L’escola professional de la Ciutat de Valéncia fon refundada el 19 de decembre de 1906. Abans de tindre sèu pròpia, les classes s’impartien en l’edifici de l’Ajuntament en vistes al carrer Arquebisbe Mayoral a espales de la frontera principal. Cap a 1923 per l’aument de la demanda d’esta formació tècnica i professional, les classes s’impartiren en l’Institut “Lluís Vives” en el centre de la Ciutat.
La demanda de formació fa palés un dinamisme industrial important. El 31 de maig de 1925, el cap de govern colocà la primera pedra de lo que hauria de ser l’edifici de la nova Escola de Mestrage Industrial. El lloc triat fon un dels carrers oberts en el nou Eixample de la Ciutat de Valéncia, en lo que hui és l’Avinguda del Regne de Valéncia. En l’época del proyecte; avinguda de “Victoria Eugenia” bulevar, més estret que la Gran Via en una funció molt similar; vora i nuc entre el primer i segon Eixample de la Ciutat.
El solar ne té una superfície 3.960m2 i l’edifici ne té 5.531m2, la planta s’adapta al solar cedit per l’Ajuntament. Consta de dos edificis que se comuniquen interiorment, deixant patis en l’interior de la illa de cases. L’edifici principal, de tres plantes, està calificat com “Edifici Històric”, pertany als edificis de la “Valéncia Modernista” de les primeres décades del sigle vint. Te categoria de Be de Rellevància Local (BRL). Està protegit integralment per l’Ajuntament. L’atre edifici, l’interior, fon proyectat com una ampliació durant les obres.
L’edifici es va dissenyar per a l’Escola Industrial. A lo llarc de la seua dilatada història (cent anys des del paper del proyecte) sempre ha complit en esta funció docent. Se preparà a l’alumnat cap a la modernitat industrial. Alumnes d’Aprenentage, Maestrat, Peritage, Formació Professional, Ingenieria Tècnica. A hores d’ara és l’edifici, en perfectes condicions d’us i actualisat, acull el Centre Integrat Públic de Formació Professional “Vicent Blasco Ibañez” depenent de la Conselleria d’Educació del Govern Regional. Impartix tota l’oferta de formació professional, fonamentalment Cicles Formatius Superiors, Mijos i Bàsics, en més de 1200 alumnes de forma presencial.
L’edifici principal és un proyecte del gran arquitecte “moderniste” valencià Francesc Mora i Berenguer, professor de l’Escola Industrial. Se delineà en 1925. canviant els dissenys durant les obres. Mora en eixa época de madurea creativa, ya havia abandonat l’estil neogòtic en el qual s’inspirà per al Palau Municipal de l’Exposició, de 1909.
L’estil d’esta obra docent s’acosta prou al “racionalisme industrial” prop del moviment modern, sense renunciar a l’ornamentació modernista en detalls de la frontera, remats en pinàculs, materials i formes. Mora conseguirà una integració en el nou Eixample en els edificis de la contornà, que no seran tan ornamentats i eclèctics com les fronteres que donen a la veïna Gran Via. La racionalitat i la senzillea poc a poc s’introduïxen en el disseny arquitectònic valencià.
Mora utilisarà l’atobó vist en una doble funció; tancament i element resistent. Les fàbriques d’atobons de les fronteres s’alcen sobre un sòcul de pedra calcàrea. Un material que ya havia utilisat en atres obres, segons el mateix arquitecte per l’economia del material i la facilitat de decoració. La preferència per este material segons Mora és perque funciona com element decoratiu de forma natural, segons se coloca en obra i com element sustentant vertical, ademés de frontera o envolvent de l’edifici en propietats aïllants. L’accés principal a l’edifici se situa en el chaflà entre l’avinguda del Regne i el carrer Lluís de Santàngel. En el vestíbul una impressionant escala imperial, de volta tabicada i escalons de marbre en sòcul de rajoles, dona accés a la planta primera, noble, a on se troben hui en dia el saló d’actes, direcció i sales de professorat, les plantes segona i tercera estan dedicades a aulari i departaments docents. En la planta baixa, dependències, aules, diversos tallers de mecanisat.
Estructuralment l’edifici utilisa com a element sustentant vertical, murs de fàbrica d’atobons. Com element horisontal, forjat de bigues metàliques i revoltons de rajola, les escales són de volta tabicada. Intervenen en els tallers elements d’acer en les estructures de les cobertes, mes que la coberta de l’edifici principal és plana. El formigó armat és un material també present en l’obra. Les obres de l’Escola conclogueren completament en 1940. Els anys d’edificació de l’edifici protegit se situen entre 1925 i 1931 segons la ficha de l’Ajuntament de Valéncia. Un edifici docent públic racionaliste, moderniste i per això eclèctic valencià.
Xavier Carbonell Montesinos
Professor Tècnic de Formació Professional del CIPFP VBI.
