Lo que està ocorrent entorn a la llengua valenciana fa temps que va deixar de ser un debat acadèmic. Hui estem davant alguna cosa molt més preocupant: l’imposició d’un relat convertit en dogma, sostingut no per la discussió científica, sino per la repetició, la pressió i la descalificació sistemàtica de qualsevol veu discrepant.
I convé dir-ho clar i ras: açò ya no és filologia. És ideologia.
Perque quan una teoria no admet crítica, quan qualsevol qüestionament és respost en insults o etiquetes, quan el “consens” s’utilisa com a arma per a silenciar i no per a debatre… estem davant una creència, no davant ciència.
El “consens” com a escut i com a trinchera
L’argument estrela sempre és el mateix: “ho diu el consens acadèmic”.
Un consens que es presenta com a indiscutible, com si fora una llei natural, quan en realitat no és més que una interpretació dominant en un moment concret. L’història de la ciència està plena de consensos que es varen derrocar en el temps.
Pero ací no interessa recordar això.
Ací lo que interessa és blindar una idea, tancar-la a qualsevol revisió i convertir-la en una veritat obligatòria. No es debat, es repetix. No s’argumenta, se sentencia.
I qui no accepta eixa sentència queda automàticament fora: és ignorant, és anticientífic, és un problema.
La descalificació com a mètodo
Quan no hi ha voluntat de debatre, el recurs és sempre el mateix: desacreditar.
No importa lo que es diga, ni les fonts que s’aporten, ni la reflexió que es plantege. Tot queda reduït a etiquetes. És un mecanisme simple, pero eficaç: eliminar a l’interlocutor per a no tindre que respondre-li.
Este comportament no pertany a l’àmbit científic. És propi de sistemes tancats, a on la veritat no es construïx, sino que es protegix.
Perque el problema no és que existixquen idees diferents.
El problema és que hi haja qui no estiga dispost a acceptar una sola.
La llengua convertida en ferramenta de control
El cas valencià és especialment significatiu.
Perque ací no s’està discutint l’existència d’una llengua o una atra. S’està discutint alguna cosa molt més profunt: quí té el dret de definir la realitat llingüística d’un poble.
I lo que estem veent és un intent constant de reduir eixa realitat un esquema únic, uniforme, simplificat. Una llengua viva, diversa, en història pròpia, convertida en una peça dins d’un model predefinit.
Això no és anàlisis. És intervenció.
El silenci sobre lo incómodo
Resulta curiós que els qui apelen constantment al rigor acadèmic ometen aspectes històrics que no encaixen en el seu discurs.
Durant sigles, per eixemple, la pròpia tradició cultural catalana va utilisar el terme “llemosí” per a referir-se a la seua llengua. No és una invenció. Està documentat. Està escrit.
Pero eixe passat no interessa. Perque complica el relat.
I quan un relat necessita oblidar part de l’història per a sostindre’s, deixa de ser una explicació per a convertir-se en una construcció.
El doble criteri: la ciència quan convé
El cas de l’aranés és un atre eixemple revelador.
Lo que en el seu dia va ser considerat un simple dialecte, hui és reconegut com a llengua. Lo que abans era “anticientífic”, ara és oficial.
¿Qué ha canviat?
No la llengua. Ha canviat la decisió.
I això deixa en evidència una realitat incómoda: les classificacions llingüístiques no sempre responen únicament a criteris científics. També hi ha factors polítics, socials i, en ocasions, clarament ideològics
L’identitat que es pretén diluir
Pero el fondo del problema no és sol llingüístic. És identitari.
Quan es qüestiona el nom històric de “Regne de Valéncia”, quan se substituïxen térmens, quan es reinterpreten símbols, lo que s’està fent no és actualisar el llenguage.
S’està reescrivint l’història.
I eixa reescritura no és neutra. Té direcció. Té intenció.
Perque diluir una identitat és el primer pas per a redefinir-la.
Quan la ciència deixa de ser lliure
Lo més greu de tot açò no és el debat en sí.
Lo verdaderament preocupant és el clima que s’ha generat entorn a ell.
Un clima a on: discrepar és sospitós qüestionar és incómodo i pensar per conte propi és casi una provocació. I quan la ciència es convertix en un espai a on no es pot discrepar, deixa de ser ciència.
Pansa a ser una atra cosa. Un sistema tancat. Un relat blindat. Una veritat imposta.
I front a això, solament hi ha una resposta possible: Reivindicar el dret a pensar. Reivindicar el dret a debatre. Reivindicar el dret a no acceptar com a inqüestionable lo que no ho és.
Perque l’història no és propietat de ningú. La llengua tampoc.
I quan algú pretén apropiar-se d’abdós, lo que està defenent no és la veritat.
És la seua veritat.
I això, per definició, mai pot ser suficient.
Pedro Fuentes Caballero
Acadèmic de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana corresponent per Dénia
President de l’Associació Cultural Roc Chabàs de Dénia
La llengua utilisada en este escrit es la oficial de la valenciana (Normes d’El Puig).
