“Quan un poble ya no s’atrevix a defendre el seu propi idioma, està llest per a l’esclavitut.”
Esta frase, aparentment senzilla, enceta un dels debats més fonamentals de l’història: el de la relació entre la llengua i la llibertat.
La llengua és la columna vertebral d’un poble. No és només un conjunt de paraules i regles gramaticals; és una manera de vore i d’entendre el món. Quan un valencià parla en valencià, està rescatant sigles de memòria colectiva, d’expressions pròpies, de sabiduria popular. Cada refrany, cada dit, cada gir idiomàtic és el reflex de la vida dels nostres antepassats.
Per això, qui renuncia a la seua llengua renuncia a la seua pròpia identitat. Un poble pot perdre territoris, pot perdre institucions polítiques, inclús pot perdre sobirania; pero mentres conserve la seua llengua, conserva la seua ànima.
L’història universal mostra sempre el mateix patró: quan un poble és dominat, lo primer que li volen arrebatar és la llengua. Els romans varen impondre el llatí sobre les llengües prerromàniques. El franquisme prohibí el valencià en escoles i institucions. I hui el pancatalanisme tracta d’absorbir-lo baix l’etiqueta falsa de “català”.
En tots els casos, el mecanisme és idèntic: si et furten la llengua, et furten la personalitat. Si conseguixen que parles com volen ells, pensaràs com volen ells. I si penses com volen ells, estàs esclavisat.
Els valencians hem resistit a estes agressions durant sigles, pero també hem patit retrocessos. L’oblit del valencià en moltes famílies, la vergonya que durant anys se sembrà en els jóvens per parlar-lo, i la imposició de normatives alluntades de la parla real, són eixemples clars de com han intentat convertir-nos en esclaus culturals.
El poble valencià ha segut especialment castigat perqué ha patit un doble atac. D’una banda, el centralisme castellà, que des de 1707 intentà equiparar-nos baix la llengua castellana. De l’atra, el catalanisme, que des de fa un sigle tracta d’apropiar-se de la nostra llengua i fer-nos creure que no som poble, sino una simple comarca d’una nació inventada.
Els dos proyectes tenen el mateix objectiu: eliminar-nos com a poble diferenciat. Per a l’espanyolisme, som una “província més”. Per al catalanisme, som un “País Valencià” subordinat a la seua unitat fictícia. I en mig d’esta pinça, el poble valencià ha de lluitar cada dia per a mantindre’s de peus.
Defendre la llengua valenciana no és una qüestió estètica ni folclòrica. No es tracta només de tindre cançons o balls populars. Es tracta de garantisar la llibertat d’un poble.
Si el valencià desapareix, desapareix la possibilitat de pensar com a valencians. El valencià és el vehícul de la nostra lliteratura clàssica, la llengua dels Furs, la llengua en qué es dictaren lleis, sermons i contractes. És l’idioma en qué Ausias March expressà l’amor i la passió, en qué Joanot Martorell creà el Tirant lo Blanch, i en qué Jaume Roig compongué el seu Espill.
Cap d’ells digué mai que escrivien en “català”. Tots digueren que escrivien en valencià. Eixa és la prova més clara de la nostra personalitat pròpia.
Quan un poble deixa de parlar la seua llengua, està acceptant les cadenes. Un poble sense llengua pròpia és com un cos sense ànima: pot moure’s, pero està mort per dins.
Mireu lo que ha passat en tantes comunitats del món: pobles que abandonaren la seua llengua acaben convertits en colònies culturals, sense capacitat d’alçar la veu. Açò és lo que alguns volen per a Valéncia: que renunciem al nostre parlar, que en avergonyim de ser valencians, i que sigam dòcils.
Pero els valencians no podem permetre-ho. La nostra llibertat depén directament de la nostra fidelitat a la llengua.
Cada u de nosatres té una responsabilitat. No val mirar cap a atre costat. Cal parlar valencià en casa, en el carrer, en el treball. Cal escriure’l, llegir-lo, ensenyar-lo als fills. Cal exigir que les institucions el respecten i el promoguen, no que l’ofeguen en falses normatives catalanisades.
La defensa del valencià no és un assunt de polítics, és un assunt del poble. Els polítics passen, els pobles queden. I només un poble que defén la seua llengua és un poble lliure.
Els valencians tenim davant un repte històric: o seguim el camí de l’assimilació i l’oblit, o triem el camí de la dignitat i la llibertat.
Recordem-ho sempre:
Sense llengua no hi ha poble.
Sense poble no hi ha llibertat.
Sense llibertat no hi ha futur.
Per això, en cada paraula que pronunciem en valencià estem resistint, estem demostrant que no acceptem ser esclaus, estem dient ben fort que encara som i serem valencians.
Pedro Fuentes Caballero
President de l’Associació Cultural Roc Chabàs de Dénia
La llengua utilisada en este escrit es la oficial de la valenciana (Normes d’El Puig).
