La Real Acadèmia de Cultura Valenciana manifesta la seua postura davant el debat polític sobre el nom i l’entitat de la Llengua Valenciana
La Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV) desija traslladar a la societat la seua postura científica respecte als reiterats debats polítics sobre el nom i l’entitat de la llengua valenciana, recordant lo ya expressat en posicionaments anteriors d’esta real institució.
La RACV (fundació pública creada en 1915 i associada a l’Instituto de España, del qual també formen part entitats com la Real Academia Española o l’Institut d’Estudis Catalans) declara que:
1. Des d’un punt de vista jurídic l’única categoria oficial del valencià és la de ‘llengua’ o ‘idioma’, atenent a l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana de 1982, la seua reforma de 2006 i la Llei d’Us i Ensenyança del Valencià de 1983.
2. La consciència llingüística dels valencians a lo llarc de l’història és clara i no oferix indicis de dubte: els diferents autors sempre han assumit i expressat que els seus texts estaven escrits en llengua valenciana, com ho demostren abundantíssims i rotunts testimonis escrits de totes les époques.
3. La consciència llingüística actual de la gran majoria de ciutadans de la Comunitat Autònoma Valenciana, del Sénia al Segura, no presenta dubte en expressar que l’idioma que parlen se denomina valencià i és una llengua pròpia i autònoma respecte de qualsevol atra.
4. Des del punt de vista llingüístic, el valencià presenta, respecte a unes atres llengües del seu entorn com el català, l’aragonés, el mallorquí o l’occità, diferències de naturalea estructural que van molt més allà de lo purament dialectal. Estes peculiaritats li otorguen al valencià una fisonomia pròpia i definida com a idioma entre les llengües romàniques, conformant un model referencial purament valencià, ben identificable, comú a totes les comarques valencianes i lligat inequívocament a la denominació de “llengua valenciana”.
5. Reflectint la realitat llingüística descrita en el punt anterior, la tradició lliterària, gramatical i lexicogràfica valenciana reforça l’existència del valencià com a un subjecte llingüístic diferenciat i, en conseqüència, el seu ple reconeiximent com a tal, a nivell estatal i internacional, vehiculant a tots els nivells versions orals i escrites pròpiament valencianes.
6. Coherentment en lo indicat, la Real Acadèmia de Cultura Valenciana es manifesta frontalment oposta a qualsevol intent polític d’unificar, a nivell oficial, les versions escrites i audiovisuals valencianes en les catalanes, oferint una versió única en català oriental baix la falaç i antiestatutària denominació de “català/valencià” o similars.
7. Respecte a les diferents teories sobre la conformació històrica del valencià, la teoria de l’autoctonia llingüística de l’idioma i de la continuïtat demogràfica en el trànsit de la Valéncia musulmana a la cristiana, argumentada per numerosos investigadors, sosté que pot establir-se un paralelisme en l’evolució del llatí vulgar en els diversos territoris de la Península Ibèrica. La significativa pervivència llingüística i demogràfica dels habitants de les terres valencianes abans i despuix de la conquista per Jaume I explica l’immediat naiximent d’una consciència llingüística valenciana no dialectal, lliterària i sociològica.
En qualsevol cas, en el marc d’un debat acadèmic entre investigadors i estudiosos, resulta acientífic condicionar els criteris normativisadors actuals del valencià, i inclús la seua consideració o no com a llengua en el sigle XXI, a les diferents teories sobre el seu orige.
8. El cas de les llengües valenciana i catalana és perfectament comparable al del gallec i el portugués, que conten en reconeiximent separat i una normativisació pròpia per a cada idioma. La pertinença de diferents llengües a continus idiomàtics més o manco interrelacionats no impedix que cada llengua seguixca el seu propi curs en la codificació, normativisació i normalisació llingüístiques.
9. La justificació per la qual el valencià és un idioma independent té, per tant, una base llingüística, sociològica, històrica i jurídica, i és científica en la seua formulació. No és cert que la filologia internacional haja establit el caràcter dialectal del valencià; ben al contrari, en casos com el seu determina que són els usuaris els qui han de fixar, en base a la seua consciència i a l’us que facen de la llengua, la seua categoria independent o dialectal.
Aixina puix, la Real Acadèmia de Cultura Valenciana reitera que la llengua valenciana és un idioma propi, independent i diferenciat de qualsevol atra llengua romànica.
Igualment, la RACV se referma en la definició que, a través del Diccionari General de la Llengua Valenciana, dona per a “valencià”: “Llengua romànica parlada en la major part del territori valencià i El Carche, en Múrcia”.
10. Deu recordar-se que la RACV, a través de la seua Secció de Llengua, és històricament l’institució encarregada de l’estudi i promoció de la llengua i lliteratura valencianes, aixina com de la seua normativisació, aplicant criteris científics a la realitat llingüística valenciana.
De fet, des de que la Real Acadèmia de Cultura Valenciana donà a llum l’ortografia de la llengua valenciana en 1979, posant al dia el consens ortogràfic de 1914, s’han editat més de mil llibres en eixa normativa, sense contar revistes i uns atres tipos de publicacions, a pesar de la seua falta d’oficialitat des de 1983.
D’acort en lo expost, la Real Acadèmia de Cultura Valenciana reclama als diputats i als senadors espanyols, als diputats de les Corts Valencianes, al Govern Valencià i al Govern Espanyol que respecten la llegalitat vigent i la consideració diferenciada de l’idioma valencià, a nivell nominal i també en les versions escrites i audiovisuals oficials, en el mateix reconeiximent que li correspon com a una de les cinc llengües cooficials de l’Estat segons la Constitució i els respectius Estatuts d’Autonomia: castellà, valencià, català, gallec i vasc.
Igualment, insta als mijos de comunicació, especialment si són públics, a que informen de la controvèrsia sobre l’entitat de l’idioma valencià en objectivitat i neutralitat, sense ometre o censurar les opinions que argumenten i defenen l’existència del valencià com a idioma.
