La image és clara, directa i incómoda per a alguns: «És senzill… digam Valencià. La verdadera llengua dels catalans». Una frase que, llunt de ser una provocació, posa el dit en la nafra d’un debat que fa décades que s’intenta tancar per decret acadèmic, pero que continua ben viu en el carrer, en la consciència colectiva i en la història documentada del poble valencià.
Durant massa temps se’ns ha volgut fer creure que el valencià no és més que una “variant”, un “dialecte” o una simple “denominació local” d’una llengua aliena, construïda i normativisada fora del nostre territori. I això no és una qüestió filològica neutra: és una operació de substitució cultural.
El valencià: llengua històrica, no invenció moderna
El valencià no naix en el sigle XX ni en cap congrés universitari. Naix en el Regne de Valéncia, en un marc polític, jurídic i social propi, i es consolida com a llengua d’ús administratiu, lliterari i popular molt abans que existira qualsevol estàndart modern català.
Els nostres clàssics no escrivien “en català”, ni es definien com a tals. Escrivien en llengua valenciana, i ho feen des de Valéncia, per a valencians i com a expressió d’una identitat pròpia. Negar això és reescriure la història a conveniència.
La image ho expressa gràficament: el territori valencià no és una prolongació cultural d’un atre, sino un espai en personalitat pròpia, en llengua pròpia. Dir-li valencià no és cap caprig identitari, és rigor històric.
La trampa del “consens científic”
Un dels arguments més repetits és el del supost “consens internacional”. Pero el consens no crea la veritat, i manco encara quan es construïx des de premisses ideològiques. La llingüística descriptiva estudia semblances i diferències, pero no té autoritat per a anular llengües històriques ni identitats colectives.
El valencià compartix arraïls romàniques, com totes les llengües de la península. Això no implica sumissió ni absorció. Si la semblança fora criteri suficient, hauríem de negar l’existència del portugués, del gallec o inclús de l’italià.
El problema no és científic: és polític i cultural. I la image ho denuncia sense embuts.
Quan dir “unitat” significa uniformitat
Cada volta que se’ns diu que “no passa res” per dir-li català al valencià, s’està amagant una realitat: la pèrdua progressiva de les formes pròpies valencianes, arraconades per un estàndart alié que es presenta com a neutral pero que no ho és.
La llengua del carrer, la llengua viva del poble, no coincidix en molts aspectes fonètics, lèxics ni morfològics en l’estàndart que se’ns vol impondre. I quan el poble no se reconeix en la llengua que li ensenyen, la llengua retrocedix.
Defendre el valencià no és dividir: és preservar la diversitat real front a una uniformitat falsa de modernitat.
La frase que incomoda: ¿per qué molesta tant dir “valencià”?
Si realment no passara res, si realment fora només una qüestió de noms, no existiria tanta resistència a acceptar el valencià com a llengua pròpia i diferenciada. La virulència de les reaccions és la millor prova de que no estem davant un debat inocu.
La image diu una veritat que alguns no soporten: que el valencianisme llingüístic no és odi, ni ignorància, ni franquisme, sino una defensa llegítima d’allò que és nostre.
Dignitat llingüística
Dir valencià no és anar contra ningú. És anar a favor de la nostra història, de la nostra cultura i del nostre poble. La llengua valenciana no necessita ser apèndix de ningú per a existir. Té passat, té present i ha de tindre futur.
I eixe futur només serà possible si deixem de demanar permís per a dir qui som.
Perqué sí: És senzill. Digam VALENCIÀ.
Pedro Fuentes Caballero
Acadèmic de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana corresponent per Dénia
President de l’Associació Cultural Roc Chabàs de Dénia
La llengua utilisada en este escrit es la oficial de la valenciana (Normes d’El Puig).
