Ha costat, sí. Ha fet falta escoltar moltes declaracions, llegir molts comunicats i observar atentament tot lo que s’ha dit durant les últimes semanes. Pero al final, com sol passar en política, la veritat ha acabat aflorant.
Durant dies se nos ha intentat vendre esta folga educativa com una movilisació exclusivament centrada en les ràtios, les infraestructures, la burocràcia o les condicions laborals del professorat. Problemes que, per cert, existixen des de fa molts anys i que han afectat a governs de tots els colors polítics. Ningú discutix que siguen qüestions importants i que mereixen solucions.
No obstant, conforme han anat passant els dies, han anat apareixent atres reivindicacions que alguns intentaven mantindre en un segon pla. I és precisament ahí a on molts valencians han descobert quina és la verdadera batalla que alguns sectors volen lliurar.
Per una banda, exigixen que les titulacions i certificacions procedents de Catalunya i Balears tinguen un reconeiximent automàtic dins dels processos vinculats al valencià. Per una atra, reclamen la derogació de la Llei de Llibertat Educativa, una norma que, agrada o no, va nàixer per a donar veu a les famílies i permetre que siguen els pares qui decidixquen en quina llengua volen que estudien els seus fills.
I és precisament este últim punt el que més preocupa a molts ciutadans. Perque quan algú s’opon frontalment a que siguen les famílies les que elegixquen, està deixant clar que la seua prioritat no és la llibertat, sino el control. No és millorar l’educació, sino impondre un determinat model ideològic i llingüístic.
Resulta especialment cridaner que alguns dels que hui encapçalen les protestes guardaren un silenci absolut durant anys davant problemes que afectaven diàriament als centres educatius. Barracons, falta de climatisació, excés de burocràcia, pèrdua de poder adquisitiu dels docents o aules massificades ya existien molt abans de l’actual govern. En molts casos, inclús varen ser conseqüència directa de decisions adoptades pels mateixos responsables polítics als que ara pareix que ningú vol recordar.
Per això cada volta són més els valencians que consideren que esta folga no gira únicament al voltant de les reivindicacions laborals. Darrere de moltes pancartes i discursos pareix haver una clara voluntat de reobrir un conflicte llingüístic que la societat valenciana vol superar i deixar arrere.
La majoria dels valencians desigen una educació pública de calitat, professors ben remunerats, centres moderns i alumnes millor atesos. Pero també desigen llibertat. Llibertat per a educar als seus fills sense imposicions polítiques. Llibertat per a decidir. Llibertat per a que l’escola siga un lloc de formació i no un camp de batalla ideològica.
I quan una reivindicació educativa acaba posant per davant l’agenda política a les necessitats reals dels alumnes i dels professors, és normal que molts ciutadans es pregunten si l’objectiu verdader era millorar l’ensenyança o simplement recuperar per una atra via allò que les urnes varen negar.
Pedro Fuentes Caballero
Acadèmic de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana corresponent per Dénia
President de l’Associació Cultural Roc Chabàs de Dénia
La llengua utilisada en este escrit es la oficial de la valenciana (Normes d’El Puig).
















