Defendre que el valencià és llengua pròpia i independent del català o, simplement, utilisar la denominació «llengua valenciana» o «idioma valencià», segons alguns, equival a creure que la Terra és plana i que els barcos migevals caïen per un abisme oceànic. La llògica és aplastant en la seua simplea: si el català és llengua, tot lo que se li semble deu ser català. És com afirmar que, perque el rat penat vola, pertany a la categoria dels pardals. El recurs és cómodo: evitar un debat històric i filològic acusant de conspiranoic a l’interlocutor.
Lo irònic és que entre els suposts “terraplanistes” no trobem allumenats de Youtube, sino intelectuals de primer nivell.
Vicent Blasco Ibáñez, universal noveliste, va parlar de la llengua valenciana com a entitat pròpia. Antoni Canals, humaniste del XV, escrivia i traduïa en “vulgar llengua materna valenciana” un text escrit en «llengua catalana» sense necessitar benediccions acadèmiques alienes. Tots els autors del Sigle d’Or valencià ho deixaren clar en assegurar en els seus escrits que escrivien “valenciana llengua”, destacant a Joanot Martorell, que en la seua obra «Tirant lo Blanch», una de les obres més importants de la lliteratura universal, no va dubtar en usar la mateixa denominació. Tots els grans escritors valencians reafirmaren a lo llarc dels sigles, la naturalitat de nomenar valencià a lo que hui alguns preferixen rebatejar.
El fenomen no es deté en l’Edat Mija. En temps més moderns, també foren moltissíms els intelectuals que afirmaren lo llògic i natural: que els valencians parlen valencià.
Carles Ros, Lluís Fullana, Josep Nebot, Josep Maria Bayarri, Lleopolt Penyarroja, Xavier Casp, Julià San Valero, Xavério Ballester, Miquel Àngel Lledó, Emili Miedes, Francisco Martínez Martínez, Josep Maria Guinot… i un llarc etcétera d’intelectuals, són, segons el pancatalanisme, també «terraplanistes lingüístics».
Nomenar “terraplanistes” a els qui defenen lo que s’ha escrit, publicat i celebrat durant sigles resulta tan científic com acusar de negacionista climàtic a qui trau un paraigües en abril. Valéncia no és una planície d’ignorança, sino un territori en montanyes lliteràries i cims intelectuals que varen donar al món a March, Martorell, Blasco Ibáñez Ruiz Negre, i tants atres.