Lo que tampoc és nou és la preocupació creixent de molts pares, docents i ciutadans davant d’una entitat que, baix una aparent defensa de la llengua, ha segut acusada durant anys de convertir les aules i activitats infantils en ferramentes d’activisme ideològic vinculat al pancatalanisme polític. I eixa és precisament la gran pregunta que molts deniers es fan hui: ¿realment saben moltes famílies quina ideologia hi ha darrere d’algunes de les activitats que es presenten com a simples jornades culturals o escolars?
Escola Valenciana no és una associació neutral dedicada únicament a fomentar el valencià. Des de fa décades, molts sectors de la societat valenciana la consideren una peça clau dins del procés de catalanisació cultural impulsat per determinats sectors polítics i acadèmics. Una estratègia basada en diluir la personalitat històrica del poble valencià baix la teoria dels denominats “Països Catalans”, una construcció ideològica que mai ha segut assumida per la majoria social valenciana i que, ademés, choca frontalment en la realitat històrica, jurídica i identitària del Regne de Valéncia.
Les nomenades “Trobades d’Escoles en Valencià” han intentat vendre’s durant anys com una festa inocent de convivència i promoció llingüística. Pero la realitat és molt més complexa. En moltes ocasions, estes jornades han acabat convertint-se en espais de propaganda ideològica a on apareixen símbols, mensages i colectius clarament alineats en el nacionalisme català més radical. I això és precisament lo que genera alarma entre molts pares: que els seus fills siguen exposts, des de ben menuts, a una visió política concreta falsa de cultura i educació.
Perque una cosa és defendre i voler la llengua valenciana cosa perfectament llegítima i necessària i una atra molt diferent és utilisar-la com a excusa per a introduir discursos identitaris aliens a la realitat valenciana. Durant anys, molts ciutadans han observat com des d’estes plataformes s’insistix sistemàticament en identificar lo valencià en lo català, en negar la personalitat diferenciada de la llengua valenciana i en presentar als valencians com una simple extensió cultural del Principat.
Lo més preocupant és que moltes famílies ni tan sols coneixen l’historial ideològic d’algunes de les entitats que participen o colaboren en estos actes. En determinades edicions de les Trobades s’han vist símbols independentistes catalans, pancartes polítiques i presència de colectius radicalisats que res tenen que vore en l’educació infantil ni en la convivència escolar. I tot això mentres es ven a l’opinió pública una image de festa educativa inofensiva.
Mentrestant, Dénia continua acumulant problemes reals molt més urgents: falta d’infraestructures educatives, saturació en les aules, dificultats d’accés a la vivenda per a les famílies jóvens, problemes sanitaris o falta de recursos socials. Pero pareix que alguns sectors polítics preferixen continuar convertint la llengua en una ferramenta de confrontació ideològica abans que centrar-se en solucionar les necessitats reals dels ciutadans.
Sorprén especialment que moltes de les administracions que recolzen estes activitats siguen les mateixes que després parlen constantment de diversitat, tolerància i pluralitat, pero que no accepten cap visió diferent sobre la llengua valenciana o sobre l’identitat històrica del poble valencià. Qualsevol discrepància és ràpidament etiquetada com a “anticultural” o “feixista”, en un intent permanent de silenciar el debat i desacreditar a qui no combrega en la doctrina oficial pancatalanista.
Perque defendre la llengua valenciana no implica renunciar a la seua identitat pròpia. Voler el valencià no significa acceptar que des de determinats sectors se continue intentant absorbir culturalment al Regne de Valéncia dins d’un proyecte polític català que molts valencians no compartixen. I sobretot, protegir als chiquets significa també garantisar que l’educació i les activitats escolars no siguen utilisades com a instruments d’adoctrinament ideològic.
La societat valenciana és prou madura per a decidir per ella mateixa el futur de la seua llengua i de la seua cultura, sense dependències externes ni imposicions acadèmiques o polítiques. I cada volta són més els pares que comencen a preguntar-se si realment saben a quines mans deixen als seus fills quan darrere d’una aparent “festa cultural” hi ha tota una estructura ideològica que porta anys treballant per a diluir l’identitat valenciana pròpia.
Perque molts valencians no estan en contra del valencià. Tot lo contrari. Lo que rebugen és que el valencià siga convertit en una ferramenta política al servici del pancatalanisme.
