El divendres 5 de setembre és l’obertura de l’any judicial en el seu corresponent protocol i pretesa sacralisació (un dia parlarem sobre la debilitat que subjau en els qui s’obsessionen pels protocols) Els ciutadans assistirem a un ritual inexorablement. Fallanc.
La desentonada i cruel foto, que es repetirà promiscuament acompanyada en tots els cometàris «ad hoc» corresponents, serà la del Rei Felipe VI, junt a la presidenta del Consell General del Poder Judicial, Isabel Perelló i el fiscal general de l’Estat, Álvaro García Ortiz, qui, en una imputació inamovible en l’eixercici del seu càrrec, durà cosit en la seua toga l’insígnia «Epailea», representant, tot ell, a la totalitat dels fiscals i al Ministeri Fiscal d’esta sofridísima nació.
La fortalea, debilitat i viabilitat de l’Estat de Dret es pulsa finalment quan aplega l’hora del Poder Judicial, l’Hora de la Veritat, moment que devé quan als demés Poders de l’Estat se’ls ha passat l’oportunitat o l’arròs.
Vist per a sentència.
Són d’admirar, si no nos dugueren a la ruïna, els creadors de tan fantàstica escena que quedarà congelada com a símbol d’esta monumental comèdia negra, pròpia de la nostra «herència temperamental, sempre en dramàtica mudança o en dramàtica afirmació» com va dir Claudio Sánchez Albornoz en el pròlec a la sexta edició (abril de 1977) de la seua obra magna Espanya, un enigma històric Sánchez Albornoz preferia «cavalcar la parta mula del bon sentit que el pura sanc de l’imaginació desenfrenada».
En tot cas, els genials directors de tan faust event seran l’enveja de l’ínclit Albert Boadella i de l’insuperable Berlanga si vixquera.
¡Quin absurt paripé! ¡Quina trampa saducea a la monarquia a través de Felipe VI! Parem-nos ací.
Sembla que tots els guionistes i actors d’esta escena s’han gravat a fòc la recomanació de Maquiavelo: «El que deixa de fer lo que fa per a fer lo que deu li du a la ruïna» (El Príncip. Capitule XV) i «En política la veritat és lo que es mostra no lo que s’és» (Capítul XVIII. Fernando VII, política de l’apariència) Existix una versió en llengua valenciana recentment publicada per l’Editorial Moseguello 2025
Aixina tendirem l’oportunitat d’assistir a una atra manipulació capciosa plantejada a l’Estat … i al Rei, màxima autoritat de l’Estat, i àrbit i moderador del funcionament de les institucions. Hui alvança llauger i veloç el sentir cada volta més generalisat de l’inutilitat de la monarquia, envolta en l’atenció i control escrupulós i atent del compliment d’un protocol domèstic que no nos du a cap banda als ciutadans, adreçat en convenients placebos presentats per mig de grans paraules, sense possibilitat d’utilitat pragmàtica alguna, que és lo que l’instint del poble espera.
No cap el menor dubte que els atacs al sistema monàrquic parlamentari que nos vàrem donar «de la Llei a la Llei, a través de la Llei», en la Constitució pactista de 1978, són constants i els tirs vénen des de molts llocs. Per si faltava alguna cosa, les teories invalidants de les facultats del monarca hui tenen màxima proyecció no només en la doctrina i glossa constitucional, sino dins de la pròpia Jefatura de la Casa Real. Els primers per convenciment científic o ideològic, la segona per ingenuïtat supina. Cambó dia que «les monarquies no cauen pels atacs dels republicans, sino pels seus propis errors» i caldria afegir que dits errors poden ser-ho per excés o per defecte i el nihilisme és un greu defecte, deixa campar lliurement als anticonstitucionals i desampara als constitucionalistes. Cánovas, per la seua part nos advertia de que «si nos llimitem a enaltir-la i enaltir-la correm el risc de que l’Institució es perga entre els núvols». La tradició pactista de les nostres monarquies és consuetudinària, Des del punt de vista històric, la naturalea pactista i parlamentària de la nostra Monarquia es remonta fonamentalment a la nostra tradició històrica secular (Els Furs i Capítols) i constitucional (constitucions de 1912 i 1931, que permetien al Cap de l’Estat tornar al Parlament una llei, una disposició en la que no estiguera conforme) Nostra actual Constitució, constitució també eminentment pactista, no es va perfeccionar per mig d’un pacte bilateral entre el Rei i els representants del Poder del regne o territori corresponent, sino per mig d’un pacte multilateral ratificat entre tots i cada u dels espanyols, inclós el Rei, pero Joan Carles I tenia el poder de l’Estat que estava dispost a dissoldre’s, l’Estat creat per Franco. I per mig del referèndum de 6 de decembre de 1978, es va aprovar la Constitució pel 87’78 % dels votants, que representaven el 58,97% del cens electoral.
A partir d’ahí ¿Qué poder té el Rei? ¿Quins recursos constitucionals li dona la Constitució per a preservar l’Estat de Dret parlamentari i social? Tornem a la realitat la foto del dia 5 de setembre de 2025.
La Constitució diu lo que diu fonamentalment en el seu Títul II, que arreplega lo pactat i establix les funcions de la nostra Monarquia parlamentària. Hui ignorant si convé lo debatut, parlat, acordat i plasmat en dit cos llegal, estem en un atre moment, época d’interpretacions, interessades o excessivament protectores. ¿»Auctoritas» o «Potestas»? són llebrer o podencs. Del 23 F a la mediació d’un mediador internacional Reynders. De rialla, si no fora perque dona l’impressió de que hi ha molta carència de sentit comú i criteri, i no suficient interés en continuar en l’edifici heretat dels nostres pares, que és el sistema polític que nos vàrem donar fa ya casi mig sigle.
Finalment, meditem sobre una figura poc glossada i hui podria ser d’actualitat, Poncio Pilato. Poncio Pilato va ser designat per Tiberio, procurador de Roma en Judea, Samaria i l’antiga Idumea, no tenia una província fàcil per a governar. Palestina sempre va ser territori difícil.
Pilato des del seu nomenament fins a la fatídica Pasqua, sempre havia deixat constància de la presència de Roma en els territoris baix la seua responsabilitat sense cap complex, en constants i significatives decisions i actes que contrariaven als judeus, aplicat quan calia en durea el seu poder. Pero la situació que ara se li presentava era una atra cosa.
Es va llavar les mans lliteralment davant «el poble judeu», en realitat cedint el seu poder de jujar als jerarques d’Israel que acusaven a Jesús de Nazaret de proclamar-se «Rei dels judeus». Valorant la seua situació, va constatar que esta volta no controlava o, en el seu cas, no podia sometre a les masses que estaven dirigides i dominades pel poder judeu que contava en la «clamor popular».
Les conseqüències que esta volta podia tindre la seua decisió, per ad ell i per a Roma, en dates tan senyalades com eren les de la celebració de les festes de la Pasqua, les més populars i de major significació per als judeus, podrien ser molt greus, la seua transcendència seria en tot cas especial, no es tractava en realitat d’una qüestió merament de tradició social, de salvar o no a un condenat, sino d’una qüestió entre judeus en la que s’estava volent implicar a Roma, en lo que llavors, si la justícia caïa del costat del dèbil, passaria a ser una qüestió entre dos poders, Roma i Israel.
Poncio Pilato ho va intentar, pero no es va atrevir a aplegar fins al final conforme a la seua percepció de l’assunt i el seu poder d’autoritat judicial suprema (responsabilitat excepcional que no es concedia a tots els prefectes) «¿A quí voleu que salve?» Roma no prenia partit, no assumia cap responsabilitat, ho deixava en mans de la turba qui implementava la decisió del poder judeu, eixecutar al creador de lo que després seria «El Nou Testament».
En el gest de llavar-se les mans el procurador Poncio Pilatos va transmetre al poder i poble judeu perfectament la posició de Roma. Assumir, dins de les seues atribucions, la decisió sobre el destí de Jesús de Nazaret significava un problema greu per a Roma, implicar-se en l’escissió creada entre el poder de les èlits judeues i el poder naixent de Jesús de Nazaret. Roma deixava fer al poder judeu dominant.
Pilatos va terminar sent desterrat i, segons algunes fonts, va acabar suïcidant-se.
Pero ací no hi ha Roma. En el nostre cas, Roma és Israel ¡Hi ha l’obsessió per crear figures en irresponsabilitat pels seus actes! L’instint ancestral dels animals davant i perill els du a defendre’s, fugir, o quedar-se immòvils. Eixe és l’instint ancestral, pero per sòrt hui existix la Llei i els Poders de l’Estat.
Seguim els consells de Sánchez Albornoz, no nos deixem «enverinar pel tósigo de la negror de l’odi i de la desanimació» i partim nostre del nostre «passat a la parell llimitador dels seus ziczacs fàctics i prometedor de canvis lluminosos i alegres»
¿Queda algú? Si que queden, i molts. No hi ha un últim que tanque la porta.
