La presència evident de l’idioma romanç valencià, amprat pels mossàraps i muladí valencians abans de la conquista del Regne Musulmà de Valéncia, està respalada per documents i referències històriques que es detallen en el seu segon llibre «Cronología Histórica de la Lengua Valencia» (2007). Menéndez i Pidal, en 1902, a través dels texts aljamiades en el seu anàlisis del Poema de Yusuf, varen resaltar l’importància dels dialectes mossàraps en l’història de les llengües de la regió hispànica, incloent el valencià. Estos dialectes, en una evolució discontínua i una fragmentació fonològica estudiada per varis experts, com a M. Pidal, Amat Alonso, Gili Gaya i Steiger, destaquen per les seues particularitats, especialment el mossàrap de Valéncia, Mallorca i la Baixa Marca Hispànica (la Catalunya franca). S’ha comprovat que mossàraps, judeus i musulmans varen utilisar estos dialectes de forma intercanviable.
S’ha observat la presència del rei Llop en Valéncia des de mediats del sigle XII, desafiant la creència de la desaparició del romanç en la regió. Este monarca tenia interés en la llengua dels cristians.
Per un atre costat, Ibn Lubbun, un destacat personage de Morvedre en el sigle XI, va deixar registrades els seus jarchas, expressant la seua preocupació per l’absència d’un ser volgut.
Fins a 1898, se sostenia l’errònea idea de que els dialectes romanç havien desaparegut en l’Espanya islàmica, respalada per estudiosos com a Martínez Marina, Dozy, Hanssen i Baist. No obstant, la publicació del Glossari de Simonet en 1888, presentat documentalment pel arabista valencià Julián Ribera, va canviar esta perspectiva en evidenciar la difusió de la parla romanç valencià entre persones d’orige hispà. En este glossari, Simonet relata una trobada entre el cadí Sulayman b. Aswad, designat per Muhammad I (852-886), i una dòna que buscava justícia, a on es varen comunicar en romanç i no en àrap.
S’identifiquen varis tipos de llengües parlades en la regió:
- L’àrap vulgar, amprat pels musulmans locals i immigrants.
- El romanç vulgar, utilisat pels mossàraps i com segona llengua per musulmans i hebreus.
- L’àrap clàssic, preferit per les classes educades com a llengua lliterària dels musulmans, ocasionalment utilisat pels mossàraps.
- El llatí, que servia com a llengua llitúrgica dels cristians.
- L’hebreu era la llengua lliterària utilisada pels judeus, els qui ampraven l’àrap o el romanç vulgars com a idiomes comuns.
Segons T. Glick, en les àrees mossàraps multiculturals, els hòmens eren bilingües en àrap i en romanç, mentres que les dònes eren monolingües en el romanç i eren les encarregades de transmetre l’idioma i la fe cristiana.
L’historiador A. Huici fa referència al Document de la Capitulació de Valéncia entre Jaume I i el rei musulmà Zayan, a on es descriu la bona convivència entre musulmans i cristians, tant durant el domini musulmà com en el posterior domini cristià. En dit document s’establia que els musulmans que desijaven permanéixer en el terme de Valéncia estarien fòra de perill i protegits baix la custòdia del rei, devent aplegar a acorts sobre les seues propietats.
El catedràtic medievalista A. Ubieto Arteta senyala que l’idioma no representava una dificultat, ya que l’àrap era l’idioma oficial, encara que en la conversació quotidiana s’utilisava un romanç diferent al que s’havia amprat anteriorment.
La llengua utilisada en este escrit es la oficial de la valenciana (Normes d’El Puig).
