Els territoris que actualment s’identifiquen com Catalunya, que inclouen Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona, no varen constituir una entitat polític-administrativa fins fa poc. Per a ilustrar açò, cal destacar que la cohesió catalana es va establir en acabant de que el Regne de Valéncia ya existira com una unitat política autònoma i sobirana, molt abans de que Catalunya es formara com un ent polític unificat.
A sovint, els catalans fan referència al sigle IX i als «comtats catalans» per a afirmar la seua existència històrica com a nació. No obstant, esta afirmació carix de fonament, ya que en eixa época no existia una unitat política independent baix el nom de «catalans». Cada comtat contava en la seua pròpia denominació, com el Comtat de Barcelona o el d’Urgell, i eren simplement divisions territorials o «províncies» que formaven part de el «Regne Franco», governades per un «comte» designat pel rei dels francs. cal recordar que els «francs» eren un poble germànic, de la mateixa manera que els visigodes, sue-vos i alans. Estos comtats eren els territoris que el rei franc Carlemany havia conquistat en les seues tropes cristianes, arrebatant-los als moros que ocupaven «Hispània en eixe moment. La frontera sur del territori franc, que llimitava en les terres musulmanes, era coneguda com la «Marca Hispànica».
Tant comtes, com a comtats estaven baix el comandament i jurisdicció del rei franc, sent els comtes uns mers administradors colocats «a dit» pel monarca, sense dret a entregar el comtat en herència als seus descendents.
A mida que transcorria el temps i es presentaven moments difícils en el Regne Franco, els comtes o administradors dels comtats varen començar a cedir a les seues ambicions personals. Es varen rebelar contra el monarca i varen desafiar la llei regia que els otorgava el seu estatuts. Des d’eixe instant, i en contraposició a lo que havia segut la norma fins a llavors, els comtes, sense cap respal llegal, es varen prendre la llibertat de transformar el comtat en un ben hereditari, permetent aixina que ho transmeteren a la seua pròpia família.
A pesar de que llegalment tots estos comtats seguien sent part del Regne Franco, la debilitat d’este últim li va impedir portar a terme qualsevol acció militar que poguera restablir l’orde que els seus vassalls havien quebrant.
Un fet que evidencia que no se’ls considerava territoris autònoms del Regne Franco és que jamai varen conseguir l’aprovació «papal» per a ser reconeguts com «regnes». Ni tan sols un d’ells, de manera individual, va conseguir tal reconeiximent, i molt manco en un conjunt desunit a on cada u intentava impondre les seues pròpies ambicions sobre els demés. Solament a través dels matrimonis entre les famílies dels distints «comtes» es va ser produint, de manera gradual, una aproximació entre els «comtats», en unir-se alguns d’ells baix una mescla d’interessos hereditaris.
En aquell moment, el Comtat de Castella i el Comtat d’Aragó, situats fòra dels territoris francs, ya havien conseguit l’aprovació i el respal «papal» per a transformar-se en «Regnes», al mateix temps que els seus respectius líders es proclamaven «reis». La religió cristiana no solament servia per a elevar les ànimes cap al cel, sino que també era el principal instrument polític de l’época. En Occident, era el «Papa» qui otorgava llegitimitat a reis i regnes per mig del seu «divina» bendició. No obstant, esta bendició mai va ser concedida als «comtats» de la «Marca Hispànica».
Pedro Fuentes Caballero
President de l’Associació Cultural Roc Chabàs de Dénia
La llengua utilisada en este escrit es la oficial de la valenciana (Normes d’El Puig).
