Rosalía, sempre al llímit, en esta proposta intimista s’ha tornat a salvar artísticament aportant encara més de sí, en més calitat i més risc. En Berghaim, tall promocional (promoció perfectament planificada) del seu pròxim disc “Lux”, que ix al mercat el pròxim dia 7 de novembre, abandona ¿momentàneament? les seues creacions últimes, més “comercials” i “populars” en incursions en el Hip – Hop o la Salsa. Ho fa en el moment just, una atra volta des de lo més profunt de sí mateixa nueta la seua ànima, impregnant-se totalment en la poesia i lírica romàntiques, que no mística com algú ha apuntat.
“Seine Angst ist meine Angst
Seine Wut ist meine Wut
Seine Liebe ist meine Liebe
Sein Blut ist mein Blut”
En llengua valenciana els versos quedem aixina:
“La seua por és la meua por
La seua ira és la meua ira
El seu amor és el meu amor
La seua sanc és la meua sanc”
—————————————
(en castellà en l’original)
“Yo sé muy bien lo que soy
ternura pa’l café
solo soy un terrón de azúcar
Sé que me funde el calor
sé desaparecer
cuando tú vienes es cuando me voy”
Efectivament, la sanc flamenca de Rosalía (puix no hi ha personages) descolocada en el seu món “urbanita” i artístic, nos la mostra i es diluïx entre els versos en alemà i en espanyol, plens de sentiments i oixos íntims, plasmats en la lírica romàntica i perfectament explicada en el llenguage visual ple de simbolisme de Nicolás Méndez.
Mentres que Bjork, si, busca i suplica l’intervenció divina davant la no acceptació de ser “tendrea pa’l café” i davant l’impotència de trobar o donar una solució per sí mateixa, pero no aplega a pujar un escaló més cap a la vida mística:
“This is divine intervention
The only way to save us is through divine intervention
The only way I will be saved is through divine Intervention”
En llengua valenciana:
“Esta és una intervenció divina
L’única manera de salvar-nos és a través de l’intervenció divina
L’única manera de salvar-me és a través de l’intervenció divina.”
Pel contrari, en contraposició en la pesada fusió en l’atre de Rosalía:
“Die Flamme dringt in mein Gehirn ein”
wie ein Blei-Teddybär
ich bewahre viele Dinge in meinem Herzen auf
deshalb ist mein Herz so schwer”
que traduït al valencià diu:
“La flama penetra el meu cervell
com un peluig de plom
guarde moltes coses dins del meu cor
per això el meu cor és tan pesat”
O la busca de l’ajuda divina de Bjork, els últims versos recitats per Yves Tumor, crus, directes i sense bolic algun (que no transcrivim per a no ferir a ningú) nos mostren, des d’una visió “hunderground”, la reacció desesperada, davant l’impotència d’alcançar l’amor desijat, d’alcançar-ho a través de la possessió obsessiva purament sexual: “…till you love me” “…fins que em vullgues” recitat de manera reiterativa, per a terminar en un “Love me”, “Love me”, “Love me”, “Love me” “vol-me”,”vol-me”,”vol-me”,”vol-me”
La llínea conductora expressiva de Rosalía és “fonda”, flamenca, mescla perfectament i enriquix el “Soul”, el “Rock” i el “Góspel” (Ixcà “Llum” termine en un “lieder” positiu i esperançador o en un góspel o ¡unes alegries o uns fandangos!) Eixa és la seua aportació a la música, a través de la seua veu magnífica, dotada especialment per a matisos íntims i subjectius.
Des de les seues primeres expressions universitàries d’estil “hardcore”, fa ya més de dèu anys, acompanyada pel seu productor Raúl Fernández – “Refree”- passant per “Los Àngeles” (febrer de 2017) disc pel que fon nominada al Gramy Llatí, explotant despuix internacionalment en “El Mal Voler”, eixa ha segut la seua impronta. i íntima senyal inconfundible, junt en una exquisita utilisació de la producció (sò, vestuaris, coreografia, ambientació) perfecte reforç i complex complement creatiu. En Berghaim (indubtable referència a la mítica discoteca berlinesa del mateix nom) naix l’argument de “Llum”, nos mostra encara sense resposta eixe món de relacions afectives “hunderground”, espés, angustiant, autodestructiu, mostrant una malaltiça dissociació entre “espiritualitat” i “desig”, quan el desig és espiritual en la seua qualitat d’immaterial, i l’espiritualitat és un desig en la seua qualitat d’impuls. La dualitat pot donar-se en lo que és el “objecte”, el “objecte de desig” o en la seua materialisació real, podent aplegar a confondre’s objecte ideal, objecte real, desig i espiritualitat. A estos nivells sicològics és convenient una encertada catarsis i sobretot voluntat, método i constància per a eixir del caos i poder deixar de ser “Fills de la ruïna”… si es vol.
Rosalía corria ya el perill de quedar atrapada en un tòpic d’artiste, en calitat, pero encorsetada i llimitada cómodament a satisfer a un públic determinat. En Bergheim ha pogut explosionar i lliberar tal volta (ya vorem) la seua pròpia quimera personal, el seu autèntic personage artístic, per mig de la seua veu i la seua música, és dir, a través de la seua creació artística, que ara nos mostra novament en seguritat en si mateixa, sense quedar-se en un personage impostat.
Vorem que dona de sí el disc complet. Mentres, en Berghaim, Rosalía acompanyada per l’Orquesta Simfònica de Londres, Bjork i Yves Tumor, en el moment just, dona un radical colp de timó. La seua ànima flamenca es fòn en la música clàssica, mostrant sense complexos la seua veu de soprano alt adaptada a l’oït profà.
Rosalía nos oferix, junt en el seu equip i productor Sean Bowie (Yves Tumor) no un pas més en la seua obra artística, sino una proposta inesperada, torbadora, un canvi radical, a través de l’art més espiritual per immaterial: la música.
En Rosalía hi ha sanc flamenca universal i intemporal per a temps… pero conte, esperem que no s’autoconsumixca entre l’art, el seu món i les seues quimeres, com molts atres creadors.
Joaquín Mompó Buchón
Patronat RACV
