Els ultims dies del mes de febrer ha esclatat la polemica sobre la proposta de nou curriculum escolar que la Conselleria d’Educacio baralla implantar en secundaria, destacant en ell la priorisacio de l’estudi d’escritors valencians i d’obres lliteraries valencianes en l’assignatura de Valencià, encara que deixa a criteri dels centres l’incorporacio d’uns atres autors. El catalanisme no ha tardat en posar el crit en el cel. Començant per l’AVLl i el sindicat majoritari del professorat valencià –baluart del pancatalanisme en el sistema educatiu–. Aci nos anem a detindre en analisar el Comunicat que han emes diversos departaments de filologia i didactica de la llengua de les universitats de Valencia i Alacant i la Jaume I de Castello. Per raons d’espai nomes qüestionarém alguns dels arguments aportats, i vorem que mes parla qui mes te que callar.
– Diuen que en este nou curriculum “s’opta per recórrer a categories geogràfiques o administratives en lloc de llingüístiques”. Pero esta distincio l’inventaren els catalans. No oblidem que foren els catalans els qui, de forma unilateral, decidiren, per raons politiques, que el catala no era un dialecte de l’occita. Aplicaren raons geografiques i administratives per a separar-se de lo que fins ad eixe moment consideraven una comunitat idiomatica.
– “Amagaria el vincle entre el procés normativitzador encetat per Pompeu Fabra i l’Institut d’Estudis Catalans i la promulgació de les Normes de Castelló”. Aixo sí, ad ells no els importa que els alumnes valencians desconeguen que eixes bases de Castelló se firmaren per a bloquejar el creiximent de les normes de Fullana, de 1914; que desconeguen inclus l’existencia d’estes normes i el fet que durant deu anys s’ensenyaren en l’universitat, ni, clar, el vincul entre estes i les Normes d’El Puig, les quals tambe amaguen. Posats a amagar coses, se’n duen el premi per golejada.
– “Comportaria bandejar de les aules autors tan rellevants per al poble valencià com Jaume I (…) o Francesc Eiximenis (…), Ramon Llull o Mercè Rodoreda (…) amagaria els vincles entre Ausiàs March i els trobadors, o entre la Renaixença valenciana i la catalana o la de les Illes Balears”. Ningu amaga el vincul entre Cervantes i Joanot Martorell i no fa falta obligar als chiquets que estudien espanyol a deprendre valencià per a llegir el Tirant. L’influencia de Dante es innegable en tota la lliteratura europea posterior, pero no se fa deprendre toscà per a entendre eixa influencia. Clar, els valencians de la Renaixença llegien a Salvador Espriu i a Jacint Verdaguer. Pero un autor que llegien tots, valencians i catalans, era el provençal Frederic Mistral, premi Nobel; no se pot entendre la lliteratura de la Renaixença sense la seua influencia. No obstant, ni valencians ni catalans estudien ad est autor per la rao abans aludida: perque decretaren per raons politiques l’independencia del catala respecte de l’occita.
– “Seria esperable trobar el nom científic i internacionalment acceptat de les llengües: català i espanyol (…). [Usar el terme valencià per a referir-se nomes a lo parlat en Valencia] contradiu la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries, la doctrina acadèmica i la jurisprudencia consolidada”. Aci apelen a la sentencia que autorisa a l’universitat a dir-li català. Pero lo unic que diu la sentencia es que l’autonomia universitaria impera sobre l’Estatut d’Autonomia, per lo que li pot dir a la llengua com li vinga en gana. Lo que no fa es dir que llegalment el valencià es català. Tampoc la AVLl o la Real Academia Española, a les que s’aclamen, tenen autoritat per a afirmar res respecte de l’entitat del valencià. Recordar que internacionalment se coneix el valencià com a català es cinisme pur, ya que no hi ha raco en el mon en el que el catalanisme no haja aplegat en la seua propaganda, els seus diners i l’influencia politica, i aixo inclou la mencionada Carta Europea. Per ultim, cap llingüiste pensa que les llengües hagen de tindre un nom cientific. Lo que diuen es que les llengües tenen el nom que li donen els seus parlants, i els valencians mai li han donat un nom a la llengua que no siga el de valencià.
– “Trenca la tradició escolar pròpia (…) des de la promulgacio de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià”. I en eixa llei ells trencaren en els preparatius per a l’incorporacio del valencià en el sistema educatiu, que s’anava a fer en Normes d’El Puig, les que s’havien estat usant oficialment i en les quals s’havia redactat l’Estatut d’Autonomia. Tiraren al fem el treball fet i impongueren el catala actual pel simple fet d’haver guanyat unes eleccions. Les situacions injustes, i l’actual ho es, han de combatre’s, per molta tradicio que tinguen. Que les dones sempre hagen estat subordinades, o que el franquisme durara quaranta anys, no son arguments per a llegitimar-los.
– “El curriculum vigent posa un èmfasi especial en la situació de minorització del valencià (…) En canvi, la nova proposta (…) pressuposa, doncs, una normalitat que no existeix”. Efectivament, a diferencia de lo que ensenyen als alumnes en l’escola, l’idea de considerar el valencià com a catala es completament anormal, i la resistencia del poble a acceptar-ho ho demostra.
En suma, un grapat d’arguments falaços, que es a lo que nos te acostumats el catalanisme.
