La tradició cristiana de Valéncia, Ciutat i Regne, prové del primer cristianisme. Esta nova religió s’impongué a les atres de l’Imperi Romà fins a ser hegemònica i oficial. Estat i Religió anaren units des de llavors fins recentment.
Una de les primeres manifestacions religioses europees foren les pelegrinacions a les relíquies de Sant Vicent Màrtir, jove cristià procedent d’Osca i martirisat en la Valentia Romana del sigle IV, en l’intenció que el jove adjurara de la seua Fe en Jesucrist, cosa que no conseguiren els governadors romans. El martiri se convertí en eixemple de sacrifici a imitar.
Una série de llegendes i realitats documentades sobre el seu martiri, sepultura, la tornada del seus restes en una roda de molí…, animaren als creents en Jesucrist a pelegrinar als llocs de martiri i soterrar del Sant, el valent i perseverant, que mai renuncià a la seua Fe. Servirà d’eixemple de vida i recort permanent per als cristians valencians durant sigles, inclòs l’etapa àrap. La Roqueta serà i és el seu Santuari.
Despuix de la tornada de Valéncia, Ciutat i Regne, al món cristià, este cult al Sant se recuperà públicament i per al Cap i Casal serà important. Tant és aixina que el nom de Vicent és un dels més amprats en Valéncia.
El Pare Vicent
En este context religiós, migeval encara, naixqué en giner de 1350 un chiquet que per nàixer en la data de celebració de Sant Vicent li ficaren eixe nom: Vicent i de llinage Ferrer.
Vicent Ferrer fon batejat en l’església de Sant Esteve un 23 de giner, festa de Sant Vicent Màrtir.
Vicent Ferrer naixqué dins d’una família ben acomodada i en prestigi. Son pare, Guillem, fon notari. El llinage ‘Ferrer’ nos pot donar una pista que la família seria d’orige valencià, be mossàrap, o be musulmana rebatejada com cristians que deixarien el llinage en llengua àrap per a llatinisar-lo. És un hipòtesis, puix Valéncia havia segut conquistada soles un sigle abans i és poc provable que una família en poder i culta tinguera un llinage autòcton a no ser que, efectivament, els repobladors ne foren pocs i de diverses procedències (Cabanes, Ballester, etc.)
Lo ben cert que Guillem Ferrer tingué dos fills per a l’història de la nacionalitat valenciana; Vicent i Bonifaci. Els dos en estudis, Bonifaci es decantà pel Dret aplegant a ser notari com son pare i Vicent optà per la religió, ingressant en el convent dels Dominics com frare predicador. Més tart Bonifaci ingressà en la Cartoixa de Porta Coeli, fent la primera traducció de la ‘Bíblia Vulgata’ a una llengua romanç: la valenciana, com ell mateix ho indica en el colofó de la traducció en l’última pàgina que es conserva d’eixa Bíblia ya donada a ‘estampa’ en el sigle XV.
La resenya en l’Enciclopèdia, la ‘wikipedia’ en llengua valenciana diu:
“Els seus primers estudis foren en Valéncia, a on s’inicia en «estudis de llatinitat». En febrer de l’any 1367 pren l’hàbit despuix d’ingressar en el convent dels Doménech (orde de predicadors). De 1368 a 1375 els seus superiors l’envien a ampliar estudis a Lleida, Barcelona i Toulouse. En Lleida donà classes com a professor de Llògica, ya que en aquella época s’encontrava en esta ciutat l’Estudi General de la Corona d’Aragó. Sant Vicent Ferrer fon qui fundà l’Universitat de Valéncia. I ho feu en l’any 1411 complint-se sis sigles d’eixa fundació.”
Sant Vicent Ferrer, per la seua amistat en els Luna d’Aragó, va ser fidel al Papa d’Avinyó fins que la Corona d’Aragó retirà el seu recolzament ad este Papa. Luna es refugià en Peníscola a on acodí Vicent Ferrer per a convéncer-lo que el seu deure cap l’Església era l’abdicació del seu Papat, Pero Luna estava convençut – i en certa mida no li faltava raó – que era el verdader Papa triat en el verdader Cónclau successori de la cadira de San Pere. Vicent Ferrer no el va convéncer pero al retirar el seu recolzament, junt al de la Corona d’Aragó a Luna soles tenia en ell a un chicotet grup de Cardenals per ell nomenats. El temps – la mort del vell Papa Luna – acabà definitivament en el Cisma d’Occident.
El seu coneiximent i dots diplomàtiques, junt a la contrastada perícia de son germà Bonifaci en tot lo que eren lleis i els drets successori, decidí la resolució del Compromís de Casp, en la persona que més drets a la Corona tenia en aquell moment, canviant llavors la dinastia dels Aragó per una nova de la mateixa família, més que este familiar fora castellà. En dret li corresponia la Corona tal com defengueren els compromissaris valencians.
En quant a la vida com predicador, la verdadera passió de Vicent, el dugué per tota Espanya, i per mija Europa predicant les virtuts cristianes i els castics als que no les compliren, sempre en llengua valenciana. Evangelisà i convertí a gran cantitat de ‘moros i judeus’ que cohabitaven en terres cristianes. Els seus ‘sermons’ els varen entendre tot lo món, segurament el valencià seria prou paregut a totes les llengües derivades del baix llatí. Sense dubte en la part occitana l’entendrien en un chicotet esforç, en Vannes, en França els costaria un poc més. De totes maneres se’l reconeix el ‘dò de llengües’. Ademés de predicar anant a peu a totes bandes ad ell el seguia sempre una multitut de fidels en fam d’escoltar-lo. Fea d’home bo i intentava arreglar els conflictes entre veïns o familiars. El seus sermons, que se conserven escrits de la mà dels seus seguidors, estan plens de ciència i sabiduria Bíblica. Ya hem dit que fon un home molt cult, tant és aixina que ficà el fonaments per al futur Estudi General – Universitat de Valéncia.
Els Milacres de Sant Vicent Ferrer
Durant els seus viages realisà milacres. Se li atribuïxen més de huitcents en el procés de canonisació, que foren junt a sa vida austera i cristiana, els motius de ser elevant als altars i proclamar-lo Sant de l’església per un Papa també valencià, Calixt III el primer Papa Borja, procedent dels voltants de Xàtiva, Canals exactament i que fon Arquebisbe de Valéncia.
Els miracles de Sant Vicent Ferrer, la seua sabiduria, la seua oratòria, i sobretot els seus numerosos miracles foren la raó que el Regne de Valéncia el proclamara el seu Sant Protector com aixina ho deixà escrit en el seu testament. Va morir en Vannes, França, en eixa ciutat existixen moltes referències al nostre Sant, Plaça de Valéncia, la principal de la ciutat, Porta de Sant Vicent… En ple centre històric rodejats d’edificis de murs entramats típics d’esta regió del nort de França.
La festa de Sant Vicent Ferrer és celebra des de el sigle XVI sempre el dilluns següent al dilluns de Pasqua. En Valéncia i atres localitats del Regne s’organisen els “Altars Vicentins” que naixqueren en 1461, depenent de cada una de les confradies que són els promotors. En estos altars se representen obres de teatre referents als milacres de Sant Vicent Ferrer. El concurs de ‘Miracles’ (no confondre en els ‘Altars’) data des dels anys 40, protagonisats per chiquets que declamen el seu paper en la llengua del Sant, en llengua valenciana. Estes representacions de teatre són objecte del concurs que convoca tots els anys Lo Rat Penat.
Els ‘Miracles’ junt als ‘Altars’ es rigen per la Junta Central Vicentina, que aglutina a totes les associacions Vicentines del Cap i Casal i del Regne. Missió de la Junta es la de triar i nomenar, com a cap representatiu de les Associacions Vicentines, a l’Honorable Clavariesa que presidix les festes anuals i corporatives. Este nomenament es fa des de l’any 1961, aixina com coordinar els actes promoguts en motiu de la festa del Sant.
Sant Vicent, malalt muigué en Vannes, postrat en lo llit, sa voluntat fon morir en la seua ciutat en Valéncia. La malaltia ho impedí pero ho deixà clar en el seu testament. La llegenda de que s’espolsà les espardenyes en significat de no tornar a Valéncia és això una gran falàcia, en ningú moment ho va dir el nostre Sant. Com a mostra lo que digué en el seu testament arreplegat per l’Enciclopèdia.
«Sempre ha ocupat ma pàtria lloc preferent en mon cor; per ad ella han segut sempre mos afanys, contínuament els he socorregut, i moltes de més oracions han anat sempre encaminades a son major be i felicitat. No tan fàcilment s’oblida el lloc a on es veu la llum primera, on es reben les carícies de la mare; mon major pesar és el morir llunt del lloc d’a on vaig nàixer i deprenguí el camí de les virtuts, que he caminat tota ma vida. Si allà formí mon cor, també fortifiquí m’anima per a mamprendre l’apostolat que Deu m’encomanà. ¡Pobre pàtria meua!, no puc tindre el plaer de que mos ossos descansen en sa falda; pero digau ad aquells ciutadans que muic dedicant-los mos recorts, prometent-los una constant assistència, i que mos continues oracions allà en el cel seran per ad ells, als que mai oblidaré. En totes ses desgracies, en tots sos pesars, yo els conhortaré, yo intercediré per Valéncia. Que vixquen tranquils, que ma protecció no els faltarà mai més. Digau a mos benvolguts germans que muic beneint-los i dedicant-los mon últim sospir.” (en actualisació llingüística)
Testament espiritual als valencians de Sant Vicent Ferrer en el seu llit de mort, en Vannes, França
Raons per a ser un dels millor polítics, també Sant i per supost: PATRÓ DEL REGNE DE VALÉNCIA.
