Durant décades, el pancatalanisme ha ordit una estratègia constant, persistent i planificada, en el soport de determinades èlits polítiques, universitàries, editorials i mediàtiques, per tal de desdibuixar l’identitat valenciana i diluir-la en una construcció fictícia i aliena coneguda com els “Països Catalans”.
Una falàcia monumental que pretén anexionar-nos culturalment, llingüísticament i simbòlicament a Catalunya, negant-nos el dret a ser poble en la nostra pròpia memòria, història i llengua.
Este pla d’assimilació ha tingut com a ferramentes fonamentals la manipulació històrica, la suplantació cultural, la reescritura de llibres de text, i una sistemàtica marginació institucional de tot lo que represente el valencianisme fidel a la seua essència.
Pero… ¿Quí té dret a contar la nostra història?
¿Quí decidix com es diu la nostra llengua, quí són els nostres clàssics, o qué representen els nostres símbols?
Estes preguntes, fonamentals per a qualsevol poble que vullga sobreviure, seguixen hui sense una resposta clara i valenciana, perque simplement nos han furtat el dret a respondre-les com a poble sobirà.
Per això és urgent recuperar la veu pròpia, i desmontar, una a una, les falses premisses del discurs pancatalaniste:
Remontant-nos a l’any 1238, el Regne de Valéncia naix com una entitat jurídica, política i cultural pròpia, en lleis pròpies (els Furs), institucions singulars (com les Corts del Regne, la Real Audiència, o la Governació), una moneda pròpia, una bandera diferenciada i una llengua en una producció lliterària que despuntà sigles ans de qualsevol normativisació catalanista.
Mentres en els territoris catalans se consolidaven els comtats pirinencs en estructures feudals, Valéncia naixia com Regne dins de la Corona d’Aragó, no com una comarca subordinada, sino com un estat en personalitat plena, fruït de la voluntat del Rei Jaume I.
I a pesar de tot això, el relat pancatalaniste vol reduir-nos a una “colònia repoblada”, vol presentar la nostra llengua com un “dialecte subordinat”, vol furtar-nos la Real Senyera i convertir-la en una variació de la seua quatribarrada, i vol apropiar-se dels nostres clàssics del Sigle d’Or, com Ausias March, Roíç de Corella o Joanot Martorell, falsificant la realitat en nom d’una suposta “unitat llingüística” que és més ideologia que ciència.
Esta colonisació simbòlica no és inocent. És part d’un proyecte nacionalista expressioniste que utilisa la llengua com a cavall de Troya per a desfer la nostra consciència com a poble i, en última instància, suplantar-la. El pancatalanisme no busca defendre el valencià: busca absorbir-lo, reescriure’l i eliminar-lo com a entitat diferenciada.
Per això, hui més que mai, cal alçar la veu en defensa del Regne de Valéncia, de la nostra llengua valenciana, de la Real Senyera, dels nostres furs, de la nostra història verdadera. I fer-ho sense por, sense complexos, i sense agenollar-nos davant d’aquells que pretenen convertir-nos en apèndix d’una identitat aliena.
La cosa no acaba en els llibres de text ni en les aules. La manipulació pancatalanista ha anat molt més llunt: inclús institucions com la Real Acadèmia Espanyola (RAE) han protagonisat greus atropells contra la llengua valenciana. En l’any 1991, sense consultar a la Real Acadèmia de Cultura Valenciana —com exigix la normativa de l’Institut d’Espanya—, la RAE va modificar la definició de “valencià” per a subordinar-lo com a un simple dialecte del català. Un acte d’arrogància institucional que evidencia, no sols ignorància, sino també una complicitat ideològica en la negació del poble valencià.
Des de la mort del pare Lluís Fullana i Mira en 1948, qui fon membre de la pròpia RAE com a representant del valencià, la nostra llengua ha quedat sense veu ni defensa en l’organisme que s’autoproclama com a autoritat llingüística espanyola. Pero això no ha impedit que seguixquen dictant normes sobre lo que no coneixen, no han estudiat i, evidentment, no respecten.
És més: els grans autors valencians dels sigles XIV al XVI —com Ausias March, Joanot Martorell, Sor Isabel de Villena o Roïç de Corella— mai varen escriure en “català”, senzillament perque eixa denominació ni tan sols existia com a norma codificada. Varen escriure en valencià, en un Regne de Valéncia sobirà dins de la Corona d’Aragó, en una llengua que fon reconeguda, normativisada, impresa i usada en la vida oficial molt abans que es configurara lo que hui coneixem com a “català normatiu”.
Pero, ¿per qué este relat fals i ofensiu continua vigent? La resposta és crua i clara: perque el pancatalanisme ha segut una ferramenta política útil. Ho ha segut per al nacionalisme català, clarament. Pero també ho ha segut per a partits estatals, que han preferit regalar quotes de poder identitari a canvi de soport parlamentari. Ho ha segut per a aquells que han cregut que diluir les identitats històriques com la valenciana ajudava a construir una Espanya uniforme i obedient.
Ho ha segut, en definitiva, per a tots aquells que mai han cregut en una Espanya plural, justa i respectuosa en les seues cultures pròpies.
I no, no som ni “blavers” ni “fascistes” per denunciar-ho. Estes etiquetes insultants, repetides fins a la sacietat pels portaveus del pancatalanisme, no són més que intents de chapuces de silenciar a tot aquell que no es doblega davant la seua doctrina uniforme.
Castelló, Valéncia i Alacant estan despertant. I en eixe despertar s’està alçant una veritat que durant massa temps ha segut silenciada: el poble valencià existix, resistix i es reivindica.
Reclamar el valencianisme no és mirar arrere en nostàlgia, és mirar al present en dignitat, és exigir respecte i reconeiximent per a una identitat històrica que mai ha necessitat demanar permís per a existir. Ni a Catalunya. Ni a Madrit. Ni a ningú.
Pedro Fuentes Caballero
President de l’Associació Cultural Roc Chabàs de Dénia
La llengua utilisada en este escrit es la oficial de la valenciana (Normes d’El Puig).