La resposta és més urgent i senzilla de lo que sembla: tornar a les raïls, a lo autèntic, a lo nostre. La principal defensa front a l’adoctrinament llingüístic i ideològic que s’intenta impondre des de certes institucions educatives és, sense dubte, educar als nostres fills, nets i nebots en el genuí idioma valencià que nos varen ensenyar de forma natural els nostres pares, yayos i familiars.
Tenim que recuperar la convicció —ferma i sense complexos— de que el valencià que parlem és un idioma complet, llegítim i digne, per molt que certs sectors pancatalanistes intenten desprestigiar-ho, disfrassats de professors, assessors llingüístics o experts “neutrals”. El seu objectiu és clar: sembrar dubtes, impondre la seua visió catalanisada i fer que els valencians deixem de creure en la nostra llengua pròpia per a substituir-la per una variant controlada i tutela des de fòra.
Pero l’història nos avala: el valencià del carrer, del camp, de la cultura popular i de la lliteratura té més sigles de vida que molts dels dogmes que ara pretenen impondre-nos des dels despachos. No és un dialecte, ni una “modalitat del català”. És una llengua en identitat pròpia, parlada i cultivada per generacions de valencians en orgull, sense demanar permís a ningú.
Cada volta que parlem en naturalitat en valencià en els nostres fills, cada volta que els corregim quan adopten una paraula aliena imposta des de llibres catalanisats, estem defenent la nostra identitat i salvant a la nostra llengua de l’oblit i de la manipulació.
La llengua no es defén solament en lleis o acadèmies: es defén vivint-la. Parlant-la. Transmetent-la. Si cada família valenciana fera de la seua casa un refugi d’autenticitat llingüística, la catalanisació no tindria futur, per molts millons que invertixquen en ingenieria cultural des de dalt.
Ademés de la defensa quotidiana del valencià autèntic, és imprescindible passar a l’acció institucional i política. Tots els valencians que creem en l’identitat diferenciada del nostre idioma devem exigir al Govern Valencià la dissolució immediata de la A.V.Ll. (Acadèmia Valenciana de la Llengua), institució normativa que ha traïcionat els fins per als que va ser creada.
L’AVLl devia servir per a protegir el valencià, i no obstant ho ha somés a una normativa catalanisadora, alineada en els interessos del nacionalisme més pancatalanistes, no en els de el poble valencià.
Per això reclamem en fermea la creació d’una verdadera Acadèmia de la Llengua Valenciana, independent, digna, i formada per persones que parlen, estimen i defenen la llengua valenciana en llibertat, sense servituts ideològiques ni pressions polítiques.
Ya basta de silencis. Ya basta de complexos. És l’hora de defendre lo nostre sense demanar permís. Lo que està en joc no és solament una forma de parlar, sino una identitat colectiva que nos pertany i que nos volen arrebatar des dels pupitres, els mijos de comunicació i els despachos de poder.
Si no ho fem nosatres, ningú ho farà per nosatres. I si no ho fem ara, pot ser que demà ya siga tart.
Per un valencià lliure, viu i fidel al seu poble.
Vixca la llengua valenciana
Pedro Fuentes Caballero
President de l’Associació Cultural Roc Chabàs de Dénia
La llengua utilisada en este escrit es la oficial de la valenciana (Normes d’El Puig).
