A finals del sigle XX, el poble valencià va viure un dels episodis més significatius —i ya a la volta més silenciosos— de la seua història contemporànea: la desaparició del títul universitari de Filologia Valenciana. Un fet que, més en allà d’un canvi acadèmic, simbolisà una autèntica ofensiva política i cultural contra la personalitat pròpia del Regne de Valéncia.
Els orígens del conflicte: la fi de la transició i l’arribada de Lerma
En 1982, Joan Lerma, membre del Partit Socialista del País Valencià (PSPV), fon nomenat primer president de la nova Generalitat Valenciana eixida de l’Estatut d’Autonomia. En aquell moment, l’esperança d’un renaiximent valencià pareixia possible: es completava en institucions pròpies, en una identitat històrica recuperada i en una llengua viva que tornava a ocupar espai públic.
No obstant, la realitat prengué un atre camí. Pocs mesos despuix d’assumir el càrrec, Lerma anuncià l’abolició de la gramàtica valenciana elaborada per la Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV) en 1979, coneguda com les Normes del Puig. Aquella normativa havia segut fruït d’un ampli consens entre filòlecs, escritors i institucions valencianes que aspiraven a fixar una ortografia pròpia, basada en la tradició lliterària autòctona i en el parlar viu del poble.
La seua substitució per les normes del Institut d’Estudis Catalans (IEC) va supondre una ruptura simbòlica i científica. El govern valencià renunciava així a la seua pròpia autoritat cultural per a sotmetre’s a una institució aliena, ubicada en Barcelona i orientada a la consolidació del model llingüístic català. Este canvi no només afectava als llibres o a les escoles: afectava al cor mateix de la identitat valenciana.
El procés de “normalisació”: una falsificació planificada
A partir de 1989, baix el paraigües del fals concepte de “País Valencià”, el PSPV posà en marcha el denominat procés de normalisació llingüística, una operació que, baix apariència de progrés, tingué com a finalitat impondre el català com a llengua de prestigi i d’ús oficial en detriment del valencià tradicional.
La paraula “normalisació” amagava una manipulació semàntica: es fea passar per “normal” allò que no era més que una substitució programada. Dins d’eixa estratègia, en l’any 1993, l’Universitat de Valéncia va decidir eliminar el títul de Filologia Valenciana i rebatejar-la com Filologia Catalana.
Aquella decisió universitària, aparentment tècnica, significava una autèntica renúncia a la sobirania cultural valenciana. A partir d’eixe moment, qualsevol estudiant que volguera investigar o ensenyar la llengua dels seus antepassats havia de fer-ho baix la denominació de “català”, negant l’existència científica i filològica del valencià com a llengua pròpia i diferenciada.
Ací, el món universitari valencià —que hauria d’haver segut un bastió del pensament lliure— es va convertir en una ferramenta d’assimilació ideològica, subordinada als dictats del catalanisme més expressioniste.
La creació de la JQCV: l’aparell burocràtic de l’assimilació
En paralel, el govern autonòmic fundà la Junta Calificadora de Coneiximents de Valencià (JQCV), organisme encarregat d’acreditar el nivell de coneiximent de la llengua per a l’accés a l’administració pública.
Pero aquella JQCV no prengué com a referència ni les Normes del Puig, ni la gramàtica de la RACV, ni la llengua viva del poble valencià. Al contrari: adoptà íntegrament les normes i el lèxic del Institut d’Estudis Catalans, convertint-se en l’instrument administratiu que consolidà la substitució llingüística des del poder.
D’esta manera, per primera volta en la història, els valencians necessitaven “aprendre” una versió aliena de la seua pròpia llengua per a poder treballar en la seua pròpia terra.
El Pacte del Majestic: la unitat de la llengua com a moneda de canvi
En 1996, el panorama polític espanyol vixqué un episodi que accentuà encara més la deriva catalanisant: el conegut Pacte del Majestic. En eixe acort, el Partit Popular, presidit per José Maria Aznar, acceptà el principi de la “unitat de la llengua” com a moneda de canvi per a obtindre el soport del líder català Jordi Pujol (Convergència i Unió) en la seua investidura com a president del Govern d’Espanya.
Ací, un tema d’identitat, cultura i ciència fon utilisat com a simple ficha política. El resultat: la consolidació de la idea de “llengua comuna catalana”, que diluïa el valencià dins d’una ficció llingüística creada per conveniència ideològica i partidista.
Un proyecte d’ingenyeria cultural
Tots estos fets responen a una mateixa estratègia: la creació progressiva dels nomenats Països Catalans, un proyecte ideològic que pretén englobar dins d’un mateix espai cultural —i eventualment polític— territoris històricament diferenciats com el Regne de Valéncia, les Illes Balears o la Franja d’Aragó.
Darrere de la mascara de la “unitat llingüística” s’amaga una voluntat clara de dominació cultural. No es tracta de defendre llengües minoritàries, sino d’imposar-ne una com a central i superior, utilisant la filologia com a excusa i la política com a arma.
Esta colonisació s’ha manifestat a través de l’adoctrinament escolar, la censura de llibres escrits segons les Normes del Puig, la discriminació institucional de la RACV i el menyspreu cap a tot lo que no s’ajusta al model barceloní. En paraules més directes: un imperialisme cultural baix apariència de ciència.
La resistència de la llengua valenciana
La desaparició del títul de Filologia Valenciana no fon, per tant, una simple reforma acadèmica, sino una operació de desarmament identitari. Un poble sense llengua pròpia en l’escola, en la universitat i en l’administració està condenat a perdre la seua memòria.
No obstant, la història del Regne de Valéncia demostra que el nostre poble mai ha acceptat fàcilment la sumissió. Hui, defendre la llengua valenciana segons les Normes del Puig és un acte de resistència cívica i dignitat cultural.
És reivindicar el dret a existir tal com som, sense filtres, sense intermediaris i sense haver de demanar permís per a ser valencians. Perqué mentres quede un valencià que parle, escriga i estime la seua llengua, el proyecte d’assimilació mai estarà complet.
Pedro Fuentes Caballero
Acadèmic de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana corresponent per Dénia
President de l’Associació Cultural Roc Chabàs de Dénia
La llengua utilisada en este escrit es la oficial de la valenciana (Normes d’El Puig).
