Fa temps que no m’estimava de fer valoracions de la situació política actual del país. En Espanya la crispació, la polarisació l’enfrontament i el conflicte permanent pareix, més be és, com s’entén la política a dia de hui. Ha passat el temps dels acorts i dels consens. ha aplegat la mediocritat en la política. Fins ací uns fets que descric. Despuix les opinions, valoracions que són absolutament personals i que soles expressen la meua opinió molt personal i segurament molt matisable, no soc autoritat ni vullc ser-ho.
Els polítics, en algú atre lloc ya ho he ficat negre sobre blanc, arriben a la política professional per diversos motius i raons. Quan dic polítics professionals me referix a ad aquells que es dediquen al partit.
La política és tot. És la gestió de lo que és públic, de lo que és del poble que ha pagat els seus imposts per a tindre servicis. Estat del benestar tal com ho entenen en el món occidental.
Les raons que a les persones nos porten a “prendre partit” per una determinada manera d’entendre la gestió de la “res pública” solen ser ideològiques, sentimentals, de principis ètics i morals. Eixes han segut les raons, junt a l’espirit i voluntat de servici a la nació en la que se viu o s’ha naixcut.
Pero hui hi han unes atres raons: per interessos personals, les raons ideològiques s’han aparcat o són les segones raons, no les primeres.
En tots els partits existixen d’estos personages. Són aquells que en quan tenen poder de decisió, d’influència o d’informació privilegiada se lucren, a lo manco de manera amoral.
L’eixemple més cridaner hui en dia i en la nostra Comunitat és el d’aquell funcionari afí a un cert partit, que ha compromés (presuntament) el seu treball per a favorir a persones del seu círcul o per a tornar favors… La “cosa” està en els jujats i pareix que pot esguitar a molts.
L’atre eixemple d’arribisme a la política que conec de prop es el de “Lady Di”. La seu militància política és d’una trayectòria breu. Els mèrits per a anar en llistes pocs; participar en associacions locals. De manera estranya accedix a l’alcaldia guanyant-la a l’alcalde de nefasta gestió que la va precedir en el càrrec. Té la gran ventaja que les persones del seu partit en llistes, que se feren càrrec del govern municipal, junt als funcionaris, feren que la gestió ordinària municipal (manco el català que amprem en total impunitat i en molt poca vergonya i ignorància) fora eficient. Reelecció i bot al ministeri. El bagage: alcaldesa de poble, ingenier de telecomunicacions, i llegir poesies de V. Andrés Estelles. Espere que també de Xavier Casp, (el millor poeta en valencià del sigle passat). Ne té dos llibres de poesies que yo mateix se’ls vaig regalar. Políticament no se si coneixerà a Besteiro, Prieto…
De l’atra banda tenim a “Paquito”, des de jovenet regidor del Cap i Casal, director d’alguna cosa, advocat, doctor universitari, jujat varies voltes sempre eixint no culpable dels fets que se l’imputen. En fi que estes dos persones, en un cert paralelisme no han treballat pel seu conte o assalariats en cap de lloc (que yo conega, disculpen la meua ignorància al respecte). Com dia aquell ¡els cigrons lo primer! En acabant ya parlarem d’ideologia. El cas és no pegar ni brot.
No he volgut fer referències als casos actuals de corrupcions en el govern socialiste actual. Vostés estimats llectors les coneixen. Pep es un eixemple típic i tòpic de lo que intente explicar.
Esta situació política i dels polítics nos porta cap a un lloc molt interessant. El bipartidisme i la divisió en blocs dreta / esquerra.
Els resultats de les últimes eleccions i les enqueste o sondejos electorals nos mostren una preferència dels electors a les opcions més lliberals i centrades en la persona front a unes atres en que els colectius són el subjecte d’acció de govern.
Estem veent com l’individualitat és preferible a la dissolució del subjecte governat en el colectiu a on soles “les vanguardes dirigents” són les que progressen social i econòmicament (Pau, el de Podem, que viu en una mansió de lux front ad aquells que foren els seus conveïns que encara viuen en un pis de 55 metros quadrats) Recomane al llector Rebelió en la Granja de George Orwell en l’edició de 2025 de Mosseguello. Espectacular.
Tornant al discurs anterior i fent un eixercici de política ficció és possible que el bipartidisme tradicional espanyol se puga reconvertir en un bipartidisme de les opcions conservadores.
Intentaré explicar-me: El bloc de l’esquerra tradicional basada en el marxisme i les idees internacionalistes d’abans de la primera guerra mundial estan en un important decliu, especialment després de l’experiment fracassat de “Podemos – Sumar” que no són més que una reedició de les opcions comunistes que encara queden en el món occidental ¡increible!
El partit socialiste espanyol en un gir copernicà des de J. L. R. Zapatero, ha abandonat el discurs social demócrata i ha optat per un discurs ideològic llunt d’estes idees socials. La seua preocupació i ocupació són les noves idees tipo “woke” per als més variats dels colectius, calificant als que discrepen del seu nou discurs de “terraplanistes” Per ad estos conceptes de propaganda, “fake news”, etc. recomane el llibre de José Vilaseca Pancatanazisme…, Foment de les lletres valencianes, 2025.
El canvi climàtic – que existix, en gran part per la mà de l’home – El feminisme, els colectius de tota classe i condició, els nacionalismes residuals; són ara el seu discurs llunt d’aquell que en 1982 dugué a Felip Gonzàlez al govern d’Espanya. I aixina les funciona el tema: governar sense guanyar, en proyectes d’atres opcions polítiques, inclús estes, de la dreta més rancia com els programes del PNV o de Junts x Cat. ¡Per a fer-se-ho mirar!
En un futur, tal volta no massa lluntà, és possible que el bipartidisme se situe entre opcions conservadores – lliberals, de tal manera que les opcions polítiques nomenades d’esquerres no siguen en total més d’un 25 – 30 % dels diputats. Les enquestes d’última hora donen més o manco eixe resultat. Si efectivament se confirmen en resultats electorals tindrem governs lliberals conservadors duran prou de temps.
El discurs dels populars defenent l’estat del benestar i els programes socials, casi una social democràcia dels anys 60, estarà condicionat pel discurs de “manco estat” des els voxistes. De tal manera que els electors optaran per una immigració controlada, tolerància, poca en temes com l’ocupació illegal o els delictes o faltes comuns. Se deixaran de subvencionar als grups i ONG que utilisen les polítiques “woke” per a fer-se en un “chiringuito” i viure de les subvencions de l’estat, les ajudes personals als que no han cotisat se convertiran en almoines, per a no deixar a ningú en terra o “en el cul a l’aire” En fi, l’estat del benestar serà per a la Sanitat, Educació i Servicis Socials, públics o en colaboració en entitats privades com la Creu Roja, Casa Caritat i similars.
S’intentarà aprimar l’estat i reduir les burocràcies administratives evitant duplicitats. Parlant de duplicitats: ¿Algú nos pot explicar per a qué volem un ministeri de Sanitat, Vivenda, Universitats, Educació… Si totes les competències s’han transferits a les Comunitats Autònomes? Crec yo que en una Secretaria d’Estat depenent de Presidència, que coordine titulacions, protocols, programes i calitats edificatòries, etc. en les distintes àrees transferides a les Comunitats Autònomes ya ne tenim prou ¿Una proposta per a estudiar? Exactament lo mateix podríem fer en els ajuntaments, per eixemple transferir-los les responsabilitats dels servicis socials, Ya que són l’administració més pròxima als ciutadans; o un atre eixemple: mapa de formació professional en funció del seu model productiu ¿Cóm és possible que en tota la comarca de La Safor o Vall de Bairén, no s’impartix cap Cicle Formatiu en Hosteleria i Turisme de qualsevol grau? Eixe és la realitat.
Despuix d’esta incursió de cóm organisar l’Estat (encara soc jove i idealiste) tornem al tema: Efectivament en un futur se podem trobar en un bipartidisme de dreta; un més lliberal i un atre més conservador a on els antics partits internacionaliste i a hores d’ara “woke” seran testimonials o la seua presència serà ineficaç més allà de la necessària veu que deuen tindre totes les opcions, i quan més veus, millor. Per una atra banda, si se confirma est escenari la presència dels partits nacionalistes de dretes i perifèrics no serà necessària per a donar una estabilitat de govern i la seua influència, a la llarga desapareixerà. Sempre existirà la possibilitat d’un canvi profunt en els socialistes, de tal manera que puguen ser útils a un govern lliberal. Par ad això deuran tornar al camí de la social democràcia en una democràcia lliberal. Pero yo no soc ningú per a donar ni consell ni eixemples.
