La discrepància en l’us de l’ortografia va generar en el món lliterari valencià una sèrie de divergències que varen dificultar l’unificació de l’idioma. La majoria dels escritors coincidien en la necessitat de buscar solucions que permeteren consolidar una escritura homogénea, en la finalitat de que la lliteratura valenciana alcançara el reconeiximent i prestigi que mereixia en l’àmbit cultural. En aquell moment, es va pensar que un “acort transaccional” entre tots els actors implicats podria ser la via per a millorar la situació llingüística, conseguint aixina una major cohesió i respecte per la llengua pròpia. No obstant, el resultat de dit acort va ser molt distint a les expectatives inicials.
Lo que va escomençar en bona voluntat i en un esperit de colaboració, pronte es va convertir en un procés politisat, manipulat i mal interpretat, en conseqüències clarament desfavorables per a la Llengua Valenciana. ¿Per qué va succeir açò? La resposta és senzilla: Catalunya va percebre l’obertura que suponia aquell conveni com una oportunitat per a alvançar en la seua estratègia de dominació cultural i impondre, en el Regne de Valéncia, els seus propis interessos imperialistes. Pompeu Fabra, que actuava com una espècie d’avançades del catalanisme, es va encarregar de sembrar les bases per a convéncer als seus seguidors, especialment en la província de Castelló, de que no valia la pena dedicar esforços a definir una normativa específica per a la Llengua Valenciana, ya que els catalans ya tenien en circulació un sistema normatiu que podia ser adoptat sense majors complicacions.
Els firmants de les Bases d’Ortografia Valenciana, conegudes posteriorment com les Normes del 32 o de Castelló, semblaven estar atrapats en un síndrome d’Estocolm, preferint alinear-se en les propostes de Fabra en lloc de desenrollar i establir una normativa pròpia, que reflectira en major fidelitat la sintaxis i la fonètica valenciana. En l’actualitat som conscients de l’error que varen cometre: en primer lloc, perque les Normes del 32 han quedat pràcticament en desús i ningú les seguix, i en segon lloc, perque s’ha impost de manera definitiva una sintaxis catalana que ha desplaçat la pròpia, fins al punt de convertir-la en una espècie d’aberració ininteligible.
En la presentació de el «acort transaccional» que no pacte, s’arrepleguen una série de paraules que en l’actualitat estan proscrites pels usuaris de la Llengua Catalana. Pero, ademés, es diuen algunes coses que s’han incomplit sense cap escrúpul. «…va sense dir que hi ha cap vençut posat que les autoritats filològiques que baix firmen, mantenen els seus punts de vista científics, penyora viva de nous progressos». «Al temps, a aquelles autoritats ya les noves generacions d’estudiosos pertanyen el conte i missió, suficientment pesat i llarc d’anar rectificant i millorant un sistema -a base també, naturalment, d’amplis acorts-, que deixant a un costat atres raons no pot ser madurat com deuria…».
Analisen esta frase, els encarregats de llegir este informe i recapitulen sobre ella. Traent-li l’intencionalitat que comporta i diguen si no hi havia discrepàncies a l’hora de firmar estes bases.
En primer lloc es diu que «no hi ha cap vençut» lo que ve a significar que les discrepàncies eren fondes. S’atribuïxen, ells mateixos la nominació d’autoritats filològiques…que mantenen punts de vista científics, quan d’autoritat no tenien cap perque ningú els havia revestit d’eixa distinció per a negociar en nom de ningú i, per supost en nom del poble valencià; de científics, menys encara perque de tots els firmants, només hi havia un filòlec de prestigi que era el pare Fullana, els demés, si exceptuem a Revest que era filòsof, eren tots o erudits, o socis de la Castellonenca o arquitectes, pintors, o músics que no sabien res de filologia, gent sense més.
Seguixen dient les bases que «a les noves generacions d’estudiosos pertany el conte i missió (sense dubte) molt pesat i prou llarc d’anar rectificant i millorant un sistema que…no pot ser tan madurat com deuria». La confessió resulta captivadora, perque els propis firmants estan reconeixent que aquelles normes no són més que paper mullat, un document d’arrancada i, ademés, poc madurat, pero es confiava en les generacions futures per a que arreglaren el chapoteig .
Puix be, ni les generacions futures han arreglat res, ni lo poc madurat s’ha revisat a pur de amples acurtes. ¿Per qué?: senzillament perque eixes normes no les seguix ningú i perque els empenyorats en fer desaparéixer la Llengua Valenciana, s’han preocupat be en ometre tota referència i han traçat el camí seguint les pautes, tan sintàctiques, com a morfològiques o ortogràfiques que es dicten des dels valencians, un agravi. La sola intervenció d’eixa entitat en els assunts de la nostra comunitat, delectació arreplegada en la Constitució espanyola, deuria ser suficient per a que als defensors del català els caiguera la cara de vergonya. I, exigim que es tinga al conte eixa actitut antivalenciana, especialment presa per les Universitats Valencianes.
Pedro Fuentes Caballero
President de l’Associació Cultural Roc Chabàs de Dénia
La llengua utilisada en este escrit es la oficial de la valenciana (Normes d’El Puig).