La Nacionalitat Valenciana, també coneguda com l’antic Regne de Valéncia, va existir des de l’any 788 fins a 1707, actuant ya en térmens polítics, ya administratius. Fins a 1933, es va considerar un Regne sol des d’una perspectiva administrativa, ya que a partir d’eixa data, l’organisació territorial d’Espanya va ser establida per Javier Burgos seguint el model provincial francés. L’antic Regne de Valéncia va ser un Estat sobirà i independent dins de la Corona d’Aragó. La relació entre regnes com el Mallorquí, el Valencià i el Comtat de Barcelona se sostenia en la figura del Rei; per esta raó, des d’un punt de vista constitucional, la Corona d’Aragó es definia com “una unió real”, mai aplegant a ser una “Confederació” ni una “Federació”. De fet, l’idea d’una Confederació Catalano-Aragonesa, postulada per Bofarull en 1869, és infundada. El Regne de Valéncia va deixar d’existir en 1707, baix el regnat de Felip V, el primer Borbon, i no es va integrar en cap suposta realitat nomenada “països catalans”, en la que ni tan sols Tarradellas creïa. A partir de 1833, el Regne de Valéncia es va fragmentar en províncies seguint el model administratiu francés. L’idea de la comunitat dels “països catalans” és una construcció recent i la seua inexistència és fàcil de demostrar, lo que genera un creixent descontent entre els valencians, els qui escomencen a qüestionar l’us de la paraula “país” i a donar-se conte de que este terme podria ser un “Cavall de Troya” per a introduir la noció de “països catalans”.
Els arguments que defenen l’inclusió de Valéncia en la comunitat catalana ignoren la llògica diferencial en el desenroll de les dos societats. No és un error senyalar que la dinàmica econòmica influïx de manera significativa en la cultura d’un poble.
L’herència històrica i les diverses influències socioculturals que han molejat la nostra realitat, junt en la llògica de desenroll econòmic, han donat lloc a una cultura, una estratificació social i un comportament polític i econòmic que són clarament distints als de Catalunya. És fonamental recordar l’influència de la nostra història sociocultural, que inclou la rica tradició de l’antic Regne àrap de Valéncia (788-1235), les onades d’immigració castellana, el caràcter agrari de la nostra economia, i la transició del feudalisme fins al sigle XIX, en contrast en Catalunya. Més recentment, el model de desenroll econòmic que va començar en la segona mitat del sigle XIX es basa en un pròsper sector agrícola exportador i una indústria en raïls fortes i un enfocament artesanal. La predominància de menudes empreses, les relacions paternalistes en l’àmbit industrial, el caràcter rural de la nostra societat, la falta d’una burguesia nacional (a diferència de Catalunya), l’alliniació política, la dependència econòmica de l’exterior, i el caràcter artesanal de la nostra indústria són aspectes que no es poden passar per alt en analisar la problemàtica social valenciana. Ademés, les recents corrents migratòries i la seua integració en la realitat valenciana són crucials. El significatiu pes de la població castellaparlant, a sovint marginada, és essencial per a comprendre les diferències marcades entre la nostra realitat socioeconòmica i la de Catalunya.
En lloc de considerar la possibilitat d’una integració en Catalunya —la qual cosa considere irrealisable i que nega l’identitat única de Valéncia—, és més pertinent i necessari revaluar nostra experiència històrica com a mig de cohesió per al Poble Valencià. Les propostes d’integració de certs “pancatalanistes” en els cridats “països catalans” deurien, en tot cas, sorgir d’un procés democràtic i d’acceptació popular, lo que planteja un problema “polític” més que “històric”, i que es basa en fonaments totalment distints als de la discussió actual.
La suposta existència dels “països catalans” no és un problema històric, sino una ilusió d’uns pocs, ya que l’història demostra que mai varen existir com una realitat històrica o política. És innecessari justificar que el Poble Valencià té una identitat pròpia i independent de Catalunya. L’antic Regne de Valéncia, o “la Nacionalitat Valenciana”, és conscient de la seua singularitat i no està dispost a renunciar a la seua història, cultura ni a la seua identitat diferenciada. Per això, considerem infundada l’afirmació de Vicent Ventura de que ser valencià és una forma “peculiar” de ser català.
