Un dels grans mits que arrastra l’historiografia pancatalanista des de fa més d’un sigle és el de la suposta catalanisació llingüística del Regne de Valéncia a raïl de la conquista de Jaume I en 1238. Esta tesis, defesa sense rigor per sectors que confonen ideologia en filologia, carix per complet de base documental, demogràfica i llingüística. De fet, les pròpies senyes històriques desmenten en contundència tal afirmació.
¿Quí varen conquistar realment Valéncia?
La Crònica de Jaume I i atres documents d’época deixen clar que, en la conquista del Regne de Valéncia, varen participar tropes de distinta procedència: aragonesos, navarresos, occitans i, en una proporció extremadament menor, alguns nobles i cavallers procedents dels comtats de la cridada «Marca Hispànica», lo que sigles despuix seria conegut com a Catalunya. Pero esta aportació catalana, segons els estudis demogràfics sérios, no va superar jamai l’1,2% del total de tropes. Un percentage minúscul, residual, i des de després del tot insuficient com per a impondre llengua, cultura o costums sobre un territori vast i divers com el valencià.
I lo més important: la majoria d’eixes tropes no es varen assentar en terres valencianes, puix varen retornar als seus llocs d’orige despuix de la campanya. Els verdaders repobladors varen ser majoritàriament aragonesos i occitans, junt a la població andalusí que va permanéixer baix condicions pactades.
¿Cóm pot impondre’s un idioma en tan pocs parlants?
Des de la llògica llingüística, resulta absolutament insostenible creure que un 1,2% de soldats —la majoria analfabets, carents de formació llingüística o filosòfica, i d’orige rural— pogueren impondre una llengua sobre una població àmplia, diversa i establida en un nou territori.
Ademés, els qui defenen esta falàcia obliden que la llengua valenciana va florir en força pròpia en el Sigle d’Or, desenrollant una lliteratura lluenta, una gramàtica estable i una fonètica diferenciada que res té que vore en el català oriental.
Ramon Llull i la llengua valenciana: la prova definitiva
Una senya demolidor per a desmontar la mentira pancatalanista ho oferix Ramon Llull, místic i erudit mallorquí del sigle XIII. Entre 1283 i 1285 —aproximadament 45 anys despuix de la conquista de Valéncia— Llull escriu la seua célebre obra Blanquerna.
Lo curiós, i revelador, és que el text figura titulat com traduït i corregit en llengua valenciana. Repetim: llengua valenciana. No “catalana”, ni “provençal”, ni cap atra invenció ideològica. Llull sabia perfectament distinguir entre llengües i territoris, i va deixar constància expressa de que aquella traducció no era en la seua llengua natal (mallorquina), sino en valencià, un idioma ya plenament diferenciat i reconegut en la seua época.
Açò no és un invent modern ni una interpretació interessada: és documentació original del sigle XIII, ignorada sistemàticament per els qui s’esforcen en fondre artificialment l’identitat valenciana dins del marc pancatalanista.
Una llengua en personalitat pròpia
La llengua valenciana, en sigles d’evolució pròpia, en una lliteratura rica i un cos normatiu consolidat, no és una derivació del català, ni una anomalia dialectal. És una llengua romànica en raïls en l’occità, en el mossàrap i en les parles aragoneses dels repobladors, que va evolucionar en identitat pròpia.
Les Normes del Puig, hereues del valencià clàssic i acadèmic, donen testimoni d’eixa independència cultural i llingüística, a pesar de l’intent de suplantació iniciat pel catalanisme polític a partir del sigle XX.
L’història, quan s’estudia sense filtres ideològics, posa a cada u en el seu lloc. I en el cas del valencià, els fets són obstinats: ni la conquista de Jaume I va supondre una catalanisació llingüística, ni és possible sostindre sériament que el valencià derive del català. Al contrari: va ser el poble valencià el que, a lo llarc dels sigles, va forjar una llengua pròpia, rica, viva i digna.
Que no vos manipulen. Que no vos furten la paraula. El valencià no és català. És valencià. I en molta honra.
Pedro Fuentes Caballero
President de l’Associació Cultural Roc Chabàs de Dénia
La llengua utilisada en este escrit es la oficial de la valenciana (Normes d’El Puig).
