La societat civil, en una democràcia representativa i en un Estat social i democràtic de dret, com és l’estat espanyol, dispon de la llibertat fonamental d’associació com un dels pilars bàsic de l’eixercici de la DEMOCRÀCIA.
Partits polítics i sindicats són l’eixemple més cridaner i més democràtic de representativitat. És una senya objectiva. Cada quatre anys se celebren eleccions a Corts Generals, a on està la representació de la Sobirania Nacional dels ciutadans espanyols. Els Diputats i Senadors són elegits pel vot popular. Pert tots aquells que tenen eixe dret fonamental de votar i decidixen eixercir-lo el dia de les votades, triant una llista de les distintes que presenten les associacions “Partits Polítics”. La llei electoral, les llistes tancades o obertes, vot directe… poden ser objecte de debat, pero lo fonamental és l’elecció en les urnes per un vot universal. Eixe dia hi ha que prendre partit per uns o uns atres, independentment del número d’associats que militen en ells. És el vot popular el que dona o lleva representativitat als partits polítics. ¿És la millor manera de representació democràtica? ¿La llei electoral és justa? ¿Conten en els mateixos mijos els grans i els menuts? Si són menuts ¿No serà que no tenen un discurs que aplegue al votant? Són preguntats que és pot fer qualsevol ciutadà i que són reflexions per a intercanvi de discurs, de discussió en este sentit. D’intercanvi d’idees.
A les associacions de treballadors, els Sindicats, els passa lo mateix que als partits polítics. Cada quatre anys els treballadors en eixercici voten en les empreses als seus representants, que s’encarreguen de negociar la millora de les condicions laborals en la seua ocupació. Per ad això l’empresari els paga unes hores; per a que es dediquen ad esta faena. L’infraestructura sindical els recolza.
Independentment dels afiliats que tinguen els distints sindicats, el vot dels treballadors i el número de delegats són lo que donen la representativitat ad estes associacions de treballadors, majoritàriament sindicats de “classe” manco en el sistema educatiu en l’estranya presència d’un sindicat corporatiu com ho és el S.T.E. Que no és de “classe” soles de mestres i professors. Assumint una representativitat diferent i elitiste del restant dels atres sindicats triats pels treballadors de l’ensenyança. Els S.T.E.s no són sindicats de “classe” i se dubta de la seua escora. La seua ideologia és una atra, que poc té a vore estrictament en la millora de les condicions laborals. En l’ensenyança són majoritaris en el Regne de Valéncia, i estan “contaminant” a uns atres sindicats de l’ensenyança, que se denominen de “classe”.
Les associacions; Partits Polític i Sindicat, obtenen la seua representació pels vots populars o dels treballadors, respectivament. Tenen eixa llegitimitat, més que siga en alguns casos, de partits i sindicats, minoritària. Respectar ad eixa minoria és l’essència de la democràcia.
Les atres associacions de l’entramat de la societat civil no es someten a unes eleccions dels quals se puga extraure una repreesentació més o manco ampla. Les associacions de veïns, les temàtiques, les culturals, festives, coleges professionals, i de tota classe, soles representen als seus membres individuals que la formen. La Junta Directiva o de Govern de cada una de les distintes associacions, que han segut triades democràticament, són el seu orgue de representació democràtica.
Vullc dir que sí una associació veïnal, colege professional, entitat recreativa, té cent membres, soles representa, la Junta Directiva o el President, ad eixos cent membres i no a tot el veïnat d’un carrer, poble, barri, ciutat. Ni tant sols una federació representa al conjunt de la ciutadania, soles representa als membres de les distintes associacions que conformen eixa federació de veïns, per eixemple.
No existixen votacions a on un veí puga triar a l’associació que li represente o entenga que defén millor els seus interessos. Qué estes associacions veïnals assumixquen el paper d’interlocutor únic o de tots els veïns, davant de les administracions públiques és una carència democràtica. L’administració, qualsevol, se reunix en totes i les escolta a totes, inclús ad aquells que no estan en cap associació. Determinant, l’administració, que propostes beneficien a la majoria, segons el seu criteri – han segut elegits en una votació – que les assumix, millora, amplia, retalla, per a dur-les avant.
Si són unes associacions en un perfil molt concret, com les que defenen el patrimoni, amics del ferrocarril, astronomia, música, amics de museus, acadèmies, culturas, art, etc., donada la seua experiència i voluntat de millorar i de compartir la seua l’àrea de coneiximent, les administracions deuen, no soles escoltar, també consultar per la seua especialisació i coneiximent de temes tècnics o científics. No per la representació o número de associats dels que puguen gojar estes associacions “tècniques” com les califique, mes que el terme tal volta millor aplicat seria associacions especialistes en un tema concret, que exploren, investiguen, milloren, compartixen, entre tots els veïns i ciutadans de dins i de fòra.
Com conclusió les distintes associacions soles representen als seus membres i NO a tot el colectiu que puga estar afectat pels problemes que defenen. A pesar de la poca representativitat que puga tindre cada una de les distintes associacions, les administracions, totes; local, provincial, autonòmica, estatal, tenen l’obligació d’escoltar-les, sobre tot a les associacions especialistes. Una volta escoltat el seu parer, determinar “políticament” les mides a prendre en cada tema o problema que es puga plantejar a lo llarc d’una llegislatura de govern. En definitiva: governar escoltant a la societat civil, sense perdre de vista la representativitat i l’especialisació dels que saben.
