En els últims temps, alguns sectors afins al nacionalisme pancatalanista s’han empenyorat en impondre, en enrossinament i despit per la veritat històrica, l’us del terme “País Valencià” per a referir-se a lo que, en tot rigor jurídic, polític i documental, sempre ha segut el Regne de Valéncia.
Més allà de les afinitats ideològiques o de la llegitimitat de qualsevol corrent política, hi ha fets que no admeten reinterpretació sense incórrer en el falsejament: Valéncia mai ha segut un “país” en el sentit modern ni ha format part de cap supost “país català”. El nom “País Valencià” va ser una invenció política contemporànea, utilisada com a ferramenta de manipulació llingüística i cultural per part d’una esquerra mal documentada, seguida de les tesis fusterianes que varen florir en els anys 60 i 70.
Els qui encara hui presumixen d’haver promogut este terme, com el sacerdot Javier Muñoz Pellín, afirmen en certa soberba haver segut “acunyadors” del topònim, sense reparar en l’error històric que això supon. El terme no solament carix de base documental medieval, sino que va ser introduït artificialment en l’imaginari polític per a intentar diluir la personalitat històrica del Regne de Valéncia en una construcció ideològica més àmplia: els inexistents “països catalans”.
El Regne de Valéncia va ser una entitat jurídica plenament autònoma, en llegislació pròpia (Furs), corts, moneda i dret foral. Des de la seua creació pel rei Jaume I en el sigle XIII despuix de la conquista del territori als musulmans, es va configurar com un regne dins de la Corona d’Aragó, no com una extensió territorial sense sobirania.
Este regne ya tenia proyecció històrica inclús abans de la conquista cristiana: el Tractat de Cazorla (1179) entre els reis de Castella i Aragó ho cita com “Regnum Valentiae”, demostrant aixina la seua existència com a entitat reconeguda en els acorts internacionals migevals.
A pesar de que els Decrets de Nova Planta de Felip V en 1707 varen suprimir el seu sistema foral, el nom “Regne de Valéncia” mai va ser abolit ni substituït per cap atre terme administratiu oficial, i el seu us va continuar durant tot el sigle XVIII, XIX, XX i XXI en documents de l’Estat, censos, cartografia oficial i denominacions diplomàtiques dels monarques espanyols.
Inclús despuix de la reforma administrativa de Javier de Burgos de 1833, quan es va dividir Espanya en províncies, les comarques valencianes no varen ser adscrites a demarcació alienes, sino que varen quedar dins de l’àmbit de l’antic Regne de Valéncia.
La paraula “país”, en la seua accepció més plana, es referix únicament a un territori o extensió de terra que sustenta persones i animals. Aixina ho arreplega l’acadèmic Antonio Capmany en la seua obra Sentinela contra els francesos (Madrit, 1808), a on afirma: “A on no hi ha nació, no hi ha pàtria; puix la paraula ‘país’ no és més que terra que sustenta persones i bésties al mateix temps”.
D’ahí que reduir el nom d’un regne històric en personalitat jurídica com el de Valéncia al concepte vulgar de “país” no solament siga inexacte, sino ofensiu, puix ho degrada a una entitat indeterminada, sense passat polític ni identitat pròpia.
L’imposició del terme “País Valencià” en el preàmbul del Real Decret-Llei de preautonomía de 1978, sense valor jurídic algun, va anar un acte polític interessat, carent de respal documental i profundament alié en sentir majoritari del poble valencià. De fet, va ser suplantat per “Comunitat Valenciana” despuix de la pressió social i el conflicte de la coneguda Batalla de Valéncia, que va evidenciar el rebuig popular als intents de manipulació identitària.
En un món que alvança cap al reconeiximent de la diversitat real i no inventada, defendre l’autenticitat històrica del Regne de Valéncia no és un acte de nostàlgia ni de regionalisme transnoctat, sino un eixercici de memòria i justícia. No es tracta de rebujar tota influència cultural, sino de reivindicar que els valencians tenim una història, una llengua, un dret i una identitat que no necessiten ser subordinades ni reinterpretades baix prismes aliens.
És hora de deixar arrere els artificis ideològics i abraçar l’història tal i com va ser, en rigor i sense complexos. Perque qui no coneix el seu passat està condenat a que uns atres li l’escriguen al seu antoix.
