Una de les frases que més repetixen els defensors del pancatalanisme és aquella de: “Que un valencià i un mallorquí i un català se parlen i s’entenguen, clar que sí, pero això vol dir que parlen la mateixa llengua”.
Esta afirmació, aparentment inofensiva, amaga una manipulació profunda: confondre intercomprensió en unitat llingüística. I açò és un error tan greu com intencionat.
L’intercomprensió no equival a la mateixa llengua
Tots sabem que un portugués i un gallec poden parlar sense massa dificultat, pero ningú en trellat s’atrevix a dir que el gallec és portugués. També un italià i un castellà poden captar-se moltes paraules, perqué compartixen arraïls llatines, i ningú diu que siguen la mateixa llengua.
Lo mateix ocorre ací: el valencià, el mallorquí i el català tenen punts en comú, sí, pero cada u té la seua gramàtica, la seua història, la seua lliteratura i, sobretot, la seua consciència popular pròpia.
Reduir eixa diversitat a una sola llengua nomenada “català” és negar la riquea dels pobles mediterràneus i uniformisar-los baix un proyecte polític concret.
El cas valencià: una llengua en sigles de tradició propia
El Regne de Valéncia mai ha necessitat que li digueren des de fòra com es dia la seua llengua. Des del sigle XIII, els documents oficials, les cròniques i, sobretot, els nostres clàssics, sempre parlaven de llengua valenciana.
- Ausias March no dia que escrivia en català, sino en valencià.
- Joanot Martorell, en el Tirant lo Blanch, declara explícitament que el llibre està escrit en valencià.
- Els notaris, els Furs i les institucions valencianes parlaven de “vulgare valencianum”.
Si els nostres antepassats, que fundaren la nostra cultura lliterària, sabien perfectament com nomenar la seua llengua, ¿quí és hui prou arrogant per a negar-los eixa evidència?
Mallorquí i català: realitats també diferenciades
El mallorquí, com a part integrant de les Illes Balears, té una tradició pròpia, que se transmet oralment de generació en generació. Les institucions illenques històriques també parlaven de llengua mallorquina.
Lo mateix passa en Catalunya, a on ells han nomenat sempre a la seua llengua catalana. I és perfecte que siga aixina, perque cada poble té dret a denominar la seua llengua segons la seua consciència i la seua tradició.
Pero d’ací a dir que el mallorquí i el valencià són dialectes del català hi ha un abisme. Eixa és una construcció ideològica creada a partir del sigle XX, especialment des de l’Institut d’Estudis Catalans, que busca arreplegar baix el nom de “català” tota la diversitat llingüística de la Corona d’Aragó.
Llengua i identitat: una qüestió de dignitat
Una llengua no és només un sistema de paraules, sino un símbol d’identitat. El poble valencià ha segut i és conscient de que parla valencià, no català. Dir-li català és arrancar-li la seua personalitat.
Lo mateix sentirà un mallorquí si li diuen que la seua llengua és “català insular”. És un insult a la seua tradició i a la seua memòria colectiva.
Quan es nega a un poble la denominació de la seua llengua, el que es busca és fer-lo desaparéixer com a comunitat diferenciada. I això és precisament lo que vol el pancatalanisme: absorbir Valéncia i les Illes dins d’uns inventats “Països Catalans” que mai han existit.
El respecte entre pobles germans.
Que un valencià, un mallorquí i un català se parlen i s’entenguen és una riquea, no un problema. Som pobles germans, units per la Mediterrànea i per sigles d’història compartida.
El verdader respecte consistix en reconéixer que cadascú té la seua llengua, la seua història i la seua denominació. Valencià, mallorquí i català: tres noms, tres realitats, tres pobles.
Uniformisar-ho tot baix el nom de català no és ciència, és política. I és, sobretot, una falta de respecte.
El valencià no necessita que ningú li diga que és “català”. És la llengua pròpia del poble valencià, documentada, reconeguda i viva. Igual que el mallorquí és la dels illencs, i el català la dels catalans.
Defendre el valencià no és anar contra ningú, és defendre la veritat i la dignitat d’un poble.
Per això, davant de qui vol confondre’ns en frases buides, cal contestar clar i fort:
- Sí, nos entenem.
- Sí, compartim raïls.
- Pero no, no és la mateixa llengua.
El valencià és valencià, el mallorquí és mallorquí i el català és català.
Pedro Fuentes Caballero
President de l’Associació Cultural Roc Chabàs de Dénia
La llengua utilisada en este escrit es la oficial de la valenciana (Normes d’El Puig).