El 12 d’octubre de 2024, Televisió Espanyola (TVE) donava a conéixer els resultats d’un estudi genètic decisiu que ha causat un terratrémol en el món de l’història i la genealogia: Cristòfol Colom era un judeu valencià (sefardí), descendent d’una família humil de teixidors de seda.
L’investigació, basada en anàlisis d’ADN antic comparat en mostres documentades de descendents directes, confirma lo que durant sigles havia estat motiu de sospita i debat. Llunt de la versió oficial, que situava Colom en Gènova o en atres terres italianes, la ciència ha demostrat que l’Almirant de la Mar Oceànica tenia arraïls valencianes i sefardites.
Este descobriment dona sentit a molts aspectes de la seua vida que fins ara resultaven enigmàtics: la seua obstinació en amagar els orígens, l’ús d’una llengua escrita pròxima al valencià i a l’aragonés, i la seua extraordinària habilitat per a moure’s en ambients cortesans que, en principi, li haurien resultat hostils.
El sigle XV fon un temps convuls. L’Europa mediterrànea estava marcada per les tensions religioses i polítiques. Els judeus, especialment en la Península Ibèrica, patien una persecució cada vegada més dura. Els massacres, els assalts a les aljames i, finalment, l’instauració de l’Inquisició, obligaren a milers de famílies a convertir-se forçosament al cristianisme o a ocultar la seua identitat.
La família de Colom no fon una excepció. Procedents d’un ambient humil de teixidors de seda, hagueren de reinventar-se per a sobreviure. Eixa doble vida, amagant les arraïls per a poder prosperar, marcà profundament al futur navegant. No és estrany que Colom es mostrara sempre reservat, enigmàtic, i fins i tot desconfiat respecte als que l’envoltaven.
En este mateix ambient històric apareix una atra figura clau: Lluís de Santángel, també judeu valencià convers. Membre d’una poderosa família de mercaders i financers, Santángel heretà de son pare, conegut com “el Vell”, un patrimoni notable i una capacitat extraordinària per a moure’s en les esferes del poder.
La seua carrera fon meteòrica: recaptador d’impostos reals en Valéncia, administrador de negocis marítims i comercials, i, finalment, Escrivà de Ració de Ferran el Catòlic. En este càrrec, Santángel es va convertí en un home de màxima confiança per a la Corona, encarregat de garantisar el finançament de les seues empreses polítiques i militars.
Pero la seua intervenció més recordada fon, sense dubte, en 1492, quan Cristòfol Colom estava a punt d’abandonar la cort castellana per a oferir el seu proyecte a França. Foren les paraules i l’acció de Santángel les que canviaren el rumbo dels acontenyiments.
Santángel no sols intercedí davant Isabel la Catòlica per a que reconsiderara les propostes de Colom, sino que oferí de la seua pròpia bossa el préstam que faria possible l’expedició. Més d’un milló de maravedís —uns 17.000 florins d’or— eixiren del seu patrimoni personal per a costejar les despeses de la travessia.
Sense eixa aportació valenciana, les caraveles «Santa Maria, Niña i Pinta» mai haurien partit del port de Palos. L’història del món, lliteralment, haguera segut distinta.
No fon, per tant, un gest menor ni anecdòtic. Santángel arriscava la seua fortuna i el prestigi de la seua família per un proyecte incert, avalant la visió d’un home que molts consideraven un somiador.
La confiança i la gratitut de Colom cap a Santángel quedaren ben reflectides després del primer viage. Quan retornà triumfant del seu descobriment, l’Almirant decidí no dirigir-se directament als Reis Catòlics, sino que envià la seua primera carta al propi Santángel i a Gabriel Sánchez, reconeixent-los com a còmplices i testimonis directes de la seua gesta.
Eixa carta, considerada hui un document fundacional del Nou Món, és una mostra de fins a quin punt Santángel fon central en el descobriment d’Amèrica.
Pero l’ascens social i econòmic dels Santángel també despertà recels i enveges. La seua condició de conversos els convertia en blancs fàcils de sospites i acusacions. La mare de Lluís, Brianda, fon processada per la Inquisició, acusada de pràctiques judaisants. No obstant, va conseguí l’absolució.
Ferran el Catòlic, conscient de la importància del seu home de confiança, no sols no l’abandonà, sino que li concedí un privilegi extraordinari: els Estatuts de sanc neta, que protegien a ell i als seus descendents de futures persecucions.
No obstant, l’història oficial ha silenciat el paper dels valencians en el descobriment d’Amèrica. Ni Colom ni Santángel reberen el reconeiximent que els corresponia. El préstam de Santángel es donà per cancelat en assignar-li unes rendes castellanes, i tant el Regne de Valéncia com la Corona d’Aragó quedaren exclosos dels beneficis i negocis del Nou Món.
Castella monopolisà la gesta i relegà a un segon pla les aportacions valencianes i aragoneses. Una manipulació històrica que encara hui necessita ser corregida.
Si analisem el conjunt, queda clar que sense la visió i el corage de dos valencians sefardites —Cristòfol Colom i Lluís de Santángel—, la història del món haguera segut distinta. Un com a navegant i visionari; l’atre com a finançador i mediador.
Dos fills d’una terra que, a pesar de les dificultats i de la persecució, saberen alçar-se per damunt de les circumstàncies i deixar una emprenta imborrable.
El descobriment definitiu de l’ADN de Colom no sols resol un enigma històric; també en obliga a revisar la narrativa oficial i a reconéixer el paper essencial dels valencians en la gesta del 1492.
És hora de dir alt i clar que el descobriment d’Amèrica té també arraïls valencianes. Que Colom i Santángel foren protagonistes d’una mateixa història: la d’un poble capaç de transformar el món, encara que després fòra silenciat.
El seu llegat nos recorda que la veritat històrica no pot ser ocultada per sempre. I que Valéncia té dret a vore reconegut el seu lloc en les grans gestes universals.
Dos valencians canviaren el món. Ara és el moment de retornar-los l’honor i la memòria que mai se’ls hauria d’haver negat.
Pedro Fuentes Caballero
President de l’Associació Cultural Roc Chabàs de Dénia
La llengua utilisada en este escrit es la oficial de la valenciana (Normes d’El Puig)
