Hi ha moments en l’història en els que una decisió acadèmica deixa de ser neutral per a convertir-se en una imposició. I això és, precisament, lo que molts valencians consideren que va ocórrer en la creació de la càtedra de “Filologia Catalana” en la Universitat Central de Valéncia, els antics Estudis Generals.
No es tractava només d’una etiqueta universitària. Es tractava d’un canvi de relat. D’una rellectura interessada de la realitat llingüística valenciana que, en lloc de respectar la seua tradició pròpia, la subordinava a una construcció aliena.
De la universitat al dogma
La universitat hauria de ser l’espai del debat, del contrast i de la pluralitat. Pero, en este cas, molts consideren que es convertí en un instrument per a fixar una visió única, presentada com a “científica” i, per tant, incontestable.
I és ahí a on apareix el problema: quan la ciència es convertix en dogma, deixa de ser ciència.
Durant décades, s’ha repetit un discurs que equipara o diluïx el valencià dins d’una realitat més ampla, sense tindre en conte la seua història pròpia, la seua tradició lliterària i el seu desenroll independent com a llengua viva. Tot això, revestit d’autoritat acadèmica i blindat per institucions.
Prepotència acadèmica i silenci impost
Lo més preocupant no és només el relat, sino l’actitut en la que s’ha defés. Una actitut sovint prepotent, en la que qualsevol veu discrepant era desacreditada o apartada, com si qüestionar aquella llínia fora un acte d’ignorància o de manca de nivell.
Pero la veritat no es defensa en silencis ni en etiquetes, Es defensa en arguments.
I quan un sector acadèmic es nega a debatre i es refugia en una suposta superioritat “científica”, lo que realment està fent és protegir una posició, no una veritat.
Noms propis i responsabilitats
És inevitable parlar de figures com Sanchis Guarner, elevades durant anys a la categoria de referents indiscutibles. Pero cap figura acadèmica està per damunt de la crítica. I menys encara quan les seues tesis han contribuït a consolidar una visió que molts valencians consideren aliena a la seua realitat.
No es tracta de desqualificar persones, sino d’analisar idees.
I les idees, quan no són neutrals, han de poder ser qüestionades.
El verdader problema: la negació de la identitat
El debat no és filològic, és també identitari
Perque darrere d’esta construcció acadèmica hi ha una conseqüència clara: la dilució de la personalitat pròpia del valencià.
I això no és una qüestió menor. Una llengua no és només un sistema de signes, és cultura, és història, és poble.
Negar o subordinar eixa realitat no és avançar en el coneiximent, és reduir-lo.
Recuperar el rigor, recuperar el respecte
Hui, més que mai, l’universitat té l’oportunitat i la responsabilitat de revisar, contrastar i obrir el debat. Sense por. Sense dogmes. Sense imposicions.
Perque el coneiximent real no es construïx des de l’uniformitat, sino des de la pluralitat.
I el valencià no necessita ser justificat ni absorbit per ningú.
Té prou història, prou lliteratura i prou vida pròpia per a ser reconegut en tota la seua dignitat.
Ni dogmes ni imposicions
Lo que està en joc no és una etiqueta acadèmica. És la veritat d’un poble.
I eixa veritat no es pot decidir en una càtedra ni blindar en un discurs únic.
Perque quan la universitat deixa de buscar la veritat i passa a impondre-la, deixa de ser universitat.
I això, en qualsevol societat que aspire a ser lliure, hauria de ser inacceptable.
Pedro Fuentes Caballero
Acadèmic de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana corresponent per Dénia
President de l’Associació Cultural Roc Chabàs de Dénia
La llengua utilisada en este escrit es la oficial de la Llengua Valenciana (Normes d’El Puig).
