i lèxic propis, reconeguda en tots els documents històrics migevals i moderns.
Els nostres clàssics —Ausiàs March, Joanot Martorell, Isabel de Villena, Jaume Roig o Rois de Corella— escrigueren en valencià, i així ho declararen. Mai digueren “català”. Les Corts, els Furs, les actes municipals i les obres religioses del nostre Sigle d’Or deixen constància clara d’una llengua viva i diferenciada.
El roig que ocupa el territori dels antics comtats catalans correspon a l’occità, un idioma del grup galorromànic, parent del provençal i del llemosí. El seu “dialecte català” es va formar entre els Pirineus i la Marca Hispànica, dins l’àrea d’influència del Regne de França. D’ahí les grans diferències fonètiques i lèxiques que el separen del valencià i de l’aragonés.
És per això que els grans filòlecs europeus del sigle XIX —Meyer-Lübke, Griera, Schuchardt, Ribas i d’atres— classificaren el català dins del sistema occità, no com a llengua iberoromànica. La seua estructura recorda més al provençal que al castellà o al valencià.
No fon fins al sigle XX, en la creació de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), que es va impulsar una teoria unificadora segons la qual valencià, català i balear serien “una mateixa llengua en tres variants”. Una afirmació purament política, mai provada des del punt de vista filològic, i que serví com a instrument d’expansió cultural i ideològica.
A partir d’ahí començà la invasió termològicament i la manipulació institucional, especialment a través de l’AVL (Acadèmia Valenciana de la Llengua), que va assumir la doctrina catalana contra el criteri històric valencià. Esta traïció a la veritat científica i al poble valencià encara hui és motiu de divisió i engany.
El mapa deixa clar que la frontera llingüística entre el valencià i el català no és fruït de cap “decisió política”, sino una evolució natural i històrica. L’aragonés (groc) actuà com a pont entre el valencià i l’occità, pero sempre dins del sistema iberoromànic, no del galorromànic.
En conseqüència, la llengua valenciana és una llengua pròpia i diferenciada, en base romànica hispànica, i en una evolució paralela pero independent de la catalana. Pretendre unificar-les és com dir que el portugués i el castellà són el mateix idioma pel simple fet de semblar-se.
El Centre de Filologia Valenciana, que avala este mapa, no fa ideologia: fa ciència. I la ciència diu clarament que el valencià té entitat pròpia, que el català és un dialecte occità, i que la unitat llingüística és un invent del sigle XX promogut per interessos polítics i no per rigor acadèmic.
És hora de recuperar la veritat històrica i dignificar la nostra llengua. El valencià no necessita permís de ningú per existir. És la llengua del nostre poble, de la nostra història i de la nostra llibertat.
Per això, davant de cada intent d’imposició catalanista, el poble valencià ha de respondre ab orgull i fermea:
El valencià és nostre, és del Regne de Valéncia, i mai serà dialecte de ningú.
Pedro Fuentes
President de l’Associació de Roc Chabàs de la Marina
Acadèmic de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana
Artícul escrit en Llengua Valenciana en Normes d’El ^Puig (normativa de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana)
