Per als pancatalanistes, la base comuna de tots els pobles que integren – segons ells – els cridats “països catalans” és, la llengua: la llengua és “la flama sagrada”, base indispensable per a la realisació dels seus “països catalans”. Sense ella no hi ha “nació catalana”, “països catalans”.
L’escritora menorquina María Antonia Oliver, fervorosa pancatalanista, afirma que “els qui diuen país valencià són nacionalistes dels països catalans”. ¿Per qué? Perque – afirma – “tots parlem català”. Sense eixa “vivíssima flama sagrada de la llengua” no hi ha països catalans.
“La llengua és la vida dels països catalans”, ha escrit Raic Trilla, i afig: “Per això, perque nos va la vida colectiva, els nacionalistes catalans reivindiquem, d’una manera especial, la normalisació de la llengua catalana en els països catalans”.
La llengua és el més poderós argument del nacionalisme català actual i, conseqüentment, del pancatalanisme. La tesis de Rovira i Virgili, convicció indispensable de tots els pancatalanistes de gany és: “quan el domini geogràfic d’un idioma nacional està netament delimitat, coincidix, en efecte, en el territori d’esta nacionalitat”.
D’a on se seguix – i sempre dins del context pancatalaniste -, que les illes Balears són la Catalunya insular, que Andorra, el denominat principat i l’antic regne de Valéncia són la Catalunya peninsular, i el departament francés dels Pirineus occidentals (el Roselló) és la Catalunya ultrapirenaica.
“La raïl més poderosa del pancatalanisme – va sentenciar Rovira – és indubtablement la comunitat de l’idioma” … Per la comunitat de l’idioma “s’aplegarà a la futura unitat política”. Este dogmatisme llingüístic constituïx l’entranya de la Catalunya nacionalista. “Per al català, confessa el professor barcelonins Víctor Alba, per irracional que açò semble, l’existència de la llengua és la prova de la seua existència colectiva”.
La polinisació mitifica dota de la llengua, és l’única plataforma que sosté l’acció del pancatalanisme. I al no contar en un atre recolzament històrica, els pancatalaniste s’aferren desesperadament a “una impositiva unitat idiomàtica”, necessària de tot punt per a la futura unitat política dels cridats “països catalans”.
Una atenta reflexió sobre les afirmacions emeses per qualsevol dels pancatalanistes revela els seus asserts gratuïts i contradiccions internes.
1º Els pancatalanistes fonamenten el seu concepte de “nació catalana”, “països catalans”, que el víncul unitives dels, segons ells, dèu millons d’habitants que integren estos suposts “països catalans” és la comunió en una mateixa cultura, en una mateixa llengua i en un símbol d’identificació nacional: és dir, les quatre barres d’Aragó. A este respecte, diu V. Ramos: “Forçós, en esta matèria, és partir de la tesis d’Antonio Rovira i Virgili, qui, despuix de donar per assentat que Valéncia és part de Catalunya, va dir que el nacionalisme català aspira a l’integració de totes les terres de llengua catalana en un Estat autònom, per lo que es precis una rectificació de les fronteres de les províncies valencianes en el sentit de segregar territoris del sur i de l’oest”. En esta font ha begut J. Fuster com es pot comprovar llegint el seu ensaig “Nosaltres els Valencians”, publicat en 1962.
2º Els pancatalanistes afirmen que la llengua valenciana és un dialecte del català. Esta afirmació ve negada pels escritors del Sigle d’Or valencià, que, segons ells, escrivien en llengua valenciana i no catalana. Bastaria en llegir l’obra de J. Martorell, Ausías March, B. Ferrer (germà de S. Vicente Ferrer), etc… per a donar-se d’això. I en el Sigle d’Or valencià (s. XV) era opinió general la diferència entre la llengua valenciana i el català. L’obra d’Antonio Canals – sigle XIV – “Dictorum factorumque memorabilium” i la del gironí O. Pou – 1575 – “Thesaurus puerilis”, són suficients per a donar-se que estos dos autors, en consonància con tots els autors clàssics valencians, distinguien clarament l’existència de la llengua valenciana de la catalana.
3º Cal subrallar el greu error científic que implica identificar cultura i idioma. Puix, en este supòsit, quedarien al marge de la cultura aquelles expressions o representacions colectives i individuals, que no anaren parlades o escrites, com les manifestacions pictòriques, musicals, artesanals, arquitectòniques, culinàries, etc…
4º Els pancatalanistes solen partir del fals presupost de que tant Catalunya com els històrics Regnes de Mallorca i de Valéncia… compartixen una mateixa cultura, i una mateixa llengua. Afirmar que realitats econòmiques i protohistòriques diferents corresponen idèntiques cultures és donar l’esquena tant a les ensenyances de l’antropologia social, com a les grans aportacions del camp marxiste.
5º I, per últim, cal subrallar l’error històric en que incorren quan s’afirma que la “llengua” és l’element constitutiu d’una nació, puix això és vàlit en alguns casos, pero no en uns atres, com, per eixemple, en Suïssa en a on es parlen quatre llengües, que són oficials, i és una nació; per una atra part, Hispanoamèrica té la mateixa llengua, pero existixen vint nacions.
Per un atre costat, hem de constatar que l’argument de l’igualtat de la llengua va ser el que va utilisar Hitler per a anexionar-se Àustria.
Hui en dia, la batalla pancatalanista -a través de certes institucions administratives i polítiques catalanes i valencianes, amen d’atres associacions culturals- s’ha concretat fonamentalment en el camp llingüístic; i no devem oblidar que per als pancatalanistes la crida per a ells “nació catalana”, “països catalans” s’assenta sobre l’unitat de la llengua.
En esta matèria es deu partir de la tesis d’Antonio Rovira i Virgili qui va dir que el nacionalisme català aspira a l’integració de totes les terres de llengua catalana en un Estat autònom; i, per tant, no cal propugnar un nacionalisme català sense, a la seua volta, defendre com un dogma, l’unitat de la llengua.
La base, puix, del nacionalisme català radica hui, fonamentalment, no en defendre una suposta història vixcuda en comun per part dels “ex-estats” membres de la Corona d’Aragó, sino tan sol en el dogma de l’unitat de la llengua.
D’ahí que, la millor manera per a ells, de construir la futura existència política dels cridats “països catalans”, és propagar que, a pesar de les diferències llingüístiques existents entre les diferents modalitats parlades en el marc de l’antiga Corona d’Aragó, tots formen part d’una única llengua; tots deuen sometre’s a unes mateixes normes ortogràfiques i llingüístiques. I d’esta manera tots seran catalans segons la llògica de la que partixen els pancatalanistes de que la base dels “països catalans” és l’unitat de la llengua catalana.
