Hi ha dates que no es poden oblidar. Hi ha símbols que no es poden traïcionar. I hi ha pobles que, malograt els atacs, les manipulacions i els silencis, es neguen a desaparéixer. El 25 de juliol de 1930 és una d’eixes dates gravades a foc en la memòria del poble valencià. Eixe dia, en el Cap i Casal del Regne, centenars de valencians alçaren ben alt la Real Senyera històrica, en les seues quatre barres roges sobre fons groc i la franja blava coronada d’or, per a proclamar, sense complexos, que Valéncia existix, que té veu pròpia i que no accepta ser part de cap atra pàtria inventada.
L’any 1930, Espanya vivia una etapa d’agitació política. La dictadura de Primo de Rivera havia caigut en giner, Alfons XIII governava sense direcció clara i es gestava el que acabaria sent la II República. En mig d’eixa incertea institucional, el moviment valencianiste -fortament arraïlat des de finals del sigle XIX- anava guanyant força i consolidant-se com a resposta a la marginació cultural, llingüística i política del Regne de Valéncia dins de l’Estat.
Aquell 25 de juliol de 1930, aprofitant la festivitat de Sant Jaume -patró del Regne i símbol directe del rei Jaume I-, un grup de valencians compromesos realisaren un acte públic que marcaria un abans i un després en el valencianisme contemporàneu: una gran manifestació cívica en honor a la Real Senyera, en presència destacada d’entitats culturals, agrupacions llingüístiques, representants de Lo Rat Penat, i valencians de tots els racons del Regne.
Des de fa sigles, la Senyera del Regne de Valéncia porta en ella l’essència d’un poble lliure i forjat en la història. No és un dibuix. No és un invent regional. És l’única Senyera que ostenta la categoria de Real, otorgada per Jaume I i mantinguda pels successors en reconeiximent a la personalitat política del Regne.
La franja blava en corona d’or no és una decoració: és una declaració de sobirania, la marca que en distinguix com a poble sobirà dins la Corona d’Aragó i que en separa de les barres mudes i uniformes que pretenen reduir-nos a comarca d’una atra bandera.
Com no podia ser d’una atra manera, el catalanisme -que en aquell temps ya intentava colar la falàcia dels «Països Catalans»- i certes esquerres espanyolistes feren tot lo possible per silenciar aquell acte. L’historiografia dominant evità durant décades parlar d’eixe 25 de juliol, i en les escoles, universitats i mijans públics, mai s’ha commemorat la jornada en que el poble valencià plantà cara en dignitat.
Pero no ho han conseguit. Perqué cada 25 de juliol, en cada cor que palpita en senyera, en cada veu que pronuncia «Valéncia» en accent tancat, torna a viure aquell crit de llibertat de 1930. No és només història: és resistència.
Hui, quasi un sigle després, aquell esperit de 1930 continua viu en milers de valencians que parlen la llengua sense catalanismes, que tremolen al vore la Senyera Real, i que saben que sense memòria no hi ha futur.
El 25 de juliol ha de ser declarat oficialment el Dia de la Real Senyera Valenciana, i ha de ser commemorat per les institucions, escoles i mijans valencians. Perqué un poble que no honora els seus símbols, acaba venent la seua ànima.
Pedro Fuentes Caballero
President de l’Associació Cultural Roc Chabàs de Dénia
La llengua utilisada en este escrit es la oficial de la valenciana (Normes d’El Puig).
