Durant molts anys, una de les afirmacions que més s’ha repetit des de determinats sectors acadèmics i polítics és que existix un supost «consens científic internacional» segons el qual el valencià i el balear serien simples varietats dialectals del català. Esta idea s’ha difòs fins a convertir-se, per a molts, en una veritat absoluta que pareix no admetre discussió.
No obstant, quan es deixen de banda els eslògans i s’analisen els documents originals, les sifres i el context històric en rigor, la realitat resulta molt més complexa del que habitualment es presenta.
En qualsevol disciplina científica, el consens no es construïx a força de repetir una afirmació, sino demostrant-la en proves objectives. I és precisament ací a on apareixen numerosos interrogants que durant massa temps han quedat fora del debat públic.
La llengua pertany als seus parlants
Abans d’entrar en congressos, manifests o declaracions acadèmiques, convé recordar un principi que moltes voltes queda eclipsat: les llengües no són exclusivament objectes d’estudi dels filòlecs; són patrimoni dels pobles que les parlen.
La llengua és història, cultura, tradició, identitat i transmissió generacional. És una realitat viva que naix del poble i evoluciona en ell.
Per això, diversos instruments internacionals de protecció de les llengües regionals i minoritàries insistixen en la necessitat de respectar la personalitat pròpia de cada comunitat llingüística i la seua manera de denominar i preservar el seu patrimoni idiomàtic.
La llengua no és únicament una classificació acadèmica. És també un fet històric, social i cultural.
El congrés de Palma de 1980
Una de les referències més citades per a justificar la teoria de la unitat llingüística és el XVI Congrés Internacional de Llingüística i Filologia Romàniques, celebrat en Palma de Mallorca l’any 1980.
Al llarc dels anys s’ha presentat aquell congrés com la prova definitiva que tota la romanística internacional compartia una mateixa postura.
Pero, ¿qué va passar realment?
Les dades conegudes indiquen que al congrés assistiren centenars de romanistes i especialistes procedents de numeroses universitats europees i americanes. Durant aquell encontre es va difondre un document favorable a considerar el valencià, el balear i atres modalitats dins d’un mateix sistema llingüístic. Fins ací, els fets. Pero existix una dada que habitualment queda relegada a un segon pla.
Les sifres que poques voltes s’expliquen
Segons les dades que s’han publicat sobre aquell congrés, hi hagueren aproximadament 723 assistents. El manifest que posteriorment ha segut invocat durant décades no va rebre la firma de tots ells. De fet, segons estes mateixes fonts, únicament el varen subscriure 36 participants. Això representa aproximadament un cinc per cent dels assistents. Igualment s’ha indicat que tampoc la majoria dels membres del comité científic el varen firmar. Estos números han donat lloc, al llarc del temps, a interpretacions molt diferents. Uns consideren que les firmes eren suficients per a reflectir la postura majoritària dels especialistes presents. Uns atres entenen que convertir aquell document en una expressió del conjunt del congrés resulta una simplificació excessiva. En qualsevol cas, les sifres existixen i formen part del debat.
¿Es pot parlar d’unanimitat?
Ací apareix una qüestió fonamental. En qualsevol congrés científic, una declaració firmada únicament per una part dels participants equival necessàriament a una postura oficial de tots? Molts considerarien que no. Una cosa és un manifest impulsat per un grup concret.
Una atra molt diferent és afirmar que representa la totalitat dels assistents. Confondre els dos conceptes pot conduir a interpretacions que mereixen ser matisades.
El silenci no sempre significa adhesió
Sovint s’ha argumentat que els qui no varen firmar tampoc manifestaren públicament la seua oposició. Pero tampoc pot afirmar-se automàticament que compartiren aquell document. En qualsevol àmbit científic, la firma és un acte voluntari.
Qui firma assumix expressament un contingut. Qui no firma pot tindre motius molt diversos: des de discrepar fins a preferir mantindre’s al marge o considerar que el text no reflectix exactament la seua posició. Per això, convertir l’absència de pronunciament en una adhesió tàcita resulta discutible.
El debat continua existint
L’evolució històrica del valencià, del balear i de les diferents modalitats romàniques continua sent objecte d’estudi des de diverses perspectives.
Hi ha investigadors que sostenen la teoria de la unitat del sistema llingüístic. Uns atres defenen una personalitat diferenciada basada en criteris històrics, socials, jurídics, culturals i identitaris. La discussió no desapareix per repetir que està resolta. En ciència, els debats s’alimenten d’arguments, documentació i contrast d’idees.
Quan la filologia ix del camp acadèmic
El problema apareix quan una qüestió científica entra de ple en el terreny polític. Les llengües, especialment aquelles vinculades a identitats nacionals o regionals, han segut freqüentment utilisades com a instruments ideològics.
I és precisament en eixe punt a on moltes persones consideren que el debat deixa de ser estrictament filològic. Quan la llengua es convertix en ferramenta per a construir determinats proyectes polítics, el diàlec acadèmic corre el risc de quedar condicionat per interessos que van més allà de la investigació científica.
Història, identitat i consciència social
Més allà de les classificacions filològiques, resulta innegable que el poble valencià ha mantingut durant sigles una consciència pròpia sobre la seua llengua. La documentació històrica conserva numeroses referències a la «llengua valenciana», tant en obres lliteràries com en documents institucionals i jurídics.
De la mateixa manera, les Illes Balears han desenrollat una tradició cultural pròpia vinculada a les seues modalitats insulars. Estos elements formen part del patrimoni històric de cada territori i expliquen que la qüestió no siga exclusivament una discussió de gramàtiques o diccionaris.
El rigor exigix explicar-ho tot
La ciència no consistix en seleccionar únicament les dades que reforcen una determinada tesis. El rigor obliga a presentar també aquelles informacions que introduïxen matisos o qüestionen determinades interpretacions.
Per això, si es cita el Congrés Internacional de Palma de 1980, també resulta pertinent explicar quants assistents hi havia, quants firmaren el manifest i quina naturalea tenia aquell document. Ometre eixes dades oferix una visió incompleta dels fets.
Una qüestió que mereix ser debatuda en serenitat
Les llengües formen part del patrimoni dels pobles i també del treball dels investigadors. Les dos dimensions poden conviure sense necessitat de convertir el debat en una confrontació permanent. El que resulta difícilment compatible en el rigor és presentar com a absolutament indiscutible una qüestió que continua generant interpretacions distintes. Les societats democràtiques es construïxen sobre el debat, la pluralitat i el contrast d’idees.
També en matèria llingüística. Per això, qualsevol afirmació que invoque un pretés «consens unànim» hauria d’anar sempre acompanyada de les dades completes que permeten al llector formar-se la seua pròpia opinió. Només des del coneiximent, la transparència i el respecte a totes les sensibilitats històriques i culturals és possible mantindre un debat verdaderament rigorós sobre una qüestió tan rellevant com la identitat llingüística dels pobles.
Pedro Fuentes Caballero
Acadèmic de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana corresponent per Dénia
President de l’Associació Cultural Roc Chabàs de Dénia
La llengua utilisada en este escrit es la oficial de la valenciana (Normes d’El Puig).
