Per Javier Navarro Andreu
Hi ha persones de les que u no és plenament conscient de lo que han significat fins que el temps, sempre implacable, nos obliga a mirar arrere en perspectiva. Hui, quan ya ha passat un any des del seu decés, puc dir-ho sense nucs en la gola pero en el cor ple: gràcies a la vida per haver-me permés conéixer a Joan Sancho, i sobretot, deprendre d’ell.
Joan era, per damunt de tot, un home bo. D’eixos que no necessiten alçar la veu per a deixar la seua impronta. Un treballador incansable, valencianiste fins a la mèdula, en un cor enorme i una actitut sempre positiva i constructiva. En un món —i especialment en l’àmbit de la política i de les lluites identitàries— a on és tan fàcil caure en l’enfrontament, el resentiment o la descalificació, Joan fon una rara excepció: mai l’escoltí parlar mal de ningú. I això, creguen-me, diu molt més d’una persona que qualsevol discurs grandilocuent.
Durant molts anys coincidírem en proyectes valencianistes, en actes, en debats i en iniciatives culturals. D’eixe tracte constant naixqué alguna cosa més que una colaboració: es va forjar una profunda admiració cap a la seua manera d’estar en el món. Joan era infatigable. Sempre en idees, sempre espentant, sempre sumant. El seu positivisme no era ingenu, sino conscient; sabia be les dificultats del camí, pero elegia construir abans que destruir, propondre abans que llamentar-se.
U d’eixos recorts que permaneixen vius és cóm, gràcies al seu entusiasme i a la seua curiositat per difondre l’obra de Rafael Villar, va nàixer la Ret d’Estudis Valencians. Quí ho diria: una reunió casi casual entre quatre valencianistes bibliòfils en una orchateria de Benimaclet acabà convertint-se en un proyecte sòlit per a la recuperació i difusió de la nostra memòria lliterària. Aixina era Joan: capaç de transformar una conversació senzilla en una iniciativa en vocació de permanència.
El passat dijous 5 de febrer, Lo Rat Penat va acollir un emotiu i just homenage en el Saló Constantí Llombart en motiu de la presentació del llibre “Semblança de la vida i obra de Rafael Villar”, segon volum de la Ret d’Estudis Valencians, publicat en colaboració en l’Associació d’Escritors en Llengua Valenciana. L’acte tingué un caràcter especialment sentit, perque també va servir per a rendir homenage a Joan Batiste Sancho, coordinador de l’obra i ànima del llibre.
Allí varen estar els seus familiars, als qui se’ls va fer entrega d’un quadro commemoratiu com a mostra d’agraïment i recort. Varen intervindre Miquel Àngel Gascón, Pau Giner i Juli Moreno, els qui varen destacar tant la figura de Rafael Villar com el treball incansable de Joan en la recuperació de la memòria lliterària valenciana, sent les paraules de Juli, amic des de fa décades del gran valencianiste de Gandia, emocionant d’una manera indescriptible als presents.
Pero més allà dels actes institucionals i dels reconeiximents públics, em quede en les vivències compartides. La nostra visita al Congrés dels Diputats, Real Senyera en mà, a l’estil de Vicent Doménech “El Palleter”, defenent el Dret Civil Valencià. O aquelles delicioses fideuades en Daimús, a on la conversació fluïa entre rialles, proyectes i amor per la nostra terra. Són eixos moments senzills els que, al final, definixen una vida.
Joan Sancho fon —i seguix sent— un eixemple. Un recordatori de que es pot ser ferm sense ser agressiu, compromés sense ser sectari, valencianiste sense perdre l’humanitat. Hui, en la serenitat que dona el temps, solament puc dir gràcies. Gràcies per la teua amistat, pel teu eixemple i per tot lo que vares sembrar. Perque mentres hi haja qui recorde i continue el teu camí, Joan, seguixes estant entre nosatres.
